Climent Picornell

L'INDIGEST ENCANT DELS SOPARS PETITBURGESOS Climent Picornell

jcmllonja | 08 Juliol, 2008 16:29


L’indigest encant del sopars petitburgesos

Climent Picornell

No els ha tocat seure, en aquests sopars d’estiu que ara comencen, rodejats de desconeguts i desconegudes, amb l’encàrrec de fer cas? La primera que xerra és una nina jove amb faldilla llarga, entre ingènua i turmentada per algun malviure, madona d’un xibiu alternatiu que, després del seu retorn de l’Índia, enfloca al personal: “I vosaltres que feis per aconseguir la felicitat de la gent?” Davant d’aquesta pregunta, un vertader atracament, dic: “Res”. I  li retorn. “Jo... som reflexoterapeuta podal”, diu ella. Un altre s’afegeix al discurs, és practicant de la caritat solidària a un parell d’oenagés, la qual cosa li dóna una aura de santedat, naturalment és fan de l’slow-food i ara treballa l’Atlas. “La cadena de muntanyes?” ” No, és un os de l’espinada, prop del coll, és el reflex de tota la positura del cos, una història de totes les nostres males accions i neguits”. Vaja, pens, aquests quiropràctics pesseters estan perduts, si és veritat. En sentir slow-food, un home petitoneu de l’altra cap de taula, cabells blancs ben pentinats, mocassins llempiats, intervé: “ Jo he practicat un règim depuratiu i ara torn a menjar sòlid. L’aigua amb sal marina me va deixar els budells més nets que una patena i després, diàriament , dos litres de xarop de sàlvia amb suc de llimona i una pessigadeta de pebre de cirereta coent, per aportar il·lusions calorífiques a la hipotèrmia general, i així, fins que la cura s’ha acabada.” Somriu, punyetero: “Ja tenc les entranyes prou netes per a poder recuperar el sentiment de culpa que fa més assaboridor el tast del greix i la xuia!” A l’ala dreta una espècie de filòsof, suant, brama:  “Protagonista, ve de “proto-agon” que vol dir el que va davant i estil d’ estilet –espaseta-, la qual cosa significa que l’eina pot marcar l’obra, o no? Escriure amb ordinador pot ser decisiu en l’estil literari...” Quan sap que som professor de la UIB em fa una pregunta que el té intrigat: “Com és que els rectors de la UIB són de cada pic més petits? Nadal Batle era baixet, Huguet més, després Blasco, més petitet, ara Montserrat Casas més petita que Blasco. Ja teniu preparat un nanet o naneta per les properes eleccions?” No ric i la resposta és contradir-lo, mentre ens serveixen sopes solleriques, amb patata, prebe i un albercoc al mig: “No creure en Déu no impedeix posseir una espiritualitat, ni és una dispensa, l’esperit és massa important per deixar-lo en mans de capellans, de mulàs, de filòsofs o d’educadors per a la ciutadania”. Quan creia que encetaria una discussió a to amb el nivell dels pretensiosos amb els qui m’havien assegut, una dona, dues cadires més enllà respon: “Si, és veritat això; però jo volia dir que he retratat per tot el món, i a Costa Rica” -menjàvem de segon una cosa amb mango gratinat- “ aquelles moneies de morro blanc, me tiraven mangos mentre les retratava, i són com a melons i els verds com a pedres, el meu company m’avisava, alerta a la dreta! Aquells animals excitats eren un exèrcit de foners a pedrades de mango”. I va callar. Anava molt escotada mostrant els seus mangos. Pensava que entraríem dins l’espiritualitat, però anàvem a la cosificació. Va ser el torn d’un economista exquisit: “Les condicions de les illes Balears són massa minúscules per pretendre fer determinades virgueries. No hem triat el turisme, el turisme ens ha triat i seguint la cadena lògica, el turisme ens abandonarà...”  Pens que introduiré l’atzar en l’evolució de l’economia illenca –allò de què quan una papallona aleteja per devers els mangos de Costa Rica, un huracà es desfà al Mediterrani-: “No recordau quan un tal McDonald es va inventar que fumar pells de “plátanos” colocava més que fumar marihuana i el consum pujà estrepitosament. No és com això ?” Res. Ja s’havien girat, i un calb, m’interrogava i construïa el seu discurs. “La capella de la Seu: què hi trobes? Jo, mira, per entrar a un monument tan important han d’anar amb peus de cotó, amb una enorme humilitat. Saps que va dir Joan Miró, quan anà a Altamira per primer cop? ‘Tot ja està fet’. Tu creus que en Miquel ha anat amb aquest esperit per dins la Seu ? No. En Barceló s’ha passat. Ha volgut deixar la seva empremta dins la Seu, és una falta de respecte. Ha fet una gran carcassa. Però ha duit sort el puta! I te diré per què: s’ha clivellat. I a través dels clivells si veu la imperfecció i això transmet molt. Sense els clivells no se podria aguantar. Ha abusat de la Seu. La seva obra, vull dir-te que és un contrapès massa gros, massa fort. En Gaudí a dins la Seu hi va fer una intervenció mínima, estricta. Miquel Barceló no ha sabut fer de Gaudí.»

En fi, és la fira esbravada de les petites vanitats en una nit d’estiu sense massa somnis. Una arqueòloga convincent aborrona a un home majoret que du perruquí: “La xoucroute de Dubrovnic, els boscos de la frontera amb Albània, ”El último cuplé” en croata, però les cançons eren en espanyol”. “A Egipte” -és una armènia elegant- “hi ha llocs, a Alexandria o a El Cairo, en què creus que ets a Inca, o a Alcúdia si hi ha la mar, fins que volta algú amb el turbant al cap i és quan te’n tems de què no hi ets”. Com ara a Sa Pobla, vaig pensar. Un botifarra efacé, ara un no-ningú: ”Era ca ma mare”, assenyalant un gran casal avui seu d’un Col·legi oficial, “jo record el senyor-avi a la balconada, senyor-avi és una riquesa del llenguatge, no te creguis que es un símbol de botifarreria...”. Un altre fa vindicació de la seva família: “I què si era franquista? Però què s’han cregut aquests exégetes de la Facultat, que ells no ho haguessin estat franquistes, si ho haguessin vist des de la perspectiva d’uns senyors benestants i rics, terratinents, els rojos venien a prendre-los la terra i la religió. Després se’n temeren que Franco era un animal amb la llengua i amb els costums que ells tant estimaven”.

No sé si foren les postres, excessives i ridícules, però era com si me ves: una caricatura de mi mateix. Com si estàs assegut escoltant-me, parlant d’una cosa que no m’interessava gens. Veia el sopar com si fos una pèssima pel·lícula: “El discret encant de la burgesia?”.

___________________________________

Imatge: CHANO MARQUEZ

Comentaris

El discreto desencanto de no tener nada que decir

Jesús García Marín | 10/07/2008, 10:15

Querido Climent:
Tú, como yo, venimos y hasta nos formamos en una época en la que todos los debates, incluso los políticos, eran culturales. Entonces la peña tenía una desmedida curiosidad que, por si fuera poco, se pasaba por el túrmix de la cultura. Actualmente lo que está de moda es ser tonto, y si eres un tonto correcto, pues mucho mejor, tienes el cielo ganado aquí la tierra. El tonto correcto está, en estos momentos, muy valorado socialmente. Ser tonto es más fácil que ser listo, y ser un tonto correcto y a ser posible cerrado está chupado. Eso es de lo que se trata hoy y en eso estamos.
Pienso que el nivel ha bajado tanto que intentar escuchar se está convirtiendo en un esfuerzo descomunal. En nuestra época, en el mejor de los casos, cenábamos pa amb oli y hablábamos con pasión de lo divino y de lo humano; las marcas, el dinero, la apariencia y ser algo, importaba poco. No se trata de sacralizar un tiempo pasado, pero éste desde luego es un tiempo peor. Yo hace ya mucho que dejé de hablar de temas sesudos, ahora vivo anclado en ese discreto desencanto de no tener nada que decir porque prefiero no tener nada que pensar, me resulta más cómodo que piensen por mí: me ahorro escuchar y también esas cenas plastosas y soporíferas de las que hablas en tu artículo. Hay varios poemas de T.S. Eliot (perdón por la cita) que retratan muy bien ese tipo de cenas. Climent, ponte a régimen. Un abrazo, Jesús

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb