Climent Picornell

DE PAÍS PERPLEX A PAÍS COMPLEX ? Climent Picornell

jcmllonja | 24 Juny, 2008 11:47


De país perplex a país complex?

Climent Picornell

( A Josep-Vicent Marquès, 1943-2008, in memoriam )

Determinats affaires  han servit de revulsiu. Remouen els baixos, com a les botes de vi, enterboleixen -valgui la paradoxa- per aclarir el panorama social. Com els casos d’Air Berlin o Vicenç Grande. O com l’ecotaxa. D’aquesta, a part de si fou bona o dolenta –o de si el “mort” polític l’havia de carregar en exclusiva Celestí Alomar-, les dues macro-enquestes socials que ho demanaren feren veure el sentiment quasi unànime a favor d’un retorn pels impactes socials i ambientals del turisme de masses. Una d’elles, així mateix, deia que no l’havien de recaptar els hotelers. Fos quin fos el cas, l’ecotaxa remogué els corrals del poder i del comandar –posant sempre com excusa el bé comú o l’interès general, no faltaria més- i provocà que els hotelers, quasi tots, sorgissin de la penombra social i és manifestassin com a col·lectiu dominant. Després del que havien fet pel desenvolupament de les  illes Balears, deien ells, consideraven una afronta ésser tractats com a cobradors d’imposts, i a més, n’hi havia molts dels qui vivien del turisme que no pagarien la taxa -quasi la meitat de les places!-. És una reducció dràstica de la problemàtica, ja ho sé, però convé a les intencions d’aquest miserable columnista.

Air Berlin i la seva reacció enfront de l’oferta de col·laboració de la Direcció General de Política Lingüística -liderada per l’ex-batlessa d’Artà, Margalida Tous-, ha fet cinc cèntims del mateix. L’article que apareix a la revista que reparteixen als seus avions, escrit per la logística de la companyia a Mallorca, s’ha de ressituar amb la visió que de Balears tenen alguns cercles empresarials i polítics afins als qui la gestionen. Una cosa com: “Què s’han pensat aquests paletos?” “Que s’han cregut aquests missatges que ara tornen comandar?” “Ara veuràs tu amb aquesta nova “ecotaxa lingüística”que proposen?” Però tampoc era exactament això, entre la genuflexió de Rosa Estaràs i el penediment altiu d’Álvaro Middelman. S’hi hauria d’afegir la temàtica dels alemanys i les Balears. No diguin que no se’n recorden de quan aflorà als mitjans de comunicació estatals que Mallorca era “pràcticament comprada” per ciutadans alemanys, que ja la consideraven un altre estat, un altre land, i no empraven l’espanyol com a llengua de comunicació (el que alguns dels indígenes parlassim un “patois” com els de Baviera, era poc rellevant). Tot remogut amb l’impacte de la Unió Europea i la globalització empresarial, la “Mallorca real” i la ”Nueva Mallorca” substitutes de les mallorques, menorques, eivisses i formenteres d’un temps passat, a les quals els nacionalistes coalligats amb el PSOE volen, segons ells, retornar (aplicant lleis aprovades pel PP, quina altra paradoxa!, i quina altra reducció absurda, disculpin).

El concurs de creditors, l’antiga suspensió de pagaments, de Vicenç Grande, amb més de cent mil milions de pessetes –deixin els euros- de passiu, també fa pensar, més enllà de les preocupacions de guixaires o enrajoladors. Grande, promotor urbanístic, comprà finques de grans botifarres, casals aristocràtics a Palma, el “Mallorqueta” dels antics “alfonsinos”, patrocinava un portal literari en català “joescric.com”... Grande i les elits de poder, del poder fàctic, i no tan fàctic. Enllaça amb un altre dels temes, la convulsió dels temps moderns, que ens permet enfocar el macroscopi de la dissecció social. A més -o a part- de les administracions públiques: qui comandava a les illes i qui comanda ara? Dels poderosos senyors de possessió, alguns d’ells nobles de segona, a la “nova burgesia” que havíen de conformar els hotelers. A unes illes que no tengueren revolució industrial –ni la Il·lustració hi féu llum malgrat els “Amigos del País”, hem de ser francs - ara hi havien ascendit uns nous aristòcrates del ciment i la urbanització, unes desenes de personatges, alguns dels quals, com Grande, han mirat de auto-beneir socialment el seu poder, que en tenien, i no poc. La crisi immobiliària, hereva llunyana de la punyetera papallona volant per Indoxina, ha tornat sacsejar elements socials representatius. Les elits – hotelers, aeronaviliers, urbanitzadors, polítics, militars, eclesiàstics, artistes, comunicadors...- han fascinat sempre els pensadors socials, més que les classes mitjanes. Ja Josep Melià a Els Mallorquins propugnava l’aparició d’una classe dirigent que enlairaria la senyera de la llengua i la cultura d’aquest país en base al seu poder econòmic –una burgesia, enfora d’agrupacions d’intel·lectuals, pagesos, mestres i capellans-;  és demanà després si serien els hotelers, dels qui -abans de morir- abominà.

La setmana passada moria al País Valencià, Josep-Vicent Marquès, sociòleg universitari i gran dinamitzador social ( “Ni fum, ni fam, ni fem”). L’any 1974, publicava País Perplex, on hi feia una relectura de Nosaltres els valencians de Joan Fuster (obra connectada amb Notícia de Catalunya de  Jaume Vicens i Vives i amb Els mallorquins de Josep Melià). A Catalunya s’ha fet revisió constant del catalanisme polític i a València, per molt distorsionada que es faci la del valecianisme, una altra realitat és contumaç. Com s’hauria de llegir avui un país com el nostre?  On situar ecotaxes, territori, turisme i medi ambient, Air Berlin, estrangers residents, immigrants, globalització, “Nuevas Mallorcas” o Grande i les noves burgesies emergents i descendents? Els mallorquins, els antics i els nous, com hem canviat? Els qui parlam la variant mallorquina del català, els qui viuen i/o treballen a Mallorca, els qui manifesten la voluntat de ser mallorquins a la seva manera? I la nació, el territori de referència? Un ciberpaís? I el catalanisme, l’anti-catalanisme, el mallorquinisme o el balearisme polítics? Joan Fuster enuncià els Països Catalans, que Josep Guia reduí  a “és molt senzill, digueu-li Catalunya”; Josep-Vicent Marquès optà pel valencianisme polític. Un poc com allò de que el referent administratiu fos Europa o l’Estat Espanyol, la nació lingüística i cultural els Països Catalans, la nació política Balears, la sentimental cada una de les illes? Ecotaxes, Air Berlins o Vicenç Grandes remouen els fangs que ens obliguen a repensar-nos. O reafirmar-nos. Joaquim Azagra i Joan Romero fan ara una nova lectura del País Valencià, no l’he consultada encara -però hi veig un homenatge el·líptic a Josep-Vicenç Marquès- l’han titulada: País Complex. De país perplex a país complex. Tant com el nostre?

____________________________

Mapa de Mallorca de Juan de Aguirre segle XVIII

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb