Climent Picornell

MIRADES SOBRE LA MALALTIA I EL PASSAR PENA. Climent Picornell

jcmllonja | 17 Juny, 2008 14:03


Mirades sobre la malaltia i el passar pena.

Climent Picornell

El gran Toquinho, més de 70 discos enregistrats, declarava l’altre dia que usava Internet per a consultar símptomes de malalties. La xarxa és el gran i tenebrós paradís dels hipocondríacs. Ja fa temps, Miquel Roca –el meu psiquiatre de capçalera-, em va convidar a parlar en un cicle titulat Mirades sobre la malaltia. Una cosa més aviat desenfadada, guardaríem les mirades més tràgiques de les diverses  patologies contemporànies per a una altra ocasió. No es podia defugir d’una certa subjectivitat. Tanmateix, la meva relació professional amb la medicina no passava del càlcul d’algoritmes relacionats amb equipaments per a  l’ordenació del territori (metges per habitant, llits hospitalaris per càpita, mapes sanitaris, població estacional i l’efecte sobre la demanda sanitària...). Però no era això. Com tampoc el parlar de la relació entre territori i salut, com a les topografies mèdiques del segle XIX, plenes de microbis i miasmes. Més lluny em quedaven les classes sobre la difusió de les malalties, la connexió entre geògrafs i epidemiòlegs, tot recordant el mestre Peter Gould simulant la difusió de la SIDA a Occident a partir d’un primer infectat. Ni tampoc esmentar el mal del turista (la simptomatologia evanescent descrita per Stendhal en el seu viatge per Itàlia: ofegor i marejos després d’un empatx d’obres d’art) o la diarrea dels viatgers ( la venjança de Moctezuma). En conclusió : em costava trobar el què. I d’aquí el neguit. Li hauria d’haver dit que no. I més quan vaig saber que els companys a la taula rodona eren periodistes d’opinió i de brega, que al llarg de la seva vida professional haurien conegut els principals actors de la problemàtica sanitària. O haurien entrevistat metges i investigadors de renom, qui sap si a Watson i Crick sobre les espirals cromosòmiques o  l’avenç en genètica aplicada,  l’ús de cèl·lules mare... En resum: què hi feia, sense tema i rodejat de primeres espases? Un servidor, que he arribat a  avorrir el meu metge de capçalera, un mal malalt, un tiquis-miquis, un maniàtic, un expert en desxifrar els paperets o prospectes que duen les medicines. Màster en interpretació dels efectes secundaris, que creixen i creixen: hi ha més lletra pels secundaris que pels primaris. Prenc només un quart de qualsevol cosa que em receptin... per si un cas. Ja em poden imaginar dividint un supositori, buidant una càpsula, xapant una pastilleta. Tot això perquè si m’han d’afectar alguns dels nombrosíssims efectes secundaris, ho faran menys. Prenedor de medicines normals en dosis homeopàtiques. Saben vostès aquell acudit d’un home que va al metge, li recepta, va a l’apotecaria, ho compra però no ho pren. La raó? “El metge ha de viure, l’apotecari ha de viure, el malalt també ha de viure”. Amb aquestes precisions, com puc parlar sobre la malaltia, ni amb mirada subjectiva, si el que de veritat m’interessa es no parlar-ne, oblidar-ho, mirar cap a una altra banda.


Davant aquestes disjuntives vaig optar per anar a veure ma mare. « Malalties ! En vàrem passar de canòssies amb les teves, just quan acabaves de néixer. Amb ton pare, al cel sia, et diguérem molt de temps  “El Ressuscitat”. Així et va batiar en Quadreny, el nostre metge de capçalera”. Bono, El Ressuscitat! Vaig pensar,  ja està, això no ho superen. M’imaginava una espècie de “Poltergeist” casolà, retornant  per un d’aquests túnels amb una llum blanquíssima  que expliquen reiterativament els qui han visitat les fronteres entre la vida i la mort. L’episodi del “ressuscitament” resultà ser un severa bronconeumònia. Mon pare anant a cercar les signatures oficials per poder tenir penicil·lina, un episodi mèdic de l’any 50. Un servidor no va passar a ser un “albat”, amb la mortalla i el taüt blancs,  un mort abans del primer any de vida. Taxes que he retrobat després a les estadístiques de la mortalitat infantil, tan corrent a la Mallorca pre-turística.  “Que en passàrem de pena ton pare i jo...” Passar pena. Vet aquí la paraula, vaig pensar. El tema del “passar pena” em permetria parlar-ne amb un cert distanciament. En poques paraules sortir del pas a la comanda d’en Roca, sense haver de repassar el meu expedient sanitari o l’historial clínic. Així obviaria la vergonya i el pudor que un  té de parlar en públic de les seves malalties, normalment vulgars i repetitives, per sort. O no. Evitava el repàs de la meva hepatitis als catorze anys o la sarna que vaig  aferrar als vint-i-un ; el metge em deia : “Això, senyor, és sarna; ronya en mallorquí”. L’havia agafada en un viatge per l’ Índia. Com que cada malaltia deixa una marca a la nostra personalitat, m’ha quedat  la mania d’anar a cercar ronya per gratar.

Pot semblar contradictori ser de natural empegueïdor i parlar de les pròpies malalties, però com que les de la infància o joventut són enfora, no pareixen tan teves. I a més permeten enllaçar amb el tema del passar pena per la malaltia dels altres, el fills petits per exemple, i així, un, queda com al mig. Torn a anar veure ma mare, 88 anys, a contar-li què diria. “A no ! Tot això no ho pots dir, perquè pareixerà que en venim d’avior. I a la nostra família som ben condrets. Si de cas,  que mirin la de la teva dona”. Obviava, ma mare, un parell de morts sùbites dels seus oncles, dos o tres càncers dels germans, la diabetis de la seva mare, etc, etc. Anava a dir  que és molt mallorquí això d’amagar una nissaga malaltissa, però desconfïi de la construcció d’estereotips socials, desconec si es pot fer un apartat mèdic en una certa pseudo-teoria de la mallorquinitat. Ara bé, el passar pena sí que és una categoria dels mallorquins. A la família de ma mare devers els vuitanta anys solen perdre el capet. Aquesta és ara la seva preocupació i ja la meva. Per evitar una malaltia d’ Alzheimer  prematura, ja em faig bullidures de coes de panses. Vaig parlar de vaguetats per ocultar les meves veritables preocupacions, acudint a la cortina de fum de l’hipocondria i a l’autoretrat de passador de pena. Obviant la mirada sobre problemàtiques socials més sagnants i injustes, en un món on no tothom té, com nosaltres, accés a l’aigua neta i un metge al qui acudir.

IMATGES DE GUILLEM MUDOY 

Comentaris

hipocondriacs

magí | 18/06/2008, 11:27

Bona lectura del passadors de pena, els mallorquins ho som però no unicament per les malalties !!!!

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb