Climent Picornell

CALOSCAMPS. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Juliol, 2005 14:49

Caloscamps

Climent Picornell

Caloscamps és una cala del terme d’Artà, a Mallorca. Una petita endinsada de la mar a la Colònia de Sant Pere, al litoral que mena cap al Cap de Ferrutx. És la meva cala preferida, per damunt qualsevol altra. No hi ha cases, ni veïnats aprop. No té ni arena -enguany n’hi ha una mica- només pedres, còdols i macs. Sempre hi ha molta d’alga acumulada i, tanmateix, la mar la rossega amb la seva barramenta hivernal : cada any s’esfondra una mica més. Els seus sediments grollers, que cavalquen damunt una duna fòssil, de marès blan, s’enderroquen damunt ells mateixos. Així i tot els seus tamarells gegantins, suen aigua salada a les totes, li proporcionen una ombra amabilíssima fins a l’horabaixa. Poca gent, sempre. Entre setmana quasi ningú. La majoria coneguts, amb algun nudista a la banda esquerra i algun travessador que cerca la major solitud de les maresseres de darrera, una d’elles batiada de bell nou per en Guiem Daviu, com la cala de les "taules de la llei", per dos blocs gegants que les simulen. Dos escars sense barca que fan de solarium reservat i un servidor que, abans ha inspeccionat el caló dels Ermitans, on hi baixaven a nedar els ermitans de Betlem –ara només n’hi ha dos- i he comprovat que hi ha les famílies amb nins més petits, de rigor, ja que allà sempre hi ha arena per jugar-hi.

Caloscamps és un topònim que ha tengut les seves variants escripturacions. Des del "Calaloscans" poètic del primer llibre d’en Tomeu Fiol, fins al "Ca los Cans", enigmàtic sense lladrucs. Més terra endins hi ha Ca los Camps d’Amunt que dóna autenticitat a Ca los Camps d’Avall o de vorera de mar, l’herència de saviesa dels "Canai" i dels "Garrit" ho poden certificar.

Baixant la costeta, seguesc els corbmarins que com una fletxa encalcen el moixó, penj els ormejos de nedar al meu tamarell i em tir a l’aigua. Hi conec tots els redols, on comença el llot, on les praderies de la posidònia –"Uy que finos esos ecologistas, ahora quieren que a lo que siempre hemos llamado algas, les digamos posidonia, como son !"-, on són els redols de pedres que fan els pops, on s’hi depositen les closques d’erissons i les orelles de mar, observ les nacres que han tornat i els amagatalls de les morenes. Quan surt, tot d’una hi trob conversa. Avui, en "Toño", un conegut paleontòleg especialitzat en coves i miotragus em repassa les possibilitats anunciades i denunciades de la primera arribada dels homes a Mallorca i, segons ell, algunes errades acumulades. "No hi ha cap dubte, entre el 2100 i el 2300 abans de Crist és on, per ara, hi tenim les úniques primeres evidències dels humans a l’illa, els qui asseguren que fou abans, ho han de demostrar, sinó s’incurreix en un frau científic". Davall el braç un llibre sobre la simptomatologia de les societats complexes ( en anglés algú ho pronuncia com "complecs sociaitis"), camiseta amb un vell marí dibuixat per F. Avellà. Na Xisqueta inspecciona a fons al "Ciutadà" després del seu atac de cor. A poques bandes paisatges i personatges combreguen tan bé. I encara en falten.

En Tomeu arriba. Amb la seva bicicleta vella, la seva careta i el seu tub i se’n va cap a la roca que tanca la cala. Neda a crawl deu minuts de tira. Allà, des de fa uns anys, esmicola dues galletes d’Inca dins l’aigua, hi té enllepolits dues dotzenes de peixos que surten dels seus caus i mengen devora ell. L’acompanyen fins que torna a sortir del bany, seguit de la seva cort de donzelles, fadrins, vaques, salpes, esparralls i cabotins. En Tomeu es prepara per tornar a ca seva. "Avui no hi ha grumers, podeu nedar tranquils", anuncia abans de partir. Travessant les vinyes de na Xisca i en Mateu, tot és callet i gafarró, pujam a dinar. Hi faltava, però, la pinzellada èpica : la contarella del dia en que en Metxo, amb una pastera de quinze palms, agafà un agulla imperial de dos metres i mig, més enllà del faralló d’Albarca. Hi ha el retrat corresponent, una fotografia desdentada i arnada, penjada darrera el tasser d’El Centro. Hi vaig l’horabaixa però no li he trobada. També hi he enyorat els meus cafès matinals amb en Josep Piera, el poeta de La Drova i "El cingle verd", i amb en Joan Mesquida "Roses", el poeta d’aquí i l’amo del casino ("La mar em treu i m’acabussa. / Avui molt de puu me sobra. / Me’n vaig escupint salobre / des penyals de sa Cugussa."). Els dos eren part de la meva clau hermenèutica -haguès pogut dir interpretativa, però queda com més sabut, així- de la irrealitat de l’estiu; un parlant de tot i dels arrossos de sa mare, l’altre de les pesqueres arriscades. Mentre, aquella al.lota que endevinava, jugava compulsivament a les maquinetes de loteria. I no les endevinava mai. Dos, xerren de que a això que ara és del pintor Barceló, la possessió de Sa Devesa, hi ha molt de trull, arregla les marjades, diuen que se fa una piscina a l’era. Decidesc que demà aniré a pasturar de Cala Tonó a Sa Canova i, a gran dia, tornar a Caloscamps. Vaig a cercar l’embat a la vorera del torrent al Macar de sa Torre. L’olor dels figuerals i les olivardes entabanava.

Comentaris

Reclam?

Joan Melià | 24/07/2005, 11:18

Després de llegir l'article, he decidit que, un dia d'aquests, faré una visita a Caloscans. En parles com si ja no fos; sinó, com si ha hagués estat. No en facis gaire, si vols que continuï havent-hi només la mateixa gent.

caloscans

pedraplana | 24/07/2005, 17:04

un rampell m ´ha travessat l´esquena com si hi exposàssim el més bell, l´íntim rescló amarat de salines vivències, ara tan exposades, ja perdut el zel.

esquerra-mà

Climent | 24/07/2005, 17:53

Uep ! Joan i "pedraplana": Joan : No passis gaire ànsia, Caloscamps és lluny i esquerramà. Si hi vas passaràs gust. Pedraplana : no cal estar massa gelòs, n'hi ha a balquena...encara.

caloscans

pedraplana | 27/07/2005, 16:12

avui,en somnis,he vist una d´aquestes autopistes negrotes de vernis que arribava a la cala i de cop en sec m´he trasbalsat: la suor em regalimava... i per afegitó també al diari, quan prenia el cafè amb llet.

cala

Zizou | 28/07/2005, 13:21

M'hi he arribat amb la mobylette: polida de ver...

un horabaixa a CALOSCAMPS

MAC | 27/07/2007, 13:57

Bon horabaixa de juliol, el sol que torrava el cul a les llebres del nostre estimat Pla, i cansat de la pols i el rostoll de les rotes, vaig recordar de sobte el teu escrit marcat per una visió molt il·lusionadora d'una cala...en aquell moment no em venia el nom al cap i vaig recercar pel teu blog fins que vaig trobar CALOSCAMPS. Així doncs vaig iniciar l'excursió cap a Sa Coloni de Sant Pere, per tal de descobrir aquell petit paradís que fins fa poc tan sols havia sentit anomenar.

Les expectatives eren tan grans que tenia "por" a que no es cumplissin, però just va ser arribar i pegar un cop d'ull per adonar-me'n compte que aquell lloc tenia qualcom que el feia especial. Estirats damunt l'alga i amb la frescor de l'embat, feia un estar d´angels, poca gent i molta tranquilitat, sense cap dubte allò semblava un vertader paradís. Era una sensació extranya, perquè a més tothom xerrava mallorquí, pareixia que havia retrocedit en el temps i em trobava immers a una cala de la Mallorca pre-turística. El sol s'anava ponguent cap a l'oest fins que va desaparèixer de la nostra òptica amagant-se darrera les muntanyes de la Serra; amb tot això l'horabaixa m'havia passat volant i ja era de tornar cap a cases, però de ben segur que qualque dia tornaré a CALOSCAMPS.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb