Climent Picornell

DAVALL L'ASFALT NO HI HAVIA PLATGES... Climent Picornell

jcmllonja | 31 Maig, 2008 21:28

Davall l’asfalt no hi havia platges...

Climent Picornell

Pujava del quiosc –el darrer dia de maig, a la fi!- carregat de diaris i revistes per engreixar encara més l’enorme dossier sobre el maig del 68. De 1968. Quaranta anys rodons han esbombat la cosa i ho ham embullat més. Maig del 68, per a uns, una revolta d’estudiants i obrers que acabà el juny del 68. Per a uns altres un sotrac profund de la civilització occidental, les conseqüències del qual –ideològiques i culturals- encara perduren. Per a Nicolas Sarkozy fou una gamberrada.

En fi, al manco ara ja sabem que davall l’asfalt no n’hi ha de platges. No era veritat, ni com a metàfora servien els slogans. Davall l’asfalt hi ha les butzes de les ciutats, com totes les butzes, pudentes, però necessàries per a sobreviure. Del focus inicial al campus universitari de Nanterre –alimentat per manifests com “Sobre la misèria en el medi estudiantil”- s’encengué la traca que apagà el general De Gaulle amb l’exèrcit i la policia i hi tiraren aigua freda damunt les eleccions següents, guanyades per la dreta. Qui es vol contentar, però, assegura que, de llavors ençà, les estructures autoritàries del poder es suavitzaren o dissimularen les seves maneres. Qui sap si, també, els pensadors de referència perderen el seu far ( de referència) i passaren a ser un altre enemic a batre: Foucault, Derrida, Althusser. José Luis Leal, qui era professor a Paris el 68, recorda una pintada entre milers: “Tourist? Change money?” premonició fatal -anunciada pel molt palpat Guy Debord- que predicava la reconversió imparable de l’obrer en consumidor i l’adveniment de la societat de l’espectacle, no ho confonguin: Sarkozy practica la política-espectacle. Alain Touraine el teòric de la societat post-industrial, continua avui el seu to adivinatori: “El model liberal presenta a 2008 símptomes d’esgotament”. Deu ser per això que Sarkozy fa bo l’esperit del Maig 68 només de parlar-ne, encara que sigui malament. Si M68 només hagués estat això -quatre peluts tirant pedres a la policia- ja hauria de fer molts d’anys que no en diríem res de res. Però no,  al manco la iconografia és encara vigent ( “Maig 68/ 08 continua la rebel·lió”, titula la revista Rolling Stone ). Diu Cohn-Bendit, imatge i protagonista: “Maig del 68 fou un accelerador de la història, però...” –sempre hi ha un o dos emperons- “no es pot agafar com un manual d’instruccions del nostre temps”. Per manual el de Vaneigem,  Manual de saber viure per a l’us de les noves generacions. Es curiós el cas de Daniel Cohn-Bendit ( Dani “el Roig”, pareix el títol d’un còmic, no?)-  just després de M68 escrigué L’esquerranisme, remei a la malaltia senil del comunisme i ara el 2008: Forget 68 (Oblida el 68), és un bon exponent d’aquest dualisme contemporani. “M68 va ser una revolució fallida, però va fer tanta por com si hagués estat una revolució de bon de veres” (Serge Audier) o “M68 no va triomfar com l’última revolució de la societat industrial, sinó com la primera d’una nova societat” (Jordi Borja). Torna-m’hi torna-hi: la nova societat, la post-industrial i la de l’espectacle. El Temps editorialitza: “M68 va ser més una conseqüència que una causa”. La tesi és que un brou social reclamava avenços i sorgiren la contracultura, els anti-sistema, l’undreground, el neollibertarisme, enfrontats als vells partits polítics –de dreta i d’esquerra- i també als sindicats. Això és cert, M68 fou una cosa a part dels partits, els trotskistes i els maoistes tan preocupats per les masses populars hagueren de fer reconversions per acceptar que els estudiants també eren “masses”. “Tant de renou per no res” afirma algú, “el que es deia capitalisme, ara es diu economia social de mercat”. Pedro Cuartango: “M68 fou un miratge per a uns i per a uns altres un canvi en la forma de viure”. Una frivolitat, segons A. Finkielkraut, per a qui la crisi del principi d’autoritat acadèmica i familiar ens ha arrossegat al que tenim avui: una ressaca d’antiautoritarisme. Recorden l’slogan “Prohibit prohibir”? Una mística interpretativa del M68: un acte d’autoritat, prohibir, per aconseguir que no hi hagi prohibicions. Per a Octavi Martí, M68 es mogué entre el hippisme -que desembocà després en el verds dels parlaments europeus- i l’acció directa que provocà activitats armades posteriors. Però -un altre però- Olivier Mongin constata que els fills dels “seixantavuitistes”, educats dins un ambient extremadament lliure, han sortit més assenyats que els seus pares. Això ens rebolca dins el dualisme interpretatiu permanent del que fou M68. Per a Regis Debray l’individualisme prengué el lloc als mites socials, al patriotisme, al sindicalisme, a les classes socials. Una mica d’això hi ha. Per a Raymond Aron fou un psicodrama. Per a Edgar Morin: M68 fou un electroshock. André Glucksmann  i el seu fill ( Maig del 68. Per la subversió permanent) proven de fer-ne negoci, com tants d’altres: “El que començà el M68 encara no s’ha acabat”. No crec que s’ho creguin. Poden triar, com veuen, entre enaltir la revolta, reprovar-la o considerar el M68 com un experiment a mitges, un coitus interruptus o un contrasentit permanent: “Siguem realistes, demanem l’impossible”. Un oximoron?

________________________________________

Imatge: Giuseppe Pellizza de Volpedo (Il Quarto Stato, 1901) 

 

Comentaris

A quaranta anys de la Revolta de Maig de 1968

Llorenç Buades | 01/06/2008, 07:31

A quaranta anys de la Revolta de Maig de 1968

Llorenç Buades Castell

L'any 1966 els salaris de la classe obrera francesa eren els més baixos de la CEE i la jornada setmanal arribava a les 52 hores en alguns oficis.

Un any abans, el mes de febrer de 1967, es va produir una vaga a la fàbrica Rhodacieta de Besançon que ben aviat es va estendre a les fàbriques Rhodia i Cel·lophane i a les seves filials després de superar un acord signat pels buròcrates sindicals amb la patronal. Altres vagues es produiren a Le Mans i a Mulhouse el mateix any, totes elles reprimides pels agents de les CRS.

El mes de març el govern Pompidou va planificar retalls en els drets dela gent obrera en relació als drets de la gent en atur i de la Seguretat Social, i el 13 de desembre del mateix any milions de persones sortiren al carrer convocats per les centrals sindicals en un gran èxit de convocatòria. Després d'aquesta acció de tràmit, els dirigents sindicals no proposaren res més que una nova protesta pel maig de 1968.

El mes de gener de 1968 la radicalitat de la classe obrera que superava la voluntat de les burocràcies sindicals s'imposava de nou a Caen, on els 4800 obrers de la fàbrica SAVIEM decidiren la seva ocupació. Els treballadors, que tenien una edat mitja de 25 anys, armats de bastons s'enfrontaren als CRS. Treballadors i treballadores d'altres indrets de la ciutat ben aviat s'uniren a ells.

En aquestes dates les estructures de representació tradicional dels estudiants francesos (UNEF i també la Unitat d'Estudiants Comunistes havia entrat en crisi). Grups d'estudiants cada vegada més nombrosos formaven organitzacions alternatives a les existents, i entre elles les trotsquistes Joventuts Comunistes Revolucionàries,Organització Comunista Internacionalista,Veu Obrera i les maoïstes Union de Joventuts Comunistes -marxistes-leninistes. El naixement d'aquestes organitzacions va topar fins i tot amb enfrontaments físics per part dels partits tradicionals, a Rouen, a Brive, a Lyon i a la f'abrica d'Alsthom Saint-Ouen, perquè no volien perdre el monopoli de la representació política que els permetia els beneficis i subvencions del sistema democràtic.

A la facultat de Nanterre les trotsquistes Joventuts Comunistes Revolucionàries i algunes organitzacions anarquistes organitzaren actes de protesta contra la reforma Fouchet, de manera que el mes de desembre de 1967 al voltant de 10.000 estudiants es posaren en vaga. Al mateix temps protestaven contra la guerra del Vietnam i per l'accés a més llibertats en el campus, fets reprimits per la policia.

El 20 de març un militant de les Joventuts Comunistes Revolucionàries, anomenat Xavier Langlade, va ser detingut, dessprés d’un atac contra les oficines d’American Express i dos dies després 142 estudiants de Nanterre s'organitzaren i es manifestaren per la seva llibertat. D'aquesta manera s'inicià un procés de debat i reivindicació on els estudiants exigien ser tractats amb els mateixos drets que els adults. D'aquesta manera sorgí el "Moviment del 22 de Març"

Després d'una provocació del grup feixista Occident, el degà de Nanterre va decidir tancar la facultat fins als exàmens de juny. El 3 de maig, devers 5000 estudiants, disconformes, es dirigiren en protesta a La Sorbonne i decidiren la seva ocupació. Es va celebrar un miting. El rectorat decidí aleshores la seva expulsió i aquest fet originà els enfrontaments amb la policia.

El dia 7 va sortir Action, periòdic de la insurrecció estudiantil, que esgotà els seus 6.000 exemplars en dues hores.. El dia 8 es va fer una manifestació pacífica pel barri Llatí.

El dia 10 comença una vaga general de Secundària. El Barri Llatí és un camp de batalla contra la policia.. El dia 11, superat pels aconteixemnets, Pompidou, primer ministre, digué: "El Tribunal d'apel·lació podrà, conforme a la llei, decidir sobre les peticions d'alliberament presentades pels estudiants". Pompidou va prometre que la facultat tornaria a obrir-se el 13 de maig, el mateix dia que més de 600.000 persones es manifestaren en suport als estudiants i treballadors.

El dia 14 el socialista Miterrand dirigí el debat d’una moció de censura: "Què han fet per la Universitat?, i un dia després els estudiants decidiren ocupar el Teatre Odeón. El mateix dia els treballadors ocupaven Sud-Aviation a Nantes i segrestraven el seu director.

El dia 15 la Renault –Cleon entra en vaga, i un dia després els obrers de la Renault -Billancourt ocuparen la fàbrica i segrestaren al director en contra dels criteris dels dirigents sindicals. Un dia després la vaga es va estendre per tota França en demanda de millors salaris., en defensa de la Seguretat Social i contra l’autoritarisme dels patrons.

Vaguistes i estudiants ocuparen les drassanes del Sena ; Ja eren dos milions de vaguistes. Cap ni un dels dirigents dels sindicats defensava aquella vaga. El periòdic comunista L’Humanité es dedica a atacar als estudiants i vaguistes, i la CGT de la Renault , controlada pel PCF, es dedica a penjar cartells contra la vaga.

El dia 19 una multitud vol escoltar a Sartre: "Creia que estàveu farts de classes magistrals". Hi havia sis milions de vaguistes.

El dia 20 de maig es va racionar la gasolina i no hi havia correu, ni trens, ni avions, ni metro, ... Es va suspendre el festival de Cannes.

El dia 21 de maig els vaguistes arribaven als deu milions, i el dia 223 es repetien els enfrontaments entre estudiants i CRS.

El dia 24 de maig els sindicats CGT i UNEF convoquen grans manifestacions. I el mateix dia el president De Gaulle va convocar un referèndum amenaçant de deixar el seu càrrec en cas de perdre’l. Els socialistes varen decidir no liderar el vot negatiu contra De Gaulle. Al mateix temps Pompidou cercava negociar amb els dirigents sindicals un acord per aturar el moviment.

El dia 29 de maig el PCF i la CGT tornaren convocar una manifestació de 600.000 persones que demanaven un govern popular. El govern havia perdut la batalla i aleshores De Gaulle va proposar conduir al camp electoral la sortida a la crisi de la República, al temps que convocava una gran manifestació gaullista.

El PCF va creure aleshores que aquella era una bona ocasió per reforçar la seva presència parlamentària, i es dedicaren a vendre el missatge que el govern popular sortiria de les urnes. El PCF no estava en absolut disposat a defensar les demandes de control obrer, per la creació d’una assemblea constituent, o per la formació de consells obrers. L’opció del PCF era defensar la República burgesa en contra del procés revolucionari i es dedicaren a desactivar el moviment.

El 7 de juny encara hi havia resistència i moria un jove maoïsta, Gilles Toutin en una càrrega policial a Renault-Flins. El 11 de juny morien Henri Blanchet et Pierre Beylot en defensa dels interessos obrers a la Peugeot –Sochaux en la repressió policial. Arrel d’aquestes morts la CGT i l’UNEF convocaren manifestacions de protesta. La manifestació de la UNEF, va ser infiltrada per agents policials que originaren greus disturbis amb l’intenció que vendría després: la il·legalització de les JCR, UJC-ml, FER, VO i PCI.

El moviment, passat per les urnes, va acabar en una victòria gaullista, amb el 55%, i aquells que optaren per la via electoral per desactivar el moviment, com el PCF passaren de 73 escons a 34. Aleshores els menors de 21 anys no tenien dret al vot, i l’electorat d’esquerra va castigar als traïdors.

i la il·lusió ?

fabio | 06/06/2008, 08:59

Climent, has tornat vell!!!

al Juny

joan c. | 12/06/2008, 17:12

és Juny iencara en parlen els diaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb