Climent Picornell

Afectes especials: mes de Maria amb nísperos. CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 27 Maig, 2008 07:52

 

Afectes especials: mes de Maria amb nísperos.

Climent Picornell

Els sembrats enguany van altíssims, si un home hi caigués mort no el trobarien. Se pon el sol pel camí de Consolació. Vaig a menjar nísperos, com toca, davall de l’arbre. Són molt millors i un pot triar els madurs, els dolços, acabats d’agafar. Els nisprers van carregats i els ocells hi han pegat, però encara som a temps de triar. Les oronelles, sol post, fan una festa de moscartins amb els seus giscos escandalosos, passant al ras per damunt el cap. Pel camí, que s’ha convertit en un passeig per a dones caminadores i altre bestiari humà desitjós de fer salut, hi transita la gent del poble i la nova, la que habita les noves construccions. Hi top el fill de l’amo en Toni “Marcó”, va tenir una gleva de sang al cervell i quedà un poc tocat, és un home jove i s’ha mig refet -el seu nin petit l’enrevolta- està content de contar-ho i de ser viu. Una parella major, de Son Corcull, amb un canet petitoníssim que pareix que té ronya, “no, ell va ben net, el vàrem trobar pel camí de Gossalba, l’havien atropellat, li curàrem les ferides i amb llet condensada va surar,  mira-te’l, pareix que va brut però són les senyes que li deixaren les nafres, corr i és agraït”. Passen parelles joves amb nins petits.

La filla de na Katia, vestida de negre de dalt fins baix, vols ser dissenyadora de roba; en Toni de la perruqueria rebentat, demà hi ha dues noces i ha pentinat 24 hores de tira. Surten de missa, els homes, atropellats, a veure el futbol als cafès. N’Elionor, també ve de caminar, avui li han telefonat d’Inteconsulting per saber la puntuació que li mereixien els polítics, ha exagerat, per embullar la troca. Dues nines vestides de pagesetes, són de l’estol de balladors, compren un polo; la filla del fuster de sa Plaça  du una motxilla: demà van de Sencelles fins a no sé on en carretet. Ca don German s’ha venut, hi havia s’apotecaria vella als baixos, l’han comprada uns americans,  és una casa gran, antiga, amb portam de nord i un corral amb mandariners d’aquells antics, de grells plens de pinyols; “hi hauran de fer molta reforma, els quartos de bany són vells, però m’estim més que restaurin que no tot això de pisos i adossats”;  “Hi ha moltes cases llogades a moros i argentins, són cares, no les poden comprar els ciutadans, a un piset és més bo de fer arribar-hi... I ara la cosa no va molt rumbante”

Ma mare és a ca una veïnada, fan el mes de Maria. “Oh! La més bella de les criatures i mare del Salvador. A vos volam atrets per l’aroma de les vostres virtuts. Mediadora de la salvació del món...” La imatge és d’aquelles que ja no es veuran pus mai més. Quatre dones molt majors, una amb bona memòria, dues amb menys i una altra que ja no en té. Aquesta, un pic acabada l’oració se despenja amb una cançó: “Mi caballo murió / mi alegria se fue / y con el se marchó / mi cariño más fiel”. Madò Antònia me demana què volia aquell jove de cabells amb cresta dins el forn. “Que ha dit d’en Tomeu Penya?”. “No. Ha dit : ‘Cuánta peña!’, i li traduesc, “Volia dir: quina gentada!”. “Ah... jo havia sentit cosa d’en Penya. Vos en recordau d’en Baltasar Penya? Un dia, sa madona de Ses Gorfes, faltava no res per arribar damunt ses costes de Xorrigo, sa camiona es va renegar, ella crida fort: Au,  baixau a empènyer! I l’amo en Baltasar, contesta: en Penya ha pagat i no baixa”  Madò Praxedis me conta que al seu germà, en Colau “Mitra”, que el tenen a una residència devers Can Pastilla, ja no hi és tot, els va fugir. Va agafar un taxi, el taxista quan veié la cosa,  li demana el carnet, encara amb la direcció del poble, cap allà el se’n du, pensant que feia un favor. Idò en arribar,  a can Mitra hi han fet un supermercat, en Colau baixa i cercava sa mare per mig dels caramulls de paper de wàter; sa mare era morta feia trenta anys.

Me’n vaig cap al turó, d’allà baixa l’amo en Biel, s’esmotxador. “Vaig haver d’anar al metge; quina oloreta de tabac que feis, me va dir; pensa tu, oloreta, puden aquests purets forts. Estau un poc fluix”. Me diu a cau d’orella: “cada pastilla que em receptà és com qui pendre un bon plat de cuinat”. “Pel poble? Tot és vell i mal de coure. Molta gent nova. Aquella de son Bundinta, que cantava sa Sibil·la, l’ha embarassada un estranger. Diuen”.

_________________________________

Imatge: Biel Perelló ( Pollença, Mallorca )

Comentaris

davall s'arbre

Joan de Pina | 30/05/2008, 07:57

Efectivament els nispros s'hban de menjar a s'arbre, i els que venen a sa plça i ses botigues no tenen gust de res.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb