Climent Picornell

ALEXANDRE DE HUMBOLDT, LITERATURA I GEOGRAFIA Climent Picornell

jcmllonja | 15 Març, 2008 17:36

Alexandre de Humboldt, literatura i geografia

Climent Picornell

He d’explicar l’assignatura ”Evolució del pensament geogràfic” a la meva universitat, la UIB. Aquesta tasca me permet esbrinar la història de la ciència –d’Eratòstenes fins a Newton- o l’evolució de la filosofia –el darwinisme, el possibilisme, el marxisme, posem per cas-, tot ribetejant la història de la geografia i de la cartografia. En aquestes érem, quan em tocava exposar la tasca d’ Alexandre de Humboldt, l’explorador i científic alemany considerat un dels pares de la geografia moderna,  “pare putatiu”, això sí, en expressió encertada del meu mestre Horacio Capel. De tot hi ha en la tropa dels conreadors de la nostra disciplina, movent-se a través de la història entre la recerca del seu corpus teòric i la impostura intel·lectual -de la geografia, vull dir, no entenguin que els geògrafs som una tropa d’impostors-.

Explicaré com va anar la cosa. Tenc per mi que, sobretot la primera part d’aquesta assignatura, és un poc dureta per als meus alumnes. Per paliar-ho, en aquest sentit, els vaig recomanar que per llegir Heròdot, ho fessin de la mà de Ryszard Kapuscinski  ( Viatges amb Heròdot), el gran periodista polonès els feria d’ambaixador amb els geògrafs grecs. Igualment, per suportar millor la transició, farragosa, de la “geografia cristiana” – la ciència sotmesa a la religió és una sodomització terrible- superant els ideogrames dels mapes del beats, els vaig suggerir que es podien imaginar les passes dels frares copistes amb El nom de la rosa d’ Umberto Eco.  Fins i tot comentàrem que, fa poc, la reedició de les obres de Ptolomeu foren portada dels diaris pel furt dels mapes de la Cosmografia a la Biblioteca Nacional, la qual cosa suposà la dimissió de Rosa Regàs, la seva directora. I també, com oblidar-ho, per l’episodi de  l’aparició de les cartes portolanes medievals, algunes mallorquines,  els suggeria, també per desembafar, l’obra d’Alfred Bosch, L’Atles furtiu, on narra, de manera molt encertada,  les condicions dels cartògrafs jueus a la Ciutat de Mallorques durant el segle XIV. Vaig fer, per aquests motius,  el mateix camí amb Humboldt, després d’explicar Varenius i Kant. Els vaig suggerir la lectura, a l’estiu, quan ja haguessin acabat les feines acadèmiques, de l’obra de Daniel Kehlmann , El mesurament de món. En aquesta obra, Kehlmann, planteja el seu llibre sobre la realitat de dos grans homes, el matemàtic Carl F.Gauss i el geògraf Alexandre de Humboldt. És un plantejament novel·lístic sobre dues vides reals. Hi feu una gran tasca de documentació i el llibre és una delícia en la construcció de personatges, una nouvelle de base real. Molt recomanable, i no només, pel que es veu, per als estudiants de geografia, l’obra de Kehlmann va estar molt de temps ben amunt en les llistes de llibres més venuts: és diu que és el llibre modern més venut, en alemany, després d’El Perfum de Patrick Süskind. Hi planteja, en capítols alterns, dues personalitats absolutament diferents. Gauss, considerat un dels grans matemàtics de la història, primer aprengué a contar que a xerrar,  i Humboldt. Un capítol dedicat al gran viatger i l’altre a una persona que no es va moure del seu redol. De Humboldt hi surt  el seu entorn familiar, el seu germà Guillem també famós, Schiller,  Goethe, la simpatia per la Revolució Francesa, la seva formació, el seu viatge –una delícia- i, evidentment, la gelosia desdibuixada cap a l’actuació del seu company, el botànic Aimé Bonpland que adesiara, per dir-ho pla i català, se’n va de putes. Gauss amb una mare protectora i present, Humboldt amb una mare freda i distant... Al llibre, és veu clar que  Humboldt sap que és homosexual, però, Kehlmann el dibuixa com si ell no ho volgués  reconèixer. Al cap i a la fi, segons deia el mateix Kelhmann, “pretenc fer una disputa satirico-lúdica sobre el que significa ser alemany”. A l’excel·lent revista Metode ho defineix: “Ser alemany és una estranya barreja d’idealisme, disciplina i manca d’humor que fa possible realitzar proeses meravelloses, però també actes cruels i perversos”. Tot el relat és fet molt finament, en un bell mig camí entre la biografia i la ficció. H. M. Enzensberger editor recent de les obres humboldtianes el presenta, també,  com un personatge contradictori “tímid i solitari”, crec que només en algunes qüestions, “en altres era vanitós” i li agradava ser enmig del trull. En una paraula, d’això anava la recomanació als meus alumnes, tot perquè recordin bé i millor  Humboldt. Com recordaran William Bunge, en part per ser l’autor de Theoretical Geography, però també perquè un dia els vaig contar que abandonà l’acadèmia, volia dir la Universitat, i se n’anà a fer de taxista “convertint-se en un autèntic folk-geographer, en un explorador de les entranyes urbanes a las quals els geògrafs de gabinet, deia ell, mai hi accediran, l’atmosfera de l’acadèmia és asfixiant i mai més hi tornarà” ( Joan Nogué - Joan Romero, Las otras Geografías)

Va d’això i res més, un simple apunt personal sobre la nostra tasca. Coses de geògrafs. Crec que és una bona cosa relacionar la nostra ciència amb l’ús que d’ella en fan els artistes, sobretot literats i cineastes. Així, de la mateixa manera, tan  Las montañas de la luna de William Harrison com la película Master and Commander (amb Russell Crowe con estrella)  són bons viàtics per parlar, de les expedicions geografico-científiques del XVIII i del XIX, i, com no, de Felip Bauzà el gran científic mallorquí acompanyant de l’almirall Malaspina en la major expedició espanyola de finals del XVIII. Bauzà, per cert, conegué i es cartejà amb Humboldt i amb R. Fitzroy el capità del vaixell Beagle que hostejà Darwin, amb el resultat posterior de L’origen de les espècies, que es publicà, precisament,  l’any que moriren Carl Ritter i A. de Humboldt, el 1859. Sense deixar de banda tan Dersu Uzala d’ Akira Kurosava , per les tasques dels cartògrafs de principis del segle XX o Blade Runner, de Ridley Scott,  per intuir com serà la ciutat del futur, per exemple. Coses de la didàctica. Estic per recomar-los un dels pocs llibres on el protagonista és un geògraf. Però, un geògraf contemporani, un geògraf qualsevol, una persona amb problemes, és el cas de La escala de los mapas de Belén Gopegui, un geògraf fent feina a una consultoria de cartografia, urbanisme i medi ambient, amb l’obsessió dels forats, els negres i els altres. Per cert, ara fa poc, Gopegui ha tret El padre de Blancanieves, una gran novel·la, amb pocs geògrafs. És igual, tot sigui per llegir.

Comentaris

Un geografo

José Luis | 17/03/2008, 10:04

HOLA SR PICORNELL:
Soy un geógrafo, de Soria, me interesaria conectar con usted, pues algunas cosas del artículo no he logrado entenderlas correctamente, y me interesan mucho, pero no leo catalán. Como podria hacerlo?

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb