Climent Picornell

ERIÇONS ATROPELLATS. Climent Picornell

jcmllonja | 29 Setembre, 2007 15:04

(Dalt del Turó)

Eriçons atropellats

Climent Picornell

Les primeres plogudes de setembre, algunes d’elles generoses i amb tronada incorporada, deixondeixen els pinars de la seva letargia estival. Llampúdols, aladerns i mata-selves ho coneixen tot-d’una, el seu fullam verdeja i agafa brillantor. Fins i tot les estepes que havien arreveixinat les fulles, ara, les despleguen.

L’aigua neteja teulades i canals, de branquillons, plomes, butzetes mortes, terra roja i excrements d’ocells i prepara solcs i conductes per a la recollida d’aigua del cel dins les cisternes. Aigua del cel i res pus; si de cas un poc d’aquell lleixiu que venen a l’apotecaria
 

("Abellerols". Fotografia de Sebastià Torrens )

Dins el pinar d’En Simona hi trob l’amo en Toni “Micolau” assegut damunt una paret seca esbaldregada, panteixant. “Que no estau bé?” “Darrerament me cans molt i tenc la panxa molt inflada, estic mal-a-pler. M’han fet proves i proves, he sentit als meus fills dir-se una paraula que no m’agrada gens: càncer. Però jo estic segur que estic enfitat. Ho vaig dir a sa meva nora, que és infermera i me va dir: ‘Enfi... què?’ Un temps desenfitaven molt”. “Jo ho sentia dir”, li coment. “A mi em desenfitaren, de nin i de casat, també. Me feien allargar en terra, damunt una flassada i sa desenfitadora, na  Joana ”Potó” o na Tonina “Lleca”, me feien  com unes fregues, no sé si me posaven com un oli per damunt el ventre i s’inflor se n’anava. Al senyor de Son Pronco els metges l’havien ‘bondonat’, donat per mort, i hi va anar en Tomàs “Des Vi” i el va desenfitar, i vaja, va anar més fresc que una cama-roja. Da tan agraït que li va estar –en Tomás no volgué cobrar res- li regalà una quarterada de terra bona. Una quarterada!”

Tot el temps que parla l’amo en Toni, el seu canet plorinya i aixeca les orelles, és com un ca rater, entravessat d’eriçoner, amb el paladar de clapes negres. “Ara mirava d’aplegar un eriçó, o dos. Un pic, no t’ho creuràs, vàrem anar a caçar eriçons en Toni “Blanquet”, es “Ros Guillemino” i jo. En duguérem vint-i vuit. Vint magrel·los i vuit ben grassos. Els grassos tenien el cau prop de sa vaqueria d’en “Topell” i allà, se coneix que menjaven pinso de ses vaques. Es Ros Guillemino, digué: ‘Jo d’aquests no en vull, són eriçons de pienso. No faig comptes menjar-ne.’ I en arribar a la vila els va regalar a n’en Ferro aquell que viu per allà baix. Quan ja tornàvem, el ca va ‘cantar’ un eriçó dins una caseta. Aquells dos –que això del caçar els duia com a locos- tomen ses portes i encalça-que-t’encalça s’eriçó dins sa caseta, plena de pols i un carro vell. Tot dos són morts, a un li tallaren una cama per mor des sucre i a s’altre el trobaren, feia dues o tres setmanes que era mort... en aquella caseta del puig d’En Baldiri.”

Acab la meva passejada amb la sensació d’etnòleg d’acadèmia o d’arqueòleg amateur a la recerca de les petjades de quan era nin, dins la bimbolla metafòrica dels eriçons. Un pic en vaig voler menjar, per saber què era i com -en la Mallorca pobre de la postguerra, abans de la baldor de la Mallorca turística- la gent de fora vila pellucava proteïnes d’allà on podia. Els inflaren amb una canyeta per un garró i els animalons pareixien  bolles enrevoltades d’espines, amb aquell nassarrí de pallasso, els feren nets i, després, uns aguisats i altres torrats. Pareixia conill-de-rata –una de les menges preferides de la meva padrina “Ferrera”- tan afeccionada a aquests animals que en tenia gàbies senceres plenes al seu corral de s’Arraval. Eren semblants als “hàmsters”,  que diuen ara. Gust mig de conill, mig de pollastre. Molts d’ossos i poca polpa.

Avui, els eriçons que més es veuen són els atropellats a les carreteres. Si puc i no fris massa, m’atur i els tir, amb quatre coces, a les voreres. Sinó, l’endemà, a més de l’eriçó mort hi ha –també morts- algun mussolet o, més rarament, qualque xoric. Vet aquí la metàfora del canvi. Ja ni ens encalça ningú: esbudellats per un cotxe sense massa mirament.

 

Comentaris

jo he menjat eriçó

Conxa | 29/09/2007, 21:22

ino era de pinso, era talment porcelleta, vàrem fer el ritual d'inflar.lo i tot. I també he menjat rates d'albufera al café del meu tio de Sa Pobla, venien senyors de Palma a menjar-ne, era quan les rates només menjaven arròs.

jo he menjat eriçó

Conxa | 29/09/2007, 21:22

ino era de pinso, era talment porcelleta, vàrem fer el ritual d'inflar.lo i tot. I també he menjat rates d'albufera al café del meu tio de Sa Pobla, venien senyors de Palma a menjar-ne, era quan les rates només menjaven arròs.

ai quin doi

Conxa | 29/09/2007, 21:25

només ho volia escriure una vegada però em deia coses rares i he tornat a espitjar.

Eriçons

A | 02/10/2007, 16:53

Perfecte, emotiu. Entendor, extrany al mon dels blogaires.

Per cert, enguany s'han vist molts pocs eriçons pels carrerons del pla, aprop dels figuerals. Ni vius ni esclafats. Mala senyal, de veres.
Jo vaig arreplagar, fa anys un eriço baldat a la carretera i el vaig tenir tres anys al corral. No el veia mai. Va fer net de caragols. Un dia el vaig trobar sec, dins una pica.

Re: ERIÇONS ATROPELLATS. Climent Picornell

margalida | 30/12/2007, 16:39

S'altre dia en vaig veure un d'eriço que tenia el nas rapinyat. Segurament per un ca amollat.

Els abellarols on les has vist per Mallorca?
El que he vist, a sigut l'arner.
Fa uns anys vaig veure volar un esbart no sé si d'abellarols o d'arners.

lerió

oscar | 21/04/2010, 10:01

kien rollu es un merda

cap

oscar moco | 21/04/2010, 10:04

es una p merda

cap

oscar moco | 21/04/2010, 10:04

es una p merda

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb