Climent Picornell

Entre en Miquel Bauçà i les mèl.leres ximples. CLIMENT PICORNELL.

jcmllonja | 11 Maig, 2005 22:12

Entre en Miquel Bauçà i les mèl.leres ximples.


Climent Picornell


“Abans, dir el que cal dir. / L’objectiu d’aquesta vida / és tenir sensacions”.
 
Compr a na Joana, “Confitera”, de la Llibreria del Campus de la UIB, “Rudiments de saviesa” ( Editorial Empúries, Narrativa 250, -narrativa?-, 22 euros), d’en Miquel Bauçà, ( Felanitx 1940 - Barcelona 2004), nou de trinca. “Vols venir a morir amb mi? / Serà com un sacrifici.../ És pels déus. –Jo no hi crec / i no en tinc ganes. Prefereixo / fer-ho sol, car és més bell. / No m’agrada fer aquells actes / que, inevitablement, /donen força a l’estultícia”.
Després de la seva mort, tot sol, volgudament ermità, a l’eixampla barcelonina, aquests versos cobren nous significats. No sabia on dirigir-me per pegar les primeres fullejades al llibre. Vaig provar de fer-ho dins “La Sardana” –nom amb que els estudiants han rebatiat una escultura de Ben Jakober- una imatge amb els braços alts, buida per dins. Hi feia molta calor, vaig tenir com un acubor. Vaig passar per Cas Jai, devora la prunera vermella que va sembrar Antoni Tàpies, però la piscina és plena de pedres, a caramull, fins a damunt de tot –“Vamos a Nadal en tu piscina”- me feia mal d’ulls. He anat a veure si l’arbre més antic del món, un Gynko biloba, ja havia tret fulles enguany –ja en treia- i he acabat davall la morera “número 992”. Ara, als arbres els han posat un nombre; bona ombra i bona companyia : mèl.leres ximples. La població de mèl.leres, delmada pels pagesos a força d’esquitxar productes químics, s’ha refet i les colles van a tota. Al campus de la universitat, amb els estudiants que no les empipen, han tornat ximples, com ho són al nord d’Europa els estornell dels parcs públics. Al nord enllà on la gent era més neta i tal i qual... com canvien les coses amb poc temps. Em ve a la memòria l’extraordinària metàfora feta per la mare d’un universitari felanitxer, endolada : “me va fer anar, un any, vestida de mèl.lera...”.

“Què deu ser el medi ambient / Per mi que ha de ser Amèrica” ( Aquest Bauçà !)



He parlat molt d’en Miquel Bauçà, no només dels seus escrits, sinó de les seves actituds, de la seva vida i de la seva mort, que tot sigui dit de pas m’interessen tant o més que la seva poesia, perquè no ? Amb en Pere E., “Nou sous”, o amb n’Andreu M., “Timpano”, crec que entre els tres seriem ben capaços de fer una vertadera ruta del seu modus vivendi ( i morendi). El poeta Miquel Bauçà, “Meravell”, mort un dia de desembre de 2004 i descobert, inflat com una balena, a requeriments dels veïnats per l’olor insuportable que s’escolava del seu pis, on hi tenia diversos ordinadors, no massa nous, endollats, com un cybercafè de barriada, algun d’ells encara pipellejava, quan entraren els representants de l’autoritat. “Una escala axiològica /em fa veure que el valor/ d’haver estat un eremita / és el màxim que he gaudit / en el sí d’aquesta terra”. El diàleg d’heptasíl.labs a “Rudiments de saviesa”, continua amb la tasca que es va imposar en Bauçà, ja des de “El canvi” (1998), “Els estat de connivència” (2001), “Els somnis” (2003). Si més no, més diàlegs ficticis, fefaents, a quasi totes les seves entrades. “Vols venir al meu funeral ?/ Tinc entrades. Coreògrafs /de gran vàlua, que no fan/ cap soroll ni prenen drogues, organitzen el conjunt/ -grandiós i fora mida- / de les intervencions / rituals de l’espectacle./ -Tu just ets un vanitós ./ Prefereixo caçar llebres”. No sé qui li va dir “poeta foraviler”, com a n’en Miquel Barceló, li va dir aquell, “pintor agroramader”. Veurem que ens espera a “Certituds immediates” (inèdit), probablement més de la mateixa cosa aquesta que va fer els darrers anys. Mitificant el somiar.

Telefon a Eliseu Climent a València, li deman quan de llibres li queden de “Notes i Comentaris”, amb el qual Miquel Bauçà guanyà el premi Vicent Andrés Estellés de poesia de 1974 i els hi reserv tots. Si en voleu, ja ho sabeu...en quedaven vuitanta exemplars. Per regalar (“Llenega l’infant molt llépol / dins un plat de porcellana / El mossèn amb una espelma, / estira la persiana.”). El cas és, però, que l’apropiació de Miquel Bauçà per part dels diversos conjunts de lectors i hermeneutes és un fet ben particular; des del seu paralel.lisme amb Nietzche -a la web de Antoni A. “Claret”(www.mallorcaweb.com/mag-teatre/bauca/nietzsche.bauca.html )- fins a l’homenatge que li feren a la seva vila nadiua de Felanitx, la “Primavera Folk : 20 lectors i un músic interpreten Miquel Bauçà” ( 23 d’abril de 2005). Hi vaig.

Hi encontr el regidor del PSM Jaume Binimelis que és l’instructor per part de l’Ajuntament de fer Bauçà fill predilecte o una cosa així ( l’hi ha encomanat la batlessa, que és del PP; tots els intervinents signen a favor, menys un, “bossa” o “bossot” ?, que diu : “si fan a aquest, fill predilecte, hi poden fer, també, na Bet de sa plaça”). Això es fa al teatre municipal o auditori, ornat amb les figures de troncs de figueres de n’Andreu Maimó, a qui vaig conèixer sopant de bovers frits, amb en Maikel Figaseca. Poca llum a l’escenari ( record un article que publicà Empar Moliner de la llegida de poemes d’en Bauçà a Barcelona, “ Loca academia de policía” : “Si nos reímos ante un texto de Bauçà, un comisario nos reprende porque su obra “no es ninguna broma”). Vint personatges, més en Joan Manresa i en Joan Bibiloni que canta allò que fa ell amb lletres d’en Bauçà. Algú llegeix coses dels seus darrers llibres, molts pocs; en Guillem Frontera va tenir l’encert de llegir la nota de l’autor, que hi ha al final de l’”Obra Poètica” (1987), una autobiografia comprimida, de mitja pàgina, que acaba diguent : “ Això va durar fins als meus divuit anys. A partir d’aleshores, no crec que calgui fe esment de res especialment notable.” Es repeteixen lectures dels poemes que ha triat la gent. I ho trob molt interessant. El “hit parade” és com segueix. Quatre pics es llegeix : “Una vegada encara, anit, torno a pensar / que si no t’haguessis mort com et morires...”; Tres : “ Al final, s’ha comprovat, els camells/ arriben a passar pel subtil cós d’una agulla...; i tres més “ Si arrib a ser vell, / em deixaré crèixer la barba tot el que vulgui...”. Els poemaris de la primera època de Bauçà triomfaren.

“M’he posat en mans de Déu. /Ja veurem allò que passa” (“Rudiments de Saviesa”). Idò.


Comentaris

Encert

Bernat d'Atalis | 12/05/2005, 19:12

Aquest teu article l'he trobat del tot encertat, en Bauçà que trob singular i geniüt és aquell de Les Mirsines. Què no ho trobes, tu?

comentari gorrer

Emilio Rubiera Azcona | 29/05/2005, 18:39

Em demano si aquesta frase [Si en voleu, ja ho sabeu...] fóra extensible a un metec asturià estimador de la literatura catalana. Que n'és de galdós reconèixer-ho, però no sabia qui era aquest Bauçà fins a llegir la notícia del seu trapàs a l'Avui. Ara estic llegint, a pleret, 'El Canvi' i me'l trobo un cafarnaüm semblant al 'Livro do Desassossego' de Pessoa. Impagable el que hi té escrit sobre l'amor.

Contesta a E Rubiera

Climent Picornell | 03/06/2005, 17:18

Dona'm la teva adreça i te n'enviaré un. No faltaria més! Climent

ara!

Emilio Rubiera i Azcona | 17/06/2005, 19:27

Perdó pel retard, vaig haver de formatar l'ordinador i només ara he pogut tornar a connectar-me a la xarxa i retrobar els meus favorits. Poso aquí mateix la meva adreça: Emilio Rubiera i Azcona C/Jovellanos, Nº10-baxos 33206 Xixón (Astúries) Vagi a la bestreta el meu regraciament.

Notes i Comentaris

Maria Bauçà Company | 24/03/2010, 18:27

Hola
Casualment he trobat l'oferiment de Notes i Comentaris. Ja han passat molts anys...potser ja no... però bé.... el meu pare no en va guardar cap exemplar i em faria gràcia tenir-ne un.
Moltíssimes gràcies

Maria Bauçà Company

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb