jcmllonja | 01 Setembre, 2007 22:08
Setembre, ploure damunt banyat.
En Jaume ha hagut de girar quan hem guaitat darrera Ferrutx. Ens ha estamanejat un venter i, bota qui bota, hem tornat a port. Ahir, en canvi, els espets pegaven a les fluixes, tant, que ens haguérem d’aturar quan en dúiem la barca plena: un esplet d’espets.
Posta de sol dins l’aigua amb l’afegitó de la lluna que guaita ja per damunt el puig d’en Xoroi. Forma part de les litúrgies de l’estiu. Avui, però, plou dins la mar. Nedam quatre o cinc fent tertúlia, l’aigua és tèbia, la tempesta d’ahir amb vergues de llamp a balquena ha refredat l’ambient.
Tot fa una olor especial, de cosa que s’acaba. L’aigua de bimbolla quan es mescla amb l’aigua salada també fa una olor diferent. Els recordava que un temps vaig quedar anòsmic, sense olfacte, a causa d’un medicament que en receptaren i en Joan, “el Capità”, ens diu que la pitjor olor que ha sentit mai, és la de la pasta de coco, la copra, quan s’asseca, “senties una olor que s’aficava per la part alta del nas, per endins, l’olor de merda era colònia i la de morts podrint-se un perfum, inimaginable, arribava a la coberta del vaixell, sobretot els vespres, quan passavem per aquelles illes de Polinèsia, una bavarada fonda, profunda i groga... mai no he pogut eliminar-la de la meva memòria, ara quan parl, encara sent el ressò d’aquella olor”. Ell menava un vaixell, des de les illes del Pacífic fins a les factories de Palmolive a San Francisco. Servidor havia llegit que el metge menorquí Mateu Orfila, el pare de la toxicologia moderna, Traité des poisons, contava a Talleyrand, o a Metternich, que quan diseccionava cadàvers a la ‘morgue’ de París, durant el segle XIX, la mala olor era tan mala, que arribava a un límit, en el qual -com que ja no podia ser pitjor- esdevenia perfum; el mal i el bé que es donen la mà, el ying i el yang... “Ei, no comencis amb les teves cantories, tu...!” “De totes les maneres, la millor olor que record dins mar”, torna a dir en Joan, “és, navegant a unes quantes milles de la costa de València, a les nits, si ve vent de terra o llevant suau, empeny un nigul d’olor de flors de taronger, pareix que sura damunt l’aigua, és una olor fresca, embruixada i enganxosa, però alegre”. En Mateu, recorda quan la seva mare l’enviava a comprar canyella mòlta, o pebre per les sobrassades al molí de sang de can Mena, molien la canyella i el pebre amb una mola estirada per un ase, la casa estava amarada d’aquelles olors... “On hi hagi en Mateu: que se llevi el cursi d’en Proust i les seves magdalenes per mullar; aquí si que estam ben en remull, per damunt i per davall”, diu en Tomeu.
L’estiu s’acaba, la gent va i ve de Ciutat, però encara lleu tornar els horabaixes a fer el bany. La cala, cada any més esboldregada pels temporals de l’hivern, s’ha avesat a la gent durant la calor, d’aquí a poc restarà deserta. El fum tòxic de la central tèrmica d’Alcúdia fa com un plomall corb, puja per amunt i després es mantén horitzontal a una determinada alçària, fins que surt per les puntes de les badies. “Abans”, diu en Mateu, “la gent no venia a nedar aquí, ho trobava enfora, s’aturaven al xaragall del torrent de sa Jonquera Vera, bé, ara li diuen de Son Violí”; és fidel al bany, llarg, de cada dia. “He vist que heu hagut de tornar, passada la punta hi havia mala mar, ara això ja passa més, quan entren les llampugues, la mar s’emputa aviat, i es presenten els peixos més grossos”. “Jo pujava un dia una oblada i un peix espasa li pegà mossegada, fora de l’aigua, i la vaig pujar mitja”. “Ca! No exageris...” diu en Bernadí. “Gens ni mica, mira tu que em va passar ahir: estir la fluixa i hi duia un espet gros, més d’un metre, però quan el cobrava vaig veure que era un espet que se menjava un altre espet: en pujava dos! Quan els vaig tenir a bordo, vaig treure el petit de dins la boca del més gros, tenia les marques de tres mossegades. Saps que ho són de carnissers, tot és barram”. “Al ‘Caribe’ els diuen ‘barracudas’, són com a bifos”.
Aquí fa mar vella i les ones llargues no fan nosa per nedar. “És que enguany la cosa s’ha alterat, els peixetons, jo els he vist, s’han com avançat, tot canvia; quan era nin hi havia ‘l’Anticiclón de las Azores’ i no se movia mai durant l’estiu, aquell home del temps, en Mariano Medina, saps que en tenia de poca de feina, en canvi els d’ara, tot lo dia fan mapes i mapes. Per dir-te que ni l’embat entra quan és hora. Abans, devers les dotze del migdia bufava embat i fins horabaixa tard, que s’encalmava; i quan feia fosca bufava terral, vent de terra, i així passàvem els estius. Pensa tu ara, res de res, els xalocs i tot s’han destrempats. Jo crec que hauríem de reivindicar l’anticicló de les Azores i fer un monument a l’Embat”.
Quatre o cinc dones es remullen els peus dins un cocó, prop d’un escar i s’esquitxen, recitant els seus mals, que són molts. En Maties arriba i se tira a l’aigua, ens anuncia que ha tengut un fill, fruit de les relacions incestuoses amb el seu microones i comença una llarga perorata sobre el sentit del joc, la seva inutilitat, la seva justificació només en el plaer, cita Homo ludens de Johan Huizinga i tot. “Quin nivell!” Diu en Jaume. En Pep l’atura amb un altre discurs sobre el rendiment de les camisetes d’en Ronaldinho i en Messi. “També ve d’un joc, en el qual onze contra onze miren d’entrar una bolla dins una barraca. En principi no hi devia haver altres interessos, però ara...” En Tomeu torna de Ses Puntetes nedant a crawl, comenta la pàgina web on penja les seves dèries: “pneumorames perimetrals” o “primaveres en gris” ( “quan ens robin el blau, ens quedarà encara la lluna a la finestra?”) “Però ara la mar és més neta diu en Joan, jo ho conec, crec que per mor de les depuradores, és més clara, els eriçons i les nacres són els primers que ho conegueren, ara les nacres han tornat, al caló n’hi ha que fan mig metre i per fer un poalet de peix basta vagis aquí davant, vaques i serrans, això no passava, és ver que les barques arrossegadores fan mal, però la cosa millora...” “Te’n recordes quan un any a n’en Barxo, que havia fet una pescadeta de sards, li miràrem el poal i en veure que eren petits, li tirarem a la mar, això no ho has d’agafar, li diguérem; encara ara està emprenyat, però és que sards d’un quilo eren normals...”
Hi torna haver calamars, no molts, però tres o quatre per cap sí que s’agafen, “no com abans, que en duies trenta o quaranta”. Ai, abans! La lluna, que fa uns dies era al ple d’agost, s’amaga i se mostra pel mig d’un cel tavellat –“d’aquí dos dies banyat”- , els nins dels suïssos fan capficos des d’una roca bonyarruda. Més dins mar, travessen els llaüts que fluixegen, les llanxes ràpides tornen, i, encara més enllà, arriba el darrer ‘barco’ de Menorca. Amolla el ferretó un vaixell de vela amb les seves llums dalt dels pals, altíssims, que s’engronsen amb la cadència de la mar, vella.
___________________________________
( Les il·lustracions són Obra recent de TOMEU L'AMO )
J. García Marín | 04/09/2007, 10:45
Querido Climent:
Has sido el culpable (colateral) de que me haga un blog en balearweb. El mono imita.
Joan Vicenç | 05/09/2007, 19:52
Ha estat com estar damunt una barca enmig del blau. Olors bones, la de la mar.
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |
adeu estiu
adela | 04/09/2007, 08:49
reflecteix molt be el final de l'estiu i les tornades a contracor...