Climent Picornell

BALEIGS. Climent Picornell.

jcmllonja | 04 Maig, 2005 09:22

 

No hi ha res més patètic i entranyable que aquestes trobades amb gent amb la qual hi vàrem estudiar o fèrem alguna cosa de nins. Massacrats pel temps, ens refugiam dins els territoris de la infància. Tanmateix ja ho sabeu : no hi ha més paradisos, que els perduts.

 

BALEIGS

Climent Picornell

Passats els cinquanta feim balanç de més de mitja vida, amb persones que visqueren amb nosaltres passions i sentiments, resguardats i protegits, però, en els paranys feliços de la infància. Una de les cerimònies taumatúrgiques d’aquests rituals són els dinars o sopars de “quintos” o de batxillers.

Primer, l’aspecte: només queda un poc de fesomia dels cossos deformats; un, que conserva una cabellera negra, es tenyeix; a l’altre, no li queda cap pèl al terrat; el de més enllà, es va fer sembrar, com a manadets, un parell de solcs de cabells damunt el cap que li prengueren malament i hagué de dur capell o gorra una bona temporada ; els colors blancs,  blancs i negres, més blancs que negres.

Segon, la història: el pes de la història del grup és molt inconnex i poc relacionat. Alguns amb càncers terminals, ja són morts; dos o tres “by passos” al cor; uns amb fills morts en accidents de trànsit; separats a balquena, ja de grandets; un, eixorc, que ha adoptat una nineta xinesa; quatre guardant alzheimers a ca seva –pares o mares- i, a altres, els hi guarden a una residència; un molt ric, dos o tres pobres, un arruïnat i abandonat per la seva dona; un altre que l’encalça la justícia per negocis rars amb el batlle del seu poble d’adopció...

Segueix la història: quatre o cinc que tenen néts; una filla d’un, casada amb un fill d’un altre. Fills enganxats a la droga de les més dures; un altre, cap d’una ONG; un, ha quedat a Barcelona amb un arquitecte arxifamosíssim...

Tercer, sedassar: xerrant de sexe, de les ganes de fer-ho, de com està de bona la cambrera que serveix, de com ha tornat de vella i desganada la dona; d’uns, sabem que tenen amants; dos s’han trobat anant de putes; un fa classes de com prendre la pastilla blava... De quan ens feien cantar "Montañas nevadas, banderas al viento..." Dels darrers viatges des de Jaca fins a la Patagònia, on el glaciar del Perito Moreno desgela amb un renou abominable; o de les segones residències, moltes llogades a estrangers : "fas un  parell de milionets en negre..."

Ai, ai, ai !! Generació de petits burgesos ciutadans o propietaris de quatre quarterades als pobles. Tot plegat, un balanç aterrador, dirigint el que queda de la nau –un llaütet de trenta palms, no us pensàssiu- cap a la jubilació, els qui hi arribin. Queda el refugi, ja ho he dit, i ho tornaré a repetir, perquè de vegades, irremeiablement, és l’únic refugi, dels episodis de la infància. Sense saber-ho redibuixem l’"Amarcord" de Fellini, les contarelles de Rímini, transformades en un "Me’n record" reviscut a Ciutat o a alguna part de Mallorca. "Vos ne recordau quan en Xisco de Son Moix comprà el camió nou? L’esperava un genter a la plaça del poble. D’enfora aparagué tocant la botzina i duia qualcú més assegut devora ell que no sabien qui era". "No... i té les orelles grosses, aquest que acompanaya en Xisco!", digué el ferrer Prudenci. I tant que les hi tenia grosses, les orelles: hi duia un ase assegut!  L’havia agombolat al seient, i aquell animalet, amb les orelles ben dretes, hi posava molta d’atenció en mirar per la finestra. Amb les potetes de davant, com un nin mans aplegades, assegudet devora el conductor. L’aset havia tengut la paciència de fer bonda des de Son Company, on en Tià “Ca mort” i n’Arnau “Rafelino” l’havien pujat de mala manera, fermat amb corretges i vencisos al seient. Era un pollinet de mig any,  a un ase vell no l’hi haurien assegut. "Tanta sort que no l’ha fet menar el camió", tornà dir el ferrer Prudenci. "Hagués tengut bé collons, en Xisco!", sentencià don Toni “Duret” -que morí pocs dies després d’un empatx de pastissos de nata-.

I com aqueixa, un enfilall de contarelles de quan eren nins.

Bé, la reunió es desfà, adéu, adéu, salut, salut. Els darrers que queden murmuren quatre maldats i quatre veritats dels primers que han fuit. A aquell, la dona fa anys que li posa banyes amb el seu massatgista; a en d’allò, el se menja un mal dolent al pàncrees: "Ai, si és el pàncrees no té remei!"

Pareix com si d’una vida només en quedassin els baleigs, ballant per damunt l’erer.

________________________________________________


"Baleigs" ho deia molt el meu padrí. Quan tenia molta de gana : "em fotria els baleigs i tot..." Es referia a les restes que quedaven damunt el sedàs de l'era, l'erer, després de sedassar el gra  -trossets de branques, pedretes, caragolins´...- que se tiraven. Després d'escriure l'article anterior, ja fa temps, vaig trobar per Internet la revista "Baleigs digital", a la qual recoman una visita, així com a les "Edicions atàviques".


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb