Climent Picornell

S' ORDI BO O LA RECERCA D' UN NOM DE LLOC. Climent Picornell

jcmllonja | 26 Juliol, 2007 22:38

 

S’ORDI BO O LA RECERCA D’UN NOM DE LLOC

Climent Picornell

 

Un borino ros, amb gran dedicació, afica la trompa dins cada una de les flors de la bouganvilea, talment com un colibrí. Els conills, orelles altes, s’aixequen damunt els seus peus llarguers de darrere i talaien per si un cas. El perfil de les muntanyes es pot dibuixar correctament i estrictament per mor de la llum del sol que ja s’endevina per darrera. És molt de matí.

El vespre abans, un terral fort, quasi de llebeig, havia fet xiular tots els racons i redols de la casa; els moscarts s’havien esvalotat i els dragons, prop dels llums, i les rata-pinyades no feien coneixedor . Però ara, la calma era total i la boira s’anava ensenyorint de l’ambient, poc a poc. Al cap d’una estona ja no es veia ni la bardissa de davant. Pel camí hi apareix en Miquel “Parretes”, magre i amb el pel blanc, curt i fort com a fil-de-ferro, és un poc parent meu, i em saluda sempre alçant molt enlaire el braç dret (com qui dir et faig un poc més de cas que als altres perquè ets parent d’enfora).

- “Va bé ?” M’escomet, “Sí... idò mira tu quina boirada s’ha posat. Aquí baix a sa Clotal de S’Ordi Bo la poden llescar d’espessa que és.”

S’Ordi Bo, vaig pensar, fa temps que no n’hi sembram d’ordi. Aquests enigmes, insòlits i menors, sense categoria, mobilitzen sovint la meva atenció de desenfeinat de vacances. Vaig decidir dedicar el matí a esbrinar-ho. Ma mare, la propietària, no en tenia ni idea, s’havia fet molt ciutadana, però va saber qui havien estat els darrers majorals de la finca i els vaig poder visitar. L’amo en Toni “Paparró”, caminant amb dos gaiatos,  ja no filava gaire prim i només l’interessava contar-me que en el “Frente” de Saragossa, durant la guerra civil del 36-39, el capità volia que només ell tiràs les bombes de mà en els casos compromesos, perquè tenia molta força al braç i molt bon dret per endevinar l’objectiu... El proper pas em va dur cap a ca l’amo en Pep “Verdall”, quasi cent anys, però el cap clar com un llum. Vaig dur sort, se’n recordava perfectament.

“En aquest lloc que em demanes hi enterràrem un mul, és un bocí que teníeu enllà des Pou Bo. Al pobre animal li pegà un mal a ses cames, començà que no aguantava ses coses i acabà que no s’aguantava ni ell. Li donarem unes begudes d’herbes i li férem fregues amb oli i greix per devers ses cames, però tanmateix es va morir. Es teu padrí no sabia molt bé què havia de fer; abans quan es moria bestiar gros el duien a un lloc que deien es Carnatge, però en aquell temps ja no s’usava. Decidírem que l’enterraríem i el duguérem a sa Clotal, un lloc fondo, cavàrem un dia i mig, i de nit el tiràrem dins aquell clot. I tapàrem. Es teu padrí hi va fer sembrar ordi tot d’una”.

“S’ordi, aquella anyada anava rònec, magre de tot, llevat d’un bocinet –on hi havíem enterrat es mul- que s’havia fet bo, però bo de tot, alt com un homo: només  una clapa del sembrat de tres o quatre metres quadrats. La gent no se’n podia avenir. Què hi heu tirat d’embrivada ? Demanaven. Noltros fèiem de no sentir-ho. Això es va repetir devers quatre o cinc anys i la gent va començar a referir-s’hi com es lloc de “s’ordi bo”. Ja ho veus... i ara què has de remoure ?”

“Res, coses meves, cabòries...” li vaig contestar. Hi vaig anar d’horabaixa, havia fet un dia de molta calor i a aquell lloc, un poc pregó, hi feia bon estar. Al punt exacte de s’ordi bo un estol de caderneres, més de quaranta en vaig comptar, s’hi havia aturat. En veure’m  alçaren el vol.

 

 

Comentaris

Caderneres

G | 27/07/2007, 07:26

ARA DUC SA GÀBIA ENGANADORA

M'enamoren els teus escrits

Conxa | 29/07/2007, 21:02

només volia dir-te això.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb