Climent Picornell

SINHUÉ I LES MÒMIES DE MAO I LENIN. Climent Picornell

jcmllonja | 20 Abril, 2005 20:06

Deia, l’altre dia, que per dins les rues i els plecs dels nostres ordinadors hi comença a haver-hi racons perduts, sediments consolidats d’anys passats que un ha oblidat. Això em passa a mi, de vegades obris una carpeta de materials, escrits en altres màquines –els primers macs o els amstrads de fa deu o dotze anys- transformats, per esser oberts en programes standarts, que et semblen coses de l’any tirurany. Vet aquí un article de quan en Terenci Moix era viu.

EN SINHUÉ I LES MÒMIES DE MAO I  LENIN.

Climent Picornell

L’altre dia, de pagès,  Terenci Moix i  Boris Eizaguirre, per una ràdio d’aquestes de milions d’oients, sostenien una conversa, ben entretinguda, sobre coses d’homes i sobre la jubilació semi-forçada del modist Yves Sain-Laurent i l’enorme mercat mundial del regal i el luxe. En un moment donat, inevitablement sortí Egipte. Inevitablement, perquè on hi hagi en Moix, per la gatera surt sempre el tema. Digué en Terenci : “ hi ha dues grans obres novel.lades sobre la història d’Egipte : la meva –no sé quina va dir- i “Sinhué, l’egipci”.

L’alegria que vaig tenir va ser gran. Perquè vaig llegir l’obra del finlandès Mika Waltari, quan era quasi un nin, la vaig devorar, em va impressionar. I sempre havia cregut que era, per dir-ho senzillament, literatura barata, “pliegos de cordel” o això que en diuen els americans, “pulp fiction” : és a dir, coses per llegir i no recordar-se´n. Però, si en Terenci l’elevava al rang d’obra boníssima, trob que puc perdre una altra part del meu pudor i vindicar-la, encara que sia en el meu record. Si no l’heu llegida, va de l’intent d’instauració, per obra d’un faraó eixalabrat Amenofis IV (Akhenatón), d’un règim monoteista a l’antic Egipte, vist per Sinhué, un metge egipci que acaba  rodant prop dels àmbits del poder.

I en Mao i en Lenin del títol de l’article ? Be, idò, el cas és que el món de la momificació dels morts, és un dels eixos de l’obra d’en Waltari. I aquesta pràctica, la d’embalsamar, els cadàvers, sempre se’m fa present amb el leit-motiv, egipci. I la meva mania estival de llegir biografies i hagiografies diverses.


El record es lliga perquè ha sortit a la premsa, no fa gaire ( també de pagès) que la mòmia d’en Lenin, situada al mausoleu de la Plaça Roja de Moscú, sembla que té problemes d’ubicació, i parlant en termes televisius, d’audiència. He de confesar que l’ambient semi-mortuori i la coa de gent que hi havia quan la vaig visitar, em va impressionar. Més que el cos incorrupte de la beata Catalina, que, en una visita, de petit,  la record com una pell de plegamins polsosos, dins una urna de vidre: vaig estrènyer amb força la mà de mon pare, al-cel-sia. La mòmia d’en Lenin estava millor mantenguda. Però, l’hàlit de devoció -les vibracions, es deia abans- la química en aquest cas ( i ara diré perquè) que s’establia entre la gent devota que hi anava, era del mateig voltatge : algù que anava a veure algù que havia fet cosa de viu, i als seus seguidors els interessava que es sabés.

I deia que la química era important perquè el procés de manteniment i bona vista d’aquests cadàvers idolatratats moderns és una cosa d’equilibris ecosistèmics. El professor Ilia Zbarski, viu encara, ha contat com el 1924 el seu pare,  Boris Zbarski, submergí el cos de Lenin en una mescla llefiscosa de glicerina i acetat de potasi, prest farà vuitanta anys d’això. A requeriments de Stalin havien de conservar el cos de Lenin, al qual, a més, se li havia injectat a través de l’aorta ( sis litres d’alcohol i formol),  li tragueren la melsa, el fetge, el lleu, el budellam,  li feren talls pertot perquè hi penetrassin els sucs que l’havien de conservar i més. La història de la conservació passa per episodis d’alarma com quan li aparegueren fongs i llevadures negres sobre la pell, o pel maquillatge i la il.luminació ad hoc perquè sembli quasi viu. Trotsky s´hi oposà, no sé la seva dona, la Krupskaja, que degué dir.


Però, on de veritat és poden lamentar  les malifetes a que es sotmet a un d’aquests herois de la modernitat, una de les coses que em va fer veure com és de poca cosa el cos d’un home o una dona, va ser el procés de momificació-embalsamament  d’en Mao-Tsé-Tung ( Mao Ze Dong, en la transcripció moderna aconsellada). “El gran timoner” de la Xina, l’home que entrà a Pekin, l’any 1949 després de la “llarga Marxa”. Un pic mort, l’any 1976, es decidí que com ho feien, per mostrar-lo. Ho conta, de forma detalladíssima,  el que fou el seu metge ( és quasi una fàbula com la d’en Sinhué, l’egipci), Li Zhisui, que explica com li comunicaren, sobtadament, que el Politburó havia decidit conservar el cos de Mao per sempre. Ells dos, el metge i en Mao, havien estat junts davant les mòmies de Stalin i Lenin ( les orelles de Lenin, diu Li Zhisui,  havien caigut i eren d’una espècie de cera, a Stalin li havia caigut, podrit, el seu mostatxo); Mao, poc temps després, havia deixat per escrit el seu desig de ser incinerat. Les canòssies que passà l’equip que hagué d’embalsamar Mao són contades pel seu metge, desde els resultats desconcertants deprés d’injectar-li diverses substàncies “la cara de Mao és va inflar i el coll es feu més ample que el cap, els porus supuraven formol, les orelles formaven un angle recte amb el cap, l’aspecte del cadàver era grotesc”; després s’estudiaren els antiquísssims mètodes xinesos de conservació, demanaren com ho havien fet per conservar Ho Chi Min (1890-1969) l’heroi vietnamita, al qual, aclariren, ja se li havia podrit el nas; s’enviaren emisaris al Museu de Cera de Madame Tussaud. Dos Maos, un de cera i un conservat en formol, estaren un any sencer a un  hospital subterrani de seguretat a Pekin, fins que s’acabàs el mausoleu de la plaça de Tiananmem. I no s’acaba aquí aquesta odissea, però, explica prou bé les malifetes a les que són sotmesos els cossos “presents” d’aquests personatges històrics, no fan més que evidenciar la poca cosa en que ens convertim i les operacions necessàries per gaudir d’aquestes vies cap a l’eternitat. O ells, o els que se’n serviran d’ells.  I hi ha models a tots els costats, al religiós, al laic, al socialista o al capitalista. I, sinó, pensau que deu fer el dretanot de Walt Disney din la seva cambra de fret, crionitzat, esperant ser ressucitat : una altra mòmia de la modernitat. Els rèdits que donen Mickey Mouse i Disneylàndia ho fan possible. Quin món !


Comentaris

merdosos

manel | 15/05/2005, 16:52

capullos de merda maricons

guai

ruth | 28/01/2006, 09:18

a sigut una merda xaval en qui se li acut ficar aquesta parida...

IJO PUTA

jdksaghj | 07/02/2009, 19:25

idiotas comepollas ijos de putta etc...

IJO PUTA

jdksaghj | 07/02/2009, 19:25

idiotas comepollas ijos de putta etc...

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb