Climent Picornell

SANT PERE VA A PASSEJAR / AMB UNA BARQUETA NOVA... Climent Picornell

jcmllonja | 27 Juny, 2007 14:26

 

Sant Pere va a passejar / amb una barqueta nova...

Climent Picornell

             El moll s’engalana i les barques plenes de paperí semblen una plaça de poble en festes. Baixen la imatge de la parròquia de Santa Creu, la carreguen a bord d’una barca del bou i, amb la gent, es fa una passejada per dins el port. Enguany l’hi durà una barca nova de trinca. Sant Pere era pescador, per això, a la mar hi ha “barquetes de Sant Pere”, uns grumerets, i un peix, el “gall de Sant Pere”, amb dues taques negres que pareixen monedes, de quan el sant anava curt de doblers. Un any,  “Paco, el Loco”, posà la barca a tota màquina, passat el dic de l’oest i asustà els passatgers ocasionals de mala manera. Viure prop del port de pescadors de Palma, vol dir tenir la mar a prop i quan pega passegera o  no pots dormir, baixes i ja hi ets. A fosca tancada, la llotja del peix és un devesei, les ‘traïnyes’ ja han tornat, i si és temps de sardina, aladroc, jonquillo i tota la menudea, gamba, calamar i calamarí, els bars de prop tenen obert i sempre es pot esmicolar. “Fa calabruix !... “, se tiren -els pescadors i les madones- el gel capolat pel cap, el gel que després taparà els canastros de plàstic plens de peixos, camí dels restaurants i les paradetes de les places, per vendre’l damunt les “pedres” del mercat.

            Els cas de les barques del bou és diferent, horabaixenc, devers les cinc hi ha una certa lulea quan arriben. Primer amarren i ja tot d’una els patrons vigilen i els armadors controlen el que baixa de la barca i es descarrega damunt un carretons de ferro. Ara és època de galls, molls, pagells, raps, rajades, gatons, sorells, gerret i peix de prémer a voler, poca gamba. La gamba guapa és la de per Sóller, grossota i vermella. “A mi no m’agrada”, me diu en Pere, com estugòs, “perquè és grossa i quan tens el cap torrat la coa encara és crua i acabes cremant o una cosa o l’altre. Me va millor una mida més petita. Tu diràs: quins roïssos ! Però és així”. El grupet conversa, mentre uns homes cusen les xarxes de nylon verd i blau.

            “Vàrem enfonsar l’altra barca, el bou més vell. Era un dia de mar podrida de gener, però pareixia el maig. Vint-i-cinc minuts i... cap al fons. L’havíem remolcada fins al cap de Regana. Ahir vaig mostrar les fotos a mon pare i es va posar a plorar. Una barca nova ara costarà un milió i mig d’euros, quan sigui aquí. Jo la volia fer a unes drassanes dels Països Catalans, a Sant Carles de la Ràpita, però estàvem en llista d’espera i haguéssim perdut la subvenció d’Europa. Idò per avall s’ha dit, fins a Cartagena”. Els bous que van a la gamba durant els mesos de l’estiu, se’n van cap al Port d’Andratx i hi romanen. D’allà estant,  només volten sa Dragonera i amb un no res ja són per davant Sóller. “Veus aquelles portotes de ferro, grosses, a  popa, allò és el que fa renou d’ovni.  Que no ho has sentit a dir que per devers la mar de Sóller senten uns renous desde les profunditats? Això són collonades, lo dels ovnis vull dir. És clar que sempre n’hi haurà que hi creuran, però quan pugen aquestes peces i peguen devers el ‘rodillo’ de popa fan un renouer impressionant, quasi destrossen la barca, que s’ha de reforçar, però, quin remei, s’ha de salpar...”

         

 

    El patró major regala barrets de propaganda i en Tòfol, ja ben begut, se passeja prop dels carretons diguent que vol ajudar; li posen quatre gerrets dins una bossa de plàstic, perquè no emprenyi pus. Els turistes, retrata que te retrata, i els pares assenyalant els peixos, diuen als seus al·lots :  “Això és una escórpora”, i en realitat és una aranya de cap negre, però la seva vocació didàctica queda satisfeta. Fa temps els pescadors trabucaren per terra tota la sardina pescada. N’hi havia massa i el preu havia baixat a mig euro la caixa de nou quilos. Quina llàstima! La sardina mediterrània ara és bona, està grasseta i, torradeta, sense treure les butzes, amb els dits, li fuig tota l’escata, amb poca sal i un poc d’oli d’oliva, és un dels menjars més gloriosos de la terra. De la  mar, hauria de dir. Els molls, rogencs, que pesquen les barques del bou són els millors, molls de xarxa, són de roca i no tenen tan de gust de mariscot, ni de fang; els petits, ben fritets, un poc enfarinoladets, volta i volta, molts d’alls, es poden menjar sencers, espina i tot. Una delícia.  

La barca nova, que traginarà el sant,  fa vint-i-quatre metres, molt moderna, amb un bulb a proa que romp els cops de mar i la fa més marinera. Tothom pot fer feina a cobro, cinc persones per manejar-ho tot des dels xigres al pont. “Jo ja l’he estrenada, amb un temporalasso, més avall de Cabrera, era dia cinc de Maig, però així hi tot ens fotérem un ‘caldero’, anant de banda a banda”. Mentre parlam, surt una barqueta, amb una pastera auxiliar amb aquells llumots que van amb butà, són el Morrons. En Xesc i en Toni. Ara en Xesc s’ha casat amb una filla d’en Cosidor, tenen tres “pedres” al mercat. Són moltes pedres, una bona paradeta, el pare va fer molts de doblers, ara ja ha surat els fills, i no n’hi deixen manejar tants”. “Es molt car el manteniment d’un bou, només el canvi d’oli ens costa més de 3000 euros, i és mal de fer trobar mariners i mecànics. Qui fan doblers són els intermediaris. En Morreny agafa avió, se’n va a Xina i allà compra gamba tota la que vol, per no res, i amb avió, cap aquí... Com hi podem competir ? Aquí som els més ecologistes del món: que si les talles, que si las xarxes, que si tot, que si la veda… i a Xina, res de res, estan ‘esquilmant’ la mar”. “No mos salvarem. Avui hem desembarcat cent-cinquanta caixes de peix, però la meitat eren maires, que te creus, el pagaran a trenta cèntims. Ara mos fan dur una “caixa blava”, un invent d’un de Madrid, com a una “caixa negra” d’un avió, però que sempre se romp i no basten mil euros. Noltros –diu “noltrus”- som de Capdepera. Saps quantes barques hi havia a Cala Rajada? Onze. Ara, n’hi ha dues”. “Idò aquí passarà una cosa semblant. Si mos deixaven dur gent, com a Sicília, mos salvaríem. Carregar una dotzena de persones, tirar les xarxes a dues o tres milles, buidar de peix , llavors fer un arrosset… i tornar. Així seria diferent. Però no hi ha normativa, ho estudien a la universitat d’Alcalà d’Henares, com si allà hi hagués la mar! (Sant Pere va a passejar / amb una barqueta nova. / Tots els peixos de la mar / treuen el cap a defora).

Comentaris

sempre és un plaer llegir-te

Conxa | 27/06/2007, 18:16

El que més anyor a Barcelona és el peix. Acostumada a anar a pescar amb mon pare al Porto Pi d'abans quan era base militar i menjar vaques, tords ect ... arribar a Barcelona i tot era gris. A vegades amb un poc de sort a la boqueria trob qualque rata o tord que passa sense pena ni gloria pels barcelonins i els xinos, un dia hi havia un vertader trull davant unes simples donzelles. Com si fosin lo més estrany del món.
A la Boqueria venien llises com a llobarros, imagina !!!

la mar salada

pedra plana | 27/06/2007, 22:58

fa goig i ganes el teu escrit:
una filigrana com poques.
"la mar, la mar, la mar" ens recitava l´altra dia en Piera a Felanitx amb aquella cadència d´ones llargues,amb remors salobres que ara m´han vingut al cap,llegint-te.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb