Climent Picornell

STRANGERS IN THE CAMPUS ( METRO UIB). Climent Picornell

jcmllonja | 18 Maig, 2007 20:09

Strangers in the Campus ( Metro UIB )

Climent Picornell

Feia dies que apareixien. A onades. No eren com nosaltres, se coneixia bé, malgrat ells volguessin passar desapercebuts, es coneixia. No és que als bars prenguessin el cafè amb el dit petit de la mà excessivament estirat, però ho guaitaven tot, miraven sempre molt amunt a les terrasses dels edificis, per no haver d’aguantar la nostra mirada. Estàvem temptats, tots els d’allà, els « pata negra » d’engegar-los cridant fort : « Fora des sembrat !! », perquè la seva actitud era de no saber exactament on havien caigut, ni per què els havien enviat allà.

(IMATGE: Mallorca pobreta... de GUILLEM MUDOY, EX-VOT per a "Cimentiments")

Un bon dia,  fins i tot, en vaig trobar un assegut dins la meva aula. De tot d’una no el vaig reparar, però a mesura que avançava en la introducció del tema, el vaig veure. Gorreta posada, calçons de xandall de la selecció espanyola de futbol, volia aparentar una setantena d’anys, però es veia que era un prejubilat. Vaig aturar l’explicació i el vaig intentar convèncer que el que anava a  desenvolupar en aquella sessió -“L’Escola de Frankfurt i la seva repercussió sobre els geògrafs crític contemporanis”- podia ser greument ofensiu per a ell. Estava segur que podia danyar irremissiblement el seu cervell, poc preparat, no així els dels meus estudiants, que, com tots els universitaris, havien posat call fins i tot a les idees més ofensives de la contemporaneïtat. Va dir que li era igual, que ja que havia fet el viatge, quedava. Al cap de poc temps un grup de quatre més, com ell,  miraven per les finestres, la qual cosa ens començà a preocupar, als estudiants i als professors.

Com estratègia momentània, i amb la idea de què era molt més excitant per a ells , els enviàrem cap a l’estabulari. Allà arribaven adesiara remeses de rates blanques per ser sacrificades en experiments obscens, no sé qui havia llegit que aquestes tipologies de visitants es trasmudaven i qui sap si en voldrien tastar. Però altres informants havien dit que els havien vist, també, asseguts als restaurants i demanant menús : com nosaltres. Això era molt més greu, es podien comportar com universitaris a l’hora de menjar, menjar menús al campus i sobreviure. En arribar l’horabaixa, de tard, sortosament, tornaven al túnel que havia excavat el seu dirigent, i desapareixien, s’espargien, no sé si per les clavegueres del polígon industrial o si per les cisternes de Son Sardina o pels soterranis de la Plaça d’Espanya. L’endemà tornaven, cara d’espantats, gorretes, calçat còmode o esportiu, els mascles davant-davant intentant explicar el que veien a les seves femelles: “aquí va estudiar química, na Margalida, la nostra néta”, deia un.

La idea de què es poguessin espargir, per via subterrània, havia estat d’en Pere Muñoz, però no havia acabat de cloure, Jaume Matas més agosarat ho havia fet realitat. Ara comprenia que també eren com ells, eren dos d’ells. L’estratègia començava a resultar aclaridora: invasió del campus des de la normalitat més aterradora, per així espantar els seus habitants, la qual cosa obligaria a aquets a  recobrar una idea, primitiva i salvatge, la de fugir cap a la ciutat i confondre’s amb els ciutadans i refer les Facultats a edificis abandonats. El campus passaria a ser un territori colonitzat, cosa que ja havien aconseguit amb un pla semblant a l’anomenat Parc Bit, un espai anormal, ara normalitzat.

La cosa era greu, hi havia professors que els havien hagut de treure dels seus despatxos, on amb una poca vergonya rimbombant, regiraven llibres i ordinadors, com si fossin públics: públiques les coses de la Universitat pública, fins aquí havíem arribat! A un laboratori, un grup nombrós havia quedat tancat i les emanacions d’oxigen, formol i nitrogen líquid els havien transformat, amb uns crits esgarrifosos anaren a fer niu al cedre de davant el rectorat, per preparar l’assalt als despatxos dels qui manaven. El gabinet de crisi no sabia que ja s’havien assentat en alguns departaments del serveis administratius, més bons de considerar i retornar a persones normals. Els espies de Fisioteràpia els havien descobert comunicant-se. Una persona normal i un paó, establien un codi de transmissió de missatges que a la Facultat d’Informàtica eren a punt de desentrellar. Les cinc primeres tires fòniques semblava, pareixia, que deien: “Fins a l’octubre és gratuït, hem d’aprofitar, per això pujam, n’haviem sentit a parlar, però no sabíem com era, és més gran dels que ens imaginàvem…” Aquesta darrera frase donava esperances als resistents; si era més gran del que s’imaginaven, això era un dificultat supletòria que s’havia d’aprofitar. Perdudes les cadenes de comandament, els nous líders de cada Facultat havien ideat el seu pla de resistència. Els de Lletres, recitaven pels altaveus, de forma caòtica, versos de Gil de Biedma i de Blai Bonet, la qual cosa els produïa alarma senil i es desintegraven ; els de Física insultaven des de les finestres Bill Gates i els Windows-Vista, això  els provocava espasmes ; els de Dret els tiraven volums de l ‘Aranzadi, que eren especialment mortífers; els d’Econòmiques, els entrevistaven i els feien l’enquesta de despesa turística, la qual cosa els produïa efectes de desorientació espacial; el de l’escola d’Hoteleria els deconstruïen un frit de mè amb un show-cooking presencial que els provocava vòmits sanguinolents…

Molt poc a poc s’anà recomponent la situació, de cada dia se’n veien més pocs, i més dèbils, amb la qual cosa, els propis estudiants –als qui abans els robaven els tuppers amb el menjar- ara, quan en veien arribar un, ja el posaven dins el vagó de tornada. No es resistien, ja ni pujaven a la superfície del campus. Es reprengué al dia a dia, les lluites internes, a les publicacions ben indexades, a  fer com que fer que la ciència era una cosa de gent especial, ben preparada. No fos cosa que la gent normal sabés de què anava la cosa. Quin perill ! Els nous líders sorgits de la batalla, reclamaven quotes de poder o, en el seu defecte,  la concessió de llicències d’explotació de bars, farmàcies, supermercats i algun puti-club, dins el campus i la seva perifèria. S’havia aconseguit aturar la primera onada invasiva de la universitat, per part de la gent normal de la ciutat, aprofitant la gratuïtat del Metro a la UIB. Calia preparar-se fins a la propera mutació, o fins que els expulsàs, aquesta vegada,  la crescuda de la mar motivada pel canvi climàtic i la merdera els fes retrocedir fins a la Font de la Vila, qui sap si aprofitant la via de la Sèquia d’en Baster que, amb bon criteri, ja començava a ser desintegrada.

( Imatge de Guillem Mudoy )

( Fa dies d’ençà que s’ha inaugurat la línia de Metro fins al campus de la Universitat que es veu gent passejant pel campus, amb una certa indecisió, no saben molt bé si hi poden estar o on anar. És gent corrent que aprofitant que és de franc pujar al Metro l'agafa per arribar fins allà dalt. Probablement mai no s’havia aconseguit que tanta gent, que no fos professor o estudiant,  pujàs al campus universitari. Això desenterra les polèmiques sobre si era o no convenient fer un campus, localitzant en un polígon monofuncional els estudis universitaris, o si, com mantenen altres hagués, estat millor diluir la universitat en diferents edificis dins la ciutat, així s’evitaria la gran despesa energètica en viatges i s’aconseguiria una certa sinèrgia afegida al difícil binomi universitat-societat. La meva idea respecte a aquestes qüestions no és cap de les dues anteriors, perquè crec que tenir un campus ha tengut inconvenirnts, però també enormes avantatges, un dels quals és el del creixement ràpid d’una institució, la UIB, de la qual havien tengut mancança les nostres illes. Però no és ara el moment exacte de discutir-ho, he volgut fer un apunt-ficció de les persones normals que arriben a deshora al campus de la UIB, ben fàcils de distingir del col·lectiu estudiantil que se mou amb soltura per aquell redol de la carretera de Valldemossa.

Paradoxes de la vida: fou Pere Muñoz-Perugorria fa quatre anys quan es presentava pel PSM a candidat de batle de Palma qui proposà un Metro, no aquest exactament, ara, ha estat el PP qui l'ha construït i en Pere fa de conductor, no de Metro, sinó d'un "late-show" a la Televisió de Mallorca, TV que ha posat en marxa, a proposta d'UM, el Consell de Mallorca)

Comentaris

Invasió al Campus

Joan Vicenç | 19/05/2007, 13:54

Un corc a la torre d'ivori? Ja era hora!

aprofitau-ho

Professor Torna Sol | 23/05/2007, 21:23

Ha arribat l'hora de posar en marxa el Solient Green illenc. Preparau-vos, investigadors, arriba la matèria primera!!!

al professor Torna Sol

un alumne | 24/05/2007, 11:56

Professor Torna Sol: vostè sempre tan eficaç! Ja n'hi ha que pensen amb el nom de la marca de les galletes o de les croquetes

Re: STRANGERS IN THE CAMPUS ( METRO UIB). Climent Picornell

un que passava per aquí | 28/05/2007, 18:41

... i paradoxes de la vida, la premsa del cor mallorquina apunta que en Pere Muñoz festeja amb una filla d'en Toni Pascual (UM), fet que explica que TV MALLORCA hagi creat aquest late-show a nen Pere... ja ho diuen que tot potser.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb