Climent Picornell

UN PIANO I LES MUNTANYES EN TECHNICOLOR. Climent Picornell

jcmllonja | 14 Maig, 2007 21:01

 

 

Un piano i les muntanyes en Technicolor.

Climent Picornell

            Me crida n’Aina Pocoví, filla del meu amic Sebastià Pocoví, al cel sia. Ha anat a acceptar el testament de son pare, i a una clàusula, hi figur un servidor, amb noms i llinatges, com a marmessor. Quedam per dimarts matí. N’Aina m’ha d’abonar un euro, cosa que fa,  i el notari li dona un sobre, amb un escrit i l’adreça d’un luthier de Palma. Allà li entregaran un piano. “De què va això, Climent ?” em demana. “Coses de ton pare”, li responc, entre divertit i entretengut, sabent perfectament de que anava la cosa.

            Érem un dia a Binigualó, en Sebastià tenia un dels seus dies xerradors, altres, no deia ni piu. “Te’n recordes de Raíces profundas? És una pel·lícula que dec haver vist una vintena de vegades. Shane és el títol en anglès. És qualque cosa més que una pel·lícula de l’Oest, n’Alan Ladd hi fa una interpretació genial. Em passava una cosa curiosa amb aquesta pel·lícula. És de l’època de la col·loració amb Technicolor o Metrocolor, que li dóna uns colors vius, Vincente Minelli n’hi enregistrà un parell, - Gigi amb Leslie Caron, l’has de veure-, són com més mediterranis, no tan empastats com els colors d’ara. Idò, a un moment determinat, sortien unes muntanyes i en veure-les, cada pic em removia dins el seient, sense saber per què, la gent que m’acompanyava se’n temia. Un dia, visitant la meva cosina que havia heretat Son Llevorí –prop de Binigualó- vaig veure aquelles muntanyes. Son Llevorí era dels padrins, però va tocar a la tia i ara era de na Remei. En entrar a la tanca de pedra cap a les cases, vaig veure darrera les mateixes muntanyes que les de la pel·lícula, amb aquelles tonalitats blavoses. Les del film eren de devers Califòrnia o Wyoming, supòs, aquestes eren de Mallorca, però idèntiques. Feia trenta anys que no hi havia estat, però vaig veure que la imatge de nin m’havia quedat gravadíssima, impressionat, un dia que les vaig descobrir i les vaig mirar, embadalit, més d’una hora. En veure-les de bell nou ho vaig comprendre. Quantes de coses de la nostra vida no deuen tenir una explicació semblant, coses de nins que no sabem on han quedat estojades. D’infants, prop de Binigualó, tiràvem fletxes enceses el vespre, com els indis, amb un fletxer fet d’ullastre, el cap de la fletxa amb estopa i pega, les enceníem, ja nit fosca i travessaven per damunt el torrent, és una imatge que m’acompanya encara molts de dies quan me’n vaig a jeure.”

            Un poc abans d’anar a sopar,  les muntanyes blavoses, que ja viraven a lil·lenques, eren a punt de fer-se només una ombra fosca i llunyana, en Sebastià continuava el seu discurs atropellat, estranyament atropellat. Moriria l’endemà. “Ma mare era veïnada d’una dona anglesa. Vella. Conservadora, “de na Thatcher” em deien totes dues perquè ho entengués. Tenia un piano de paret, vell, però era un Steinway. Ma mare sempre havia volgut que aprengués música però jo sempre he estat un poc negat per a aquestes coses. Així que després de tenir la meva filla Aina, la seva padrina, ma mare, decidí que la música seria la néta i li festejava el piano sempre seguit. La sorpresa fou quan aquella veïnada es morí. La casa restà tancada una bona temporada, i ma mare sempre es lamentava : “Es deu fer malbé, el piano. Si el m’hagués venut, ara n’Aina el podria tocar”. Al cap d’uns mesos, es presenta un senyor trajejat, mallorquí, qui de forma molt educada demanà per ma mare i li digué que era el representant a Mallorca d’una casa d’advocats britànica i en nom de la veïnada i per ordre del seu notari, li comunicava que havia deixat al seu testament que si ens interessava el piano, els seus hereus ens l’havien de vendre per la xifra de 200.000 pessetes. Mostrà la còpia de l’escriptura i la traducció jurada, que l’acompanyava. Ma mare quedà de pedra i em telefonà tot d’una : “I ara què te creus que m’ha passat, ell... la veïnada –que m’hagués pogut deixar el piano, al testament- el me ven, també al testament.” Ma mare no se’n podia avenir. Jo, més distant, vaig fer consultes i m’aconsellaren que el compràs, un Steinway era un Steinway i aquell estava molt ben conservat. Al cap de tres dies, ja era a ca nostra, l’afinador, només li hagué de canviar el coixinet d’un martell i dues cordes, la del Fa Major i la del Re sostingut, me va dir. N’Aina no anà de piano, s’havia comprat un violoncel aconsellada pel seu novio. Uns anys després deixà el violoncel, i el novio. I ara som jo qui pas pena perquè el piano no es faci malbé dins ca ma mare. No hi viu ningú d’ençà que ella és morta i  he fet testament per deixar-ho tot a la meva filla. Li deixaré, però... li hauria de vendre, encara que només fos per un preu simbòlic, un euro, em fa com a gràcia fer-ho així. Què trobes ?” “Que he de trobar? Ja ho deus haver fet. Te conec herbeta”, li vaig respondre.

            Sortint de cas notari, agaf el cotxe cap a Binigualó, Glen Gould em sona la giga de la Suite per a piano de Schömberg, a un Steinway, el meu Ipod fa de vicari musical i a la llunyania Alan Ladd, esquiva les fletxes del apatxes amb les muntanyes blaves al fons, que encara hi són.

 

 

Comentaris

piano

enric | 15/05/2007, 09:21

un steinway sempre serà un gran piano, malgrat sigui de paret.

En referencia a lo de l'euro, hi ha gent que manté l'humor àcid fins i tot després d'haver mort.

bon post, enhorabona.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb