Climent Picornell

CIUTADANS, TAMBÉ, D'ENMIG DE PALMA. Climent Picornell

jcmllonja | 29 Març, 2007 22:42

 

 (Imatges de PEP TORRO)

Ciutadans, també, d’enmig de Palma.

Climent Picornell

1.-El primer personatge que he trobat és un dels meus millors sparrings intel·lectuals, avui el veig agobiat perquè, diu, continua pensant el que pensava fa un temps i això li provoca problemes, “som encara un progre, un progre-reaccionari, m’entens?”. És ben dematinet, fa fred al passeig del Born, malgrat la primavera ja és a Massimo Dutti, Zara i H&M. Passa per devora nosaltres un home vell, barba de dos o tres dies, sabates d’aquestes d’estar per casa, com de franel·la, amb un calçons un pam per damunt els garrons, mostrant els calcetins que un temps devien ser blancs, dues o tres bosses de plàstic i un gaiato esgarrinxat. A les nits dorm dins La Caixa. Ens mira, ulls blauíssims, cabells oliosos, no ens coneix però diu, “adiosss...”, fent xiular les esses. Dues passes més avall, fa un pet. Un pet llarguíssim sense aturar-se de caminar. Quan acaba la sonora llorina, reim i el meu amic, envejós, continua els seu discurs “Vull ser com aquest homo i, sobretot, que no m’emprenyin”. Pens amb les dues dones de la seva vida, l’esposa i una mare dominant, i el seu sentit tràgic de l’existència per les oportunitats perdudes.

 

2.- Mitjan dematí a Jaume III. Aquell que demana, pobre, sempre per la mateixa zona -entre la farmàcia Castanyer, ara Castanyer-Buades,  i la gelateria de Can Miquel-, avui s’ha assegut al portal de la Sony. No és massa vell, alt, sempre fuma. Una nineta petita també s’hi asseu, al portal, ben devora ell. El mira i riu. Li riu i ell no la veu o no se’n tem, ell tampoc no mira els qui passen, amb la mà estesa, la mà de “per amor de Déu”. El pare que l’havia perduda, quan l’afina, esverat, crida la nina, que continua rient i li agafa la mà al pobre, la mà de demanar llimosna. “Suelta la mano de este señor”, li diu son pare. Ell, ara, sí que la mira i també li riu, amb l’altra mà pega una xupada intensa a una llosca de puret, que ha recollit d’enterra. Mentre, continuen passant yuppies estressats, senyores amb canets, homes trajejats, gent rica, un misser molt conegut i, qui sap, si per ventura, a més de conegut també feliç.

 

 

3.- A la porta del Bar Líric ens hem encontrat i saludat, fredament. Era, un temps, magre i amb el pel arrissat, com una colflori electrificada damunt el cap. Tot energia i convicció. Manejava el seu consultori amb decisió, autoritat i, sempre, un somriure. Avui l’he trobada apagada. Ha engreixat falsament, com inflada, vull dir que es veu que la mediquen, que pren pastilles per algun problema, qui sap si sentimental: una separació ja de grandeta ? Deu tenir prop de seixanta anys i els cabells ara, els du com aplanats, aferrats al cap, pareix la perruca d’un masser de la Sala, però arnada. Ens seiem a taules separades i la sent que parla amb un cambrer. Té la seva mare malalta, 87 anys, passa pena que la mare duri més que ella, ara és a l’hospital, avui li deia que tots els metges li feien l’ullet, que la volien forçar –pensa tu una dona de quasi noranta anys- res, un problema. Contar-los als altres, els problemes, malgrat sigui a un cambrer, els deu alleugerir una mica. Només l’he vista somriure quan exclamava: “els metges enamorats d’ella, pobrissona”.

4.- Retorn a la plaça de la Llonja. Refugiada al portal de l’agència  Kuhn&Partner hi ha una coloma ferida. No pot moure les ales i va ranquejant, fugint i arrepitant-se al vidre on anuncien la venda de cases multimilionàries. Fuig d’un colom, un mascle que la vol caponar, fent allò que fan els colom quan festegen. Infla el gavatx, fa com a voltes damunt ell mateix, baixa i alça el cap i prova de pujar damunt ella. Però... arriba en Juanito! En Juanito és un deficient mental, enorme, pesa més de cent quilos, no li sé calcular l’edat, se’n tem de l’affaire i defensa la coloma del “novio” calentot. L’agafa amorosament i la deixa darrera la reixa d’una obra de restauració, una finca que va edificar, fa cent anys,  Gaspar Bennàsser, “S’Arquitecte”. La coloma, no se si excitada o nerviosa, reposa consentida damunt un sac d’escombraries: “No te muevas de aquí, el palomo malo no vendrá”, li diu en Juanito, mentre escura amb un dit les màquines de tiquets de l’ORA, per si un cas  hi ha quedat algun euro despistat.

Comentaris

Entre tanta gent... la dignitat...

Joan Vicenç | 30/03/2007, 15:31

És un article ben escrit, dels que ens fan falta. No és cap descobriment comprovar de quina manera als pobles petits aquestes persones poden trobar el seu cau, el seu microcosmos compartit, però, amb altres persones. Sense que a aquest viure, prou dignament, se'l pugui considerar cap tipus de terapia premeditada.
Als pobles vells, on el camp encara és viu encara, la identitat antiga, hi ha recursos per a mantenir dreta més facilment la dignitat humana. Crec jo.
Salut.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb