Climent Picornell

PERSONATGES RESIDUALS URBANS. Climent Picornell

jcmllonja | 12 Març, 2005 23:55

Un servidor, que viu a mig camí, amb un peu a cada banda, entre la mal anomenada "Mallorca Profunda" i la part més fonda i antiga de la Ciutat de Mallorca, també anomenada Palma, els he de confessar la meva fascinació per als personatges residuals que encara poblen aquests territoris. Tanmateix, en estat d'extinció. Vet aquí un retrat d'un d'ells, en aquest cas una d'elles, ja desaparegut. Era una persona obsesiva, coloraina, bona gent... Ja s'ha fos de l'escenari urbà.

"JO REYNARÉ" ( Oració a una capelleta urbana)

Climent Picornell

Al portal de la Gabella Vella de la Sal, que dóna entrada al carrer de la Mar, veinat del començament del carrer dels Apuntadors, a un portal abovedat, hi ha una capelleta amb unes rajoles que dibuixen un santcristo, lluent, amb el lema davall : "Jo reynaré". Avui, l’he afinada allà. No sé si amb la mirada -per una ùnica vegada m’he topat amb el seus ulls- m’ha volgut dir : mira’m! O, tal vegada a l’inrevés, em suplicava : no me miris!

Diuen si era, o més ben dit, havia estat, cantant d’òpera. Aquest fet li donava un cert hal.lus de misteri i, si més no, de justificació de la seva raresa dins el seu entorn de misèria. Son pare, un ebenista reconegut, s’hi gastà la seva fortuna fent-la cantant i després, li estroncà la carrera no deixant-la partir a Barcelona. Cosa hi hagué entre pare i filla...

Ara, cabells esgrogüeits i mitja meleneta, la cara excessivament empolsinada, morros pintats d’un vermell rabent, roba vella i antiquada, un caminar arossegant els peus amb unes espardenyes com d’anar per casa i unes calces gruixades, s’ha convertida en un fantasma urbà : ella creu que els altres no la veim. Ca seva, prop de la mar, a un barri mariner de Palma, és una planta baixa amb unes grans portes, no sé qui em comentà que havia estat la fusteria del seu pare. Les obri el matí i les trava acuradíssimament, amb una cordellina, a la canal. Ella, sempre, és al fons, hi ha com una cuina, amb un camilla amb faldetes vermelles, una làmpara baixa que il.lumina un ram, fet amb flors de plàstic. Sembla un personatge de pel.lícula de technicolor, de les de na Doris Day, però bruta; no és dels anys seixanta, és d’ara ( no sé si algú, en la seva vida hi feu el paper, i el fiasco, que representà Rock Hudson. Sense el "happy end" corresponent). Descontextualitzada, hauríem de dir, fora d’època –no demodeé, però-, com si l’haguéssin arrabassada del seu paper preferit, és un suposar, la "Lucia de Lammermoor" de Gaetano Donizetti.

Ja l’havia afinada un altre dia, fent mitges genuflexions, com unes reverències, i besant-se el dit gros de la mà –com aquells que fan "per-la-senyal-de-la-santa-creu" molt ràpidament- repetidament, obsessivament, davant un portal condemnat del carreró d’en Vallseca. De totd’una no ho vaig entendre molt, fins que el vespre vaig reparar que allà hi havia, o hi havia estat feia un temps, la porta de la sacristia de l’església de Sant Joan de Malta. Els seus llocs sagrats del barri de la Llonja de Palma són objecte del que s’han arribat a convertir en una espècie de pelegrinatge de jutipiris. Avui mateix he corroborat, un pic més, la seva aficció i contricció per les devocions urbanes. Davall l’arc medieval de la Gabella Vella de la Sal i davant el santcristo, allà, mig dissimuladament, però no de forma imperceptible, ella hi feia les seves mitges agenollades. Com una dansa sincopada, mirant adesiara al bonjesús, adesiara a la gent que passava per devora ella, i senyant-se, senyant-se obsessivament i compulsivament, com una qui ja ha acabat els resos i una força secreta i interna no la deixa partir, no gosava partir, no sabia partir. M’ha posat nerviós.

M’hagués agradat retratar-la, però, tot i que duia la càmera fotogràfica, no ho he volgut fer, que se jo... I la imatge s’ho pagava, a contrallum, els seus cabells llisos i d’un ros, entre blanc i groc, el tall com els dels macers de la Sala, donaven testimoni ver d’aquestes "ànimes mees" urbanites que ja s’acaben, resant pels carrers de la ciutat baixa, mig engolides pel desinterès i la poca curiositat de la gent que, ja, ni les guaita.

Comentaris

personatges residuals urbans

marita | 01/04/2005, 08:36

La conec de vista com tu i també m´impressiona. Sempre,per allà,la cerc com qui va al teatre. Així,tan ben descrit, pareix un personatge de ficció,com de conte antic de por de quan érem infants.
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb