Climent Picornell

ATAC DE NOSTÀLGIA. Climent Picornell

jcmllonja | 08 Març, 2005 23:58

Avui he fet un cafè al Bar Niza. A Palma ( Mallorca). Ahir vaig rebre un correu alertant-me de què el Bar Bosch era en perill d'extinció. Tanquen, inexorablement, els llocs d'encontre de Ciutat. No fa dos dies en Saíto i n'Enriqueta, se n'anaren definitivament del Bar Niágara. Encara queden el Líric, el Central, el Martí... He recordat un article que vaig escriure assegut a la finestra del Bar Niza, mirant cap on era ca meva. Aquí el teniu. Per no ser-hi, ja no hi ha ni el Parc de les Estacions !

(Perdonau, però no record, ara, d'on he baixat l'imatge aquesta...)

Atac de nostàlgia (Postal de Ciutat)

Climent Picornell

            Tir un parell de poalades d’aigua a les roses místiques i a les dàlies de la vorera del safareig. Ben a prop, sent els giscos dels xebel.lins, gemecs desafinats, per dins els rostolls humits. Fa fosca més aviat. El calabruix de matinada, gros com ous de colom, toca a la meva porta per recordar-me que l’estiu ha fuit. I l’agenda em condemna, inexorable, al retorn a Ciutat : M.M.M., 10 hores, Bar Niza.

Quan me n’he temut, plorava. I no és un modisme expressiu gens metàforic i exagerat,  plorava de bon de veres. Un home fet i desfet,  pell de verro i jas ! Un senzill atac de nostàlgia, una dosi incontrolada d’enyorament i un torna fluix com a pasta de moniato. Mirava per la finestra del Bar Niza,  després de demanar un talladet amb la llet ben calenta i, per un moment he pensat, quasi ho he cregut, que veuria passar gent de quan era més petit, mirant de travessar les avingudes. És impossible. Durant anys i anys va ser l’itinerari habitual de passeig, “de baixar a Palma”, com deiem a l’endinsar-se cap al centre històric de la ciutat : carrer Marquès de la Fontsanta, per davant el Bar Niza cap al convent dels Caputxins. Era la ruta de la meva germana i un servidor fins al Born, cap a la Riba i la farola del Port; els coloms de la Plaça d’Espanya, els til.lers de damunt les avingudes –quan florien, els pares en feien un parell de manedets per fer bullidures de til.lo, mesclat amb camamil.la i herba lluïssa- ara ja no hi són,  tanpoc, fa temps que els arrabassaren. O aquella butxaca calenteta de l’abric de mon pare, d’un forro llis i suau, hi aficava la mà, i mà-quantre-mà fins que arribavem a ca nostra, obríem i feia aquella olor que fan les nostres cases, totes diferents, totes inesborrables per sempre.

Assegut a la tauleta me n`he temut del meu repentí atac de nostàlgia. Havia sentit parlar els psiquiatres dels atacs de pànic,  deu ser l’atac de nostàlgia una variant, una cosa semblant ? Ja de més grandet, el Bar Niza,  fou un dels llocs en els quals hi he passat més hores, llegint, jugant a escacs, amb els companys, festejant o, com avui, mirant passar la gent. En Paco, el nostre amic, un poc geperudet, un dels amos del bar, tampoc ja no hi és, ja no li podem ni fer contrari. Per no ser-hi, ja no hi ha ni el mateix paisatge per la finestra. Les estacions del tren s’han mig convertit, per obra i gràcia de Carme Pinós, en el “Parc de les Estacions” una successió de montículs i macro-pérgoles de ferro que em recorden, esbiaxadament, al seu inpirador, l’arquitecte Miralles, que tampoc hi és, vull dir que vaig llegir que era mort, jove. Aquí hi berenàven de sandwichs fets amb pa de motlle que duien del forn de Santa Eulàlia, que tampoc hi és, ara hi ha un “Kentucky fried-chicken” franquícia d’una d’aquestes multinacionals, totes iguals. Ni la gent que passa és la mateixa.  No em recorda ningú, no reconec cap fesomia, “melting pot” modern, mescladissa multicultural. Un pic superat l’atac, cosa , per altre part, no excessivament dificultosa, he fet una repassada a l’interior del bar i -perquè es vegi la inconsistència de les coses-  els ulls m’han anat cap al lloc on hi havia,  encara hi és, aquest sí, un rellotge que gira les agulles a l’enrevés. Un poc envellit pels fums de la cafetera,  proclama la seva metàfora inùtil : el temps voldriem que tornàs. Al manco, que tornàssin aquells momemts en que erem joves i feliços, i ens pensavem que la ciutat era habitada, tota, per persones que ens estimavem.



Comentaris

Re: ATAC DE NOSTÀLGIA. Climent Picornell

Manel | 09/03/2005, 00:38

Doncs anem bé...llàstima

postal de ciutat

marita | 09/03/2005, 23:08

Bona nit, Climent:Ja ho deiem que tot s´ha de retratar.Passes per un cantó,t´hi fixes,segueixes caminant i observant. Si esparses un temps el retorn a l´indret ja t´ho han tomat. Només existeix als arxius fotogràfics i a la memòria dels vençuts, de moment,que no perdedors.L´anunciada possible fuita del Bosch,un sacrilegi.

postal de ciutat

marita | 10/03/2005, 09:32

"lapsus" a l´anterior comentari: podem esdevenir perdedors amb tanta depredació però mai vençuts (per ara i de moment)

Perdedors o vençuts

Climent | 10/03/2005, 18:11

Hola Marita : Tens tota la raó. El millor seria ni perdedors, ni vençuts. Però les nostres vides estan fetes un poc d'aquesta mescla. Alguns pics vençuts, altres guanyadors, altres les dues coses. Les dues bones o les dues dolentes. Em ve al cap una cita de J. P. Sartre : "Un poc com tothom; un poc botxí, un poc víctima". Estic content que venguis al bloc adesiara. Climent
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb