Climent Picornell

ELLA I LA PLAÇA. Climent Picornell

jcmllonja | 02 Març, 2005 21:30

ELLA I LA PLAÇA ( “Blues” de Sa Llonja )

Climent Picornell

No hi havia roba estesa. Vaig entendre que no hi era. No hi havia menjar pels carrers, ni per la plaça. Les seves persianes tancades,  abans sempre eren  obertes de pinte-en-ample i es veia l’interior de ca seva, minúscula, fins a l’excusat, al fons i, per una finestrona, també sempre oberta, la cuina de butà. I ella, per dedins, sempre culejant.

M’ho ha confirmat una veïnada avui dematí : “La se n’han duita. És que no podia ser, no se podia aguantar més, era insoportable pel barri i per la plaça”.

Em va saber greu, era una de les senyes quasi fonamentals del meu troç de Palma i un dels acompliments de la meva dosi del voyeur que tots duim dins. Però, vaja, no es pensin, era una dona menuda, primatxel.la i, a més, sempre tenia la casa, un tercer pis,  ben oberta. A l’estiu anava amb un vis, roçadet i amb forats, i a l’hivern amb una bata  color de cel fermada violentament a la cintura. I un moix. Sempre va conviure amb un moix. Fa un anys hi venia a dinar amb ella un nebot, un al.lotet, un pic per setmana. Ara ja feia molt de temps que no venia ningú. Però ningú. Ella i el seu moix.

Era una més de les claúsules de la plaça ciutadana on habitava, i quina plaça senyores i senyors ! Quin “rumbo” i quin “salero” de plaça ! De bon matí ja passen les clavellereres, un grup potent de devers dotze matrones agitanades, disposades a arrambar amb totes les carteres dels guiris que baixen les escales de la Seu. Més tardet els funcionaris de les conselleries del Govern Balear, han de fer esses per no topar amb els “homeless”, els sense casa, que jeuen damunt un cartró, un davall la porta de l’edifici gòtic més “guapo” de Palma, uns altres als bancs, un altre –aquest sempre al mateix lloc- davall un arbust pentinat pels jardiners municiplas i que fa com un cocó a davall....En Pepito, un deficient mental d’una cinquantena d’anys, tira a tira,  fa tota la plaça mirant en terra, i mirant, sobretot, de trobar algun euro que hagi caigut de les butxaques dels centenars de persones que s’assegueren als bars i restaurants el vespre anterior. Abans d’anar-se’n, en Pepito, escura amb els dits la màquina de l’ORA, per si un cas...I així, sempre hi ha moviment.

Però la més dematinera era ella. Ella i la plaça. Primer atenia els coloms; per això espergia un parell de poals de pa banyat per tota la plaça, els coloms, a trenc d’alba, s’hi afuaven, a redols, més d’un centenar. Els moixos, després. Però abans de que els tocàs la seva ració, els moixets més petits, miraven d’aglapir qualque colom del grup més nombrós. Els coloms i els gats vells, urbans i ciutadans, sabien que no passaria res, uns ho arreglaven, per fugir de l’atac dels moixineus, amb tres botets i els seus avis, moixos vells, ferits de guerres i ben sabuts, s’ho miraven amb un badall generós. Als moixos el menjar els hi era presentat dins aquestes canastretes de paper d’alumini, hi havia menjar cuinat i peixos crus. Els peixos, ella, els anava a cercar a les barques quan arribaven a port. De ca seva les veia arribar o devia sentir el renou dels motors dels bous. Els mariners ja la coneixien i li donaven, moixó, peixet i els peixos lletjos, tocats o romputs pels hams i palangres.

I així tot el dia, sense aturar. Quan havia acabat a la seva plaça, i la meva, partia cap a l’altra plaça, després, cap als carrers del Puig de Sant Pere i controlava l’aviram i el moixam de tot el barri. Els horabaixes tirava menjar, des del seu balcó, a un moixos orfes d’unes teulades d’enfront; les gavines, reputes, ho sabien i s’hi bordaven  -les gavines als moixos- entre giscos i remeul.los.

Hi havia veinats que es queixaven fort, les restes de menjar feien olor. Però ella era d’un altre món, no habitat per humans, sinó per animals que l’estimaven. Els amos dels bars, vaja quins uns !, també es queixaven a l’autoritat competent, havien de muntar les seves taules de la plaça damunt el menjar podrit o damunt  sardines i alatxes oloroses. No feia cas a ningú, ni a cap advertiment. Jo, que els de dir, no feia massa mal a ningú.

Però ara ca seva s’ha tancat, unes dones decidides, amb maletes de mà, no sé qui digué que eren assistents socials de l’ajuntament, la se’n dugueren. Els moixos de la plaça, sense ella, van com a perduts, desmarrats; els coloms despistats i entristits concaguen menys que abans les estàtues gòtiques del monument que dona nom a la plaça...Els gats, els “borratxos” vull dir, que se retiren tard a ca seva ja no se toparan amb ella. Les clavelleres passen mirant de reull el polícia. Els sense-casa mamen tot junts d’una botella de vi de cinquanta centims d’euro, els funcionaris del Govern mamen dels doblers de tots...en fi, la vida continua. No és ver ?


Comentaris

Sí, que és ver

Joan Melià | 03/03/2005, 17:24

Abans, si se n'anava la gent, quedava el paisatge. Però els tractors, llaurant fondo, varen començar a arrabassar les fites i darrere les fites se'n duen el paisatge.

Uep Joan !

Climent | 03/03/2005, 22:41

Veig que els anys t'han fet expert en agricultura. Prop de la Plaça de la Llonja hi ha una variant dels tractors agraris llaurant fondo. Ens han fet, i ens fan, aparcaments, que graten de mala manera...
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb