Climent Picornell

EL BOMBARDINO DEL SEN CORROLL. Climent Picornell

jcmllonja | 23 Febrer, 2005 22:25




El ”Bombardino” del sen Corroll

Climent Picornell.

Ordenant els llibres de Miquel Bauçà, el poeta felanitxer mort recentment, he adesat els prestatges de poesia de la meva biblioteca. Entre Auden i Leopardi, Valle Inclán. Don Ramón escrigué poca poesia, així i tot, no sé qui en feu una tesi doctoral. Sempre el vaig envejar podia dur l’objecte de la seva tesi dins una maleteta, i llegir i treballar a la vorera de mar. Un punt al llibre, una entrada d’un concert de Frank Zappa a Badalona, darrera hi ha escrit, a l’aviat, unes lletres : “el bombardino del sen Corroll”. El poema de Valle, diu : ““Como un asesino / grazna el bombardino /sacando la nuez/ y el trombón se irrita / y se despepita su lengua soez”.

Sempre em va impressionar. El sen Corroll tocava el “bombardino”, un instrument de vent, gros, no tan gran com la tuba, però dels més grossos, a la banda de música del meu poble. Per sonar-lo hi havia com a d’entrar dins ell, amb aquelles voltes metàl.liques; sempre més net que una patena, devia gastar un botellí de netol cada pic. El veia sempre amb les galtes plenes, inflades, bufant, empenyent els sons baixos que sortien per aquella cosa disforja, com una orellota brillant, que pareixia que escoltava tota la banda, des de la darrera fila de totes. “Bombardino” era una paraula que sentia de petit, perquè els de Can Corroll eren veïnats del meus padrins, per s’Arraval. Quan els anava a veure, mon pare sempre s’aturava a dar-li un poc de conversa, era ja molt vell : “que encara el feis cantar ?”, li cridava ben a prop de l’orella. I ell : “no me canta ni s’aucell !”. “El m’heu de deixar d’herència”. “I que l’has de fer?” I senyalant-me a mi : “S’al.lot el sonarà”.

Una filla seva, un dia, es presentà a ca els meus pares amb el bombardino dins el carro. Mon pare me telefonà a Barcelona per fer-m’ho a saber, a veure si així reprenia els estudis de música que havia començat amb una violinista de l’orquestra, i amb un veïnat, “el Músic”, que tocava el clarinet a la banda militar de Palma i els vespres sonava el saxofon pels cabarets de Ciutat. Però, vaja, el que el com he dit m’impressionava no era que tocàs el bombardino - que el me prengueren uns lladres que m’entraren (vaig anar pel “baratillo” de Palma més d’un any de tira per veure si el recuperaria)-, sinó que, el que em feia reflexionar era que el sen Corroll, sabia llegir solfa, però no sabia lletra. És a dir, havia après la notació musical, sabia distingir un sol d’un fa, un sostingut d’un bemoll, una blanca d’una corxera... però, en canvi, no sabia distingir una a d’una e, una pe d’una essa, o els dos punts d’un signe d’interrogació. Havia estat capaç de penetrar dins un llenguatge, el musical, interpretant la seva notació i la seva gramàtica i, en canvi, no sabia llegir el diari. Ho havia après quasi tot sol, practicant, fixant-s’hi, amb l’ajuda de Don Toni “Batusser”, un veïnat, paret per paret, que tocava el clarinet. “Sempre xupava aquelles canyes primes i quasi transparents que van dins l’embocadura”, em contava el sen Corrol. Poc a poc; ara avui això és un do, demà això és una negra, posa els dits aquí, bufa fort allà, amb un instrument, un clarinet vell, que Don Toni li va regalar. Amb un estoig folrat d’un vellut blau, “un poc rosegat de rata”. I, la força de l’afició i la voluntat, i el bon sentit, en aquest cas musical, del sen Corroll, havia aconseguit el que per a mi era un miracle : allò que per a tanta de gent era un conjunt impenetrable de signes , dibuixats damunt un pentagrama, per a ell era com un joc d’infants. I ho interpretava a primera vista (en aquest cas la paraula interpretar i intèrpret cobra la seva força vicària, més real), era d'aquests personatges als qual no els calia estudiar massa la seva partitura, li posaven davant i sonava el que havia sonar. Això, era el que sempre m’havia impressionat. I el “bombardino” ? “El me varen comprar nou de trinca”, em deia., “quan es morí el qui el tocava, el director no tengué cap dubte que havia de ser jo qui ocupàs el seu lloc”.

El meu padrí, que vetllava amb ell molts de vespres, el vegé morir. Es pensava que pantaixava, mig adormit, i era que, a l’hora de la mort, se n’anà bufant els compassos d’ “El gato montés”. El pasdoble, dels qui tocava en la banda, que més li agradava.



Comentaris

Comentari.

Maria | 15/11/2005, 20:45

sóc Bombardinista, aquest text m'ha agradat moltissim. La música és un art, un dó amb el qual és naix i amb molta voluntat i constancia es va perfeccionant! Maria. Un Bombardí jove.
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb