Climent Picornell

Nous espais cerimonials, nous diàlegs amb l'espiritualitat. CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 26 Gener, 2007 12:13

Nous espais cerimonials, nous diàlegs amb l’espiritualitat.

Climent Picornell

            La societat civil recupera espais d’espiritualitat, fins fa poc en mans exclusives de les religions. Alerta, però, amb qui els vol administrar ara. L’ànsia d’una nova espiritualitat és terreny abonat, també, per nous gurús i embaucadors diversos.

 

  (L'INFERN segons MIQUEL BARCELÓ)

            No fa gaire, un fill d’un amic meu morí de càncer. Tenia vint-i-pocs anys. Trec l’exemple de la recuperació laica de l’espiritualitat perquè l’agonia d’aquell al·lot, no la va administrar un vicari d’algun déu, per força menor, sinó que ho feu l’equip mèdic que se’n cuidava d’ell a l’hospital. Gestionaren el seu adéu a la vida, l’ensinistraren per a una bona mort ( aquestes dues paraules juntes aplicades a un jove, sonen com un oximoron fatal), s’ha d’entendre com una mort sense dolor físic i espiritual. Patir per morir ? Quin sarcasme. Benvinguda la ciència que ens allibera, com a mínim, del dolor corporal. Conec prou bé aquest equip, avesats a afrontar les morts dels seus pacients terminals, de forma tranquil·la, i en pau amb ells mateixos. Alguns hospitals han hagut de prendre el relleu d’altres situacions i llocs, on es mira la mort cara a cara, una de les coses que un ha de fer, en l’últim moment,  ben tot sol.

            Vull dir amb tot això que l’abandó de la tutel.la obsessiva de les religions, o dels seus administradors, ha fet que alguns dels rituals afegits als actes més importants de la vida de les persones, ja no basculin per força damunt les seves esglésies. No només de l’església com a comunitat, sinó de l’edifici, l’església com espai físic. Efectivament, el néixer, casar-se o morir-se, abans impensables sense les cerimònies litúrgiques conseqüents -d’altra part epifenòmens del convit social en què se converteixen-, han anat abandonant progressivament els edificis religiosos i han passat paulatinament als civils. A casa nostra aquesta és una tradició que s’inicià massivament amb la transició política post-franquista -al dictador, vull recordar que li agradava entrar a les catedrals davall pal·li-  per tant, no fa tants d’anys d’això. Així, ara,  alguns dels nous edificis que han d’allotjar les benvingudes als nous nats, les notificacions socials dels que decideixen ser parella, o els acomiadaments dels qui estimàrem en vida, han passat a ser, també,  clíniques, tanatoris, ajuntaments o jutjats civils.

            En un principi les cerimònies eren fredes, com ho eren, també, aquests llocs, poc avesats a encobeir gent contenta o trista, llocs amb vocació funcionarial o de registre administratiu. No passava així amb les esglésies, amb tradició mil·lenària en aquests quefers i amb recursos escenogràfics, i etnogràfics,  al seu abast, com l’aigua per batiar, la música i els anells pel casori o els túmuls amb atxes pels funerals, tots ells formant part d’un atrezzo molt ben aconseguit. Però  progressivament la gent i la pròpia administració han anat comunicant un cert alè a aquests espais: les sales s’engalanen i els batles fan discursos quan  es casen pel civil les parelles –homosexuals i heterosexuals- , o la gent dóna el condol en un tanatori sense símbols religiosos, en el qual les persones que estimaren el mort o la morta poden dir unes paraules, sense necessitar un ministre catòlic o protestant o musulmà que faci de viàtic amb el més enllà, o amb el més aquí. Tot i que els funerals a les esglésies catòliques congreguen, alguns, molta gent. Hi van, a més dels qui creuen, uns altres que no van a missa però creuen, i uns que no creuen, ni van a missa, però apreciaven el mort o a algú de la seva família. En aquests casos m’he trobat amb diverses característiques del ministres oficiants. Uns, que entenen que molta gent hi va a acomiadar-se, sense que els interessin les seves disgregacions sobre si el mort ara viu al costat del Pare o alguna altra metàfora sobre la resurrecció de la carn. M’he trobat, però,  amb alguns predicadors que aprofiten que tenen l’església plena, cosa que no succeeix molt sovint, per insuflar al públic no només un sermó dedicat als seus catòlics militants, sinó una espècie de renyada als altres visitants ocasionals. Tant se val. En la majoria de casos, els capellans són conscients de què l’església en dies com aquests és, com tocaria ser,  una casa de tots, dels qui creuen, dels qui no creuen tant, dels qui no creuen gens, i fins i tot dels qui els denuncien com a manipuladors interessats de consciències. Si no és així, no és debades que el laïcisme els guanyi terreny a les totes. En fi, tanta lletra per esbrinar que el segrest monopolístic de l’espiritualitat per part de les religions ha conduït a haver d’improvisar nous espais cerimonials, i que al mateix temps van aflorant altres tipus de diàlegs espirituals sense la marca del “més enllà” redemptorista. Uns territoris i uns diàlegs equidistants del materialisme, de la religió, de l’agnosticisme, del nihilisme. En tot cas, però, convendria que estassin lluny de l’integrisme.

Comentaris

equilibrista

incredula | 26/01/2007, 13:26

Com es pot estar equidistant del mataraialisme, la religió, l'angosticisme i el nihilisme ?

Funerals

Aina Maria | 30/01/2007, 14:52

Es coriós, jo també m'hi havia fixat en aquests sermons dels capellans en els funerals. Què els deu pasar?

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb