Climent Picornell

JARDINS DE L'ANY QUE COMENÇA. Climent Picornell

jcmllonja | 11 Gener, 2007 13:02

 

Jardins de l’any que comença

Climent Picornell

 

Un jardí d’altri a començament d’any, temps de fred hivernal, ja ho saben: collites esburbades i poc presumptuoses a ca els veïnats. Per exemple, al blog d’en Xavier: “Benaventurats aquells que enyoraran l’estiu”. Guapo, no? He tret a rotlle, de vegades, en aquesta jardineria manllevada, el refranyer tradicional i altres enfilalls consemblants d’aforismes, hi ha qui maneja la seva temàtica com si fos eterna i intocable, i no és així, a més, és profundament reaccionària. Per això m’agraden els qui cerquen renovar-la o fer-ne befa : “Mentre hi ha VISA, hi ha esperança” (Carles Capdevila); “Aquest al·lot se mou més que la guixa de na Shakira”; “Si s’estrenyen les isòbares, treu els abrics i tanca les cases”; “Lo Cortés, no quita lo Moctezuma” (B.M.); “La cagaste, Burt Lancaster”; O renovacions estrambòtiques com ara: “Ese lunar / que tienes cielito lindo /junto a tu boca / no se lo des a nadie / cielito lindo / es un melanoma” (“Ay ay ay ay! Canta y no llores...”). O nadales modernes: “Que li passa en aquests nin? / perquè du aquest pantaix? / Ja el se’n duen cap a baix / ja li posen Ventolin” (Nadala de Son Dureta)...

 

Ja que ha sortit el melanoma, podem passar a Wittgenstein; Francesc Bujosa em recorda que Ludwig Wittgenstein (Viena, 1889-Cambridge, 1951), un dels més grans filòsofs del segle XX, malalt de càncer i a punt de morir, escrigué : “Digau a tot el món que ho vulgui escoltar que he estat immensament feliç en aquesta vida”. No ho puc entendre molt bé, em sembla un sarcasme, mesclar càncer i felicitat immensa,  i pareix que no ho era, era ben franc quan ho deia.

La recerca de la felicitat, i la solució definitiva per trobar-la ens ha inundat amb llibres sobre el cas a balquena. Tanmateix és la recerca d’un impossible o d’un absurd, com el que segueix, després d’una llarga meditació –transcendental?-:  “Em vaig afaitar el cap. Em vaig posar un hàbit. Dorm a un racó d’una cabana a 2000 metres d’altura. Això és depriment. Tot aquest muntatge per arribar a una única convicció: no necessitava pinta per pentinar-me  (Leonard Cohen). La felicitat, la vida, el mateix Cohen sentencia: “La vida és com una droga, deixa de fer efecte poc a poc”. Més acostat a la realitat, però dins la ficció: “Tal vez sea la hora de rebelarse contra la filosofía de uno de los personajes de Dostoievski que se pregunta si acaso unos minutos de felicidad no bastan para llenar toda una vida “ (Luís Magrinyà)  Tal vegada aquesta rebel·lió és converteixi en una altra recerca, uns minuts de felicitat o, qui sap, si només els “15 minuts de fama als quals tothom té dret”, segons deia Warhol, amb això n’hi ha que es conformen, bescanviant fama efímera per felicitat.

Hem citat Andy Warhol; a una conferència del crític d’art Achille Bonito Oliva, sobre Warhol, al qual culpà, metafòricament, del desastre de les torres bessones de Nova York, Bonito posà en boca del compositor K. Stockhausen que “l’ 11- S ha estat la ‘performance’ més grossa vista mai”. És una derivació a l’absurd de la realitat mateixa, o la recerca de l’absurd en base al drama, o la recerca de la felicitat eterna a través del sacrifici. Bon jesuset! A vegades presentant la pura veritat, oculta pels convencionalismes, aflora l’absurd de la realitat. Observem, en aquest sentit, un altre cas; la revista “Private Eye” duia en portada el dictador Ceausescu de Romania i la reina d’Anglaterra, amb els seus consorts, en un sopar oficial. En uns globus, com de còmic, el príncep Felip demanava: “Que té algun hobby?”, referint-se a Ceausescu, i la seva dona responia: “És un assassí de masses”. “Què interessant!”, afegia la reina. Idò. Record que a la dona de Ceausescu, Elena,  l’havien feta “doctora honoris causa” en Química per no sé quina universitat, per conveniències político-econòmiques, no tenia estudis de cap casta; es produí i passà un reportatge sobre la feta titulat: “Horroris causa”. No és l’única a qui s’ha aplicat, teclejant-ho al Google, surt Santiago Carrillo en primer lloc.

“Horroris causa”, molt bo. Fa poc he vist un llibre a les prestatgeries: “Ridiculum vitae”; canviar una lletra de lloc, o dues, dona molt de joc. A un post del blog de Toni Picornell hi ha una fotografia d’una paret amb els caps dibuixats de Marx, Lenin i Stalin,  i a baix d’ells escrit: “De Marx a menos”. Canvi d’una lletra o canvi de sentit d’una paraula. Referint-se a un tribunal: “Señorías, fallen, pero acierten”, és del mateix talant de l’eslògan d’una manifestació ecologista: “No queremos medio ambiente, lo queremos entero”.

Dins la bústia de ca meva hi trob un bitlletet: “El Profesor Catuna. El gran ilustre medium más consultado en España... En el trabajo, negocios, salud, suerte, amor, su recuperación de pareja es inmediata, sea cual sea el problema lo soluciona inmediatamente. Resultado al 100% en 72 horas y todos los demás resultados de 0 a 7 dias como màximo o reembolso garantizado...” Ja ho saben, si no volem acabar a la consulta del professor Catuna, podríem fer  cas a Blaise Pascal, 1623-1662 (“quan no s’estima massa no s’estima a bastament”) que ja ho deia : “Le malheur des hommes vient d’une seule chose, qui est de ne savoir pas demeurer en repos, dans une chambre” ( La desgràcia dels homes ve per no saber estar en repòs dins una habitació). Fou Xavier de Maistre qui escrigué a finals del segle XVIII  el “Viatge al voltant de la meva cambra” ( ara, 2006, traduït al català i publicat per la Universitat de València).

La periodista que entrevista a Jürgen Habermas li demana: “Senyor Habermas, el liberalisme econòmic ha minvat la intersubjectivitat ?” Resposta: “Vostè, senyoreta,  ha llegit massa en Jürgen Habermas”. Per desintoxicar-se un poc –em referesc a la periodista, i també al pensador de la Teoria Crítica, per què no?-  els convendria mirar un poc més la TV, hi fan coses  tan educatives com : “Sin tetas no hay paraíso”, títol d’una sèrie de TV; deu ser la continuació, grollera per suposat, de l’ excel·lent film “Les dones de veritat tenen corbes” ? Malgrat les coses de mames estimulin sempre els sentiments, la dona de n’Homer Simpson –de la sèrie de dibuixos “Els Simpson”- ho té clar:  “La passió és cosa d’immigrants i jovenots”.

El reglament de l’hotel Sherry Netherland de Nova York preveia que, tal com va passar amb el transatlàntic “Titànic”, “una orquestra haurà de tocar música lleugera durant els atacs atòmics” ( Reader’s Digest, abril de 1952), encara és una bona solució –em referesc a la música- per no angoixar-nos en excés, ara que entram dins el 2007. El panorama no dóna per massa més, i sinó vegeu unes mostres: “Liberté, egalité, rentabilité” (anunci del banc ING), contrarestat per una pintada a la paret de ca meva, som veïnat d’una oficina de l’immobiliària Kuhn&Partner: “Feliz especulació 2007”.

________________________________________________

(Les imatges són obres d'Andy Warhol, 1928-1987: Mao, Marilyn, Goethe, Flors

Comentaris

Mentre hi ha VISA, hi ha esperança”;

A | 14/01/2007, 17:32

"Mentre hi ha VISA, hi ha esperança"

MENTRE TENGUEM LLETRES
PODREM LLEGIR

sexo

gerard | 10/04/2007, 11:14

esto esta que se muere soies uno pateticos hijos de puta caprones zuamel xupa pollas

ola

deny&ivet | 10/04/2007, 11:15

ens aburrim

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb