Climent Picornell

50 ANYS DE "S'ANY DE SA NEU". Climent Picornell

jcmllonja | 19 Desembre, 2006 20:13

 

 

 

 

No volia que acabàs 2006 sense haver fet al·lusió al cinquantenari de l’any de la neu, el 1956. Aprofitant el meu alter ego, “Apol·lònia Manresa” vaig enllestir un petit reportatge sobre les nevades del Febrer de 1956 al Pla, que publicarem al nº de desembre de L’Observador del Pla de Mallorca. A més hi vaig afegir una notícia que en Miquel Àngel Coll em passà dels seus padrins de Llorito ( Lloret de Vistalegre), i vaig demanar permís a Miquel López Crespí, per reproduir un article seu rememorant la nevada a Sa Pobla. Tot queda penjat al blog a continuació. He d’agrair la informació que em passà en Miquel Grimalt ( mai em cans del seu llibre sobre climatologia històrica de Mallorca: MIQUEL GRIMALT , Geografia del Risc a Mallorca: Les inundacions. Institut d’Estudis Baleàrics. 1992 ) i l’article de PERE SEGURA  Les nevades a Mallorca en el segle XVIII: l’episodi de 1788  que podeu consultar on-line.

Les imatges són de www.meteored.com, la que encapçala l'article és de Sant Joan de n’Amador “Peçol”, alguna del blog d’en Miquel Lòpez-Crespí, i algunes altres del llibre de Pere Sanxo de Fotografies d’Artà (Mallorca).

 

 

 

 

 

 

Ha fet 50 anys de “s’any de sa neu”.

 CLIMENT PICORNELL

 

            Han passat cinquanta anys de “s’any de sa neu”. Dins la memòria de la gent així ha quedat registrat l’any 1956, un any en el qual es produiren nevades inusuals durant el mes de febrer. A “L’Observador del Pla de Mallorca”, ara que es clou el 2006 i entram dins l’hivern, hem volgut passar revista a aquest fet climatologicament memorable, ja que tots els pobles del Pla quedaren coberts, durant molts de dies, per la neu.


L’episodi més fred del segle XX.
La nevada dels  dies de Nadal de 1926, al costat dels successos de febrer de 1956, Nadal de 1970 i gener de 1985, són els episodis de fred més importants entre els patits al llarg del segle XX.  Ara bé, segons el Centres Meteorològics Territorials, aquell febrer de 1956 ha estat el més fred des de 1900 fins a avui. Va resultar l'ona de fred més intensa que han sofert les Balears des que es vénen fent observacions meteorològiques. És més, els experts en Climatologia històrica apunten que 'per la seva intensitat caldria recular fins a la Petita Edat Glacial, que va succeir durant els segles XVI i XVII, per a trobar una cosa similar'. Durant el segle XVIII es tenen notícies d’una nevada excepcional –del 26 al 30 de desembre de 1788, quatre dies de neu continuada- que afectà molt el Pla de Mallorca, amb cases esfondrades i una curiosa estadística ( Relacions dels perjudicis fets a tota l’Illa per la nevada de finals de desembre de 1788 ) que recompta els palms de neu que hi havia ( Algaida 4 palms, Montuiri de 5 a 6, Petra 6 o més, Sant Joan entre sis i set, Sencelles 4, Sineu cinc o sis...). “Es gelaren els abeuradors, safareigs i, fins i tot, l’aigua dels càntirs dins les cases...”
            Va ser tal la cruesa d'aquell febrer d’ara fa cinquanta anys, el 1956, que les precipitacions de neu acumulaven més d’un metre de gruix en un parell de dies. Tant  era el fred que en algunes localitats les temperatures màximes no sobrepassaren els 0º durant diversos dies, o baixaren fins als -14º de temperatura mínima, a alguns llocs de Mallorca. El panorama es completava amb les carreteres tallades i pobles bloquejats i aïllats.
            Què va provocar aquella situació meteorològica? Un potent anticicló sobre Escandinàvia i una baixa pressió sobre el Mediterrani. Per entremig hi va circular aire polar continental, que va arribar a la península Ibèrica en tres onades, dues d'elles qualificades com “intensíssimes” pels meteoròlegs. En el moment de major cruesa la massa d'aire va arribar una temperatura de -20º entre els 1.000 i 1.500 metres, “una autèntica exageració”. El Centre Meteorològic recorda que en els temporals més durs de l'hivern, aquestes masses d'aire arriben tenen temperatures compreses entre els -8º i -12º.
           
La clau de l´anormalitat climatològica del mes de febrer de 1956 respon, segons ha informat el meteoròleg Agustí Jansà, a una situació caracteritzada per un potent anticicló estès sobre les Illes Britàniques i Escandinàvia, fins a Sibèria, que va tancar el pas a les influències suavitzadors de l´aire atlàntic. Amb aquestes premisses, l´aire continental euro-siberà va quedar aïllat i es va refredar de forma extraordinària, essent impulsat cap a la Península Ibèrica i la Mediterrània occidental. La irrupció d´aire fred es va produir en tres onades diferents, de les quals els dies més freds van ser durant la primera (2 al 4) i la segona (10 al 12), tot i que la tercera ( 20 al 22), acabà de reblir el clau. El dia 3 el termòmetre ja va baixar per davall els zero graus, cosa que faria diverses vegades més durant els vint dies següents.

Vint dies duríssims, del 2 al 22 de febrer de 1956.

            Mai un fet meteorològic ha quedat marcat amb tanta intensitat dins la memòria popular al Pla de Mallorca  com aquestes grans nevades que van succeir durant el febrer de 1956 i que van coincidir amb els “darrers dies”, el temps de  Carnaval. Els paisatges urbà i rural es van tenyir de blanc, d’aquest any bixest que ha quedat batejat com “s´Any de sa Neu”.

            Curiosament, el gener de 1956 havia estat, segons conten les cròniques periodístiques, un mes quasi primaveral. La irrupció d´aire fred del nord va capgirar la situació meteorològica durant els primers dies de febrer, amb la caiguda de la temperatura i l´aparició de les primeres volves de neu el dia de la Candelera. La situació va empitjorar els dies posteriors, amb la gran nevada entre els dies 10 i 12, que va omplir de neu els carrers i les places de tots els pobles de l´Illa, així com tota la geografia insular, i hi va tornar durant el 20 i el 21. Els habitants del Pla van gaudir de la vessant més lúdica d´una espectacular nevada com mai s´havia vist, amb la confecció de nombrosos “homos de neu” i la contemplació dels caramells que penjaven de les teulades. Per altra part, la formació d´una placa de gel en terra va ocasionar la caiguda de nombroses persones pels carrers, amb fractures d´ossos i contusions per diverses parts del cos. La neu també va afectar a les infraestructures urbanes i, a més, va provocar el trencament de trams del cablejat elèctric en alguns pobles. El camp va sofrir amb més intensitat el rigor de les diferents onades de fred. La gelada dels primers dies va cremar els sembrats i arbres, i, per altra part, les hortalisses que els pagesos i els hortolans havien sembrat quan pertocava. Per això, els pagesos van haver d´afrontar l’episodi amb el subministrament de rama i palla per a garantir l´alimentació dels animals.

            Clarament és l’episodi de fred més fort de tot el segle XX.  Són vint dies, i vint dies duríssims, del 2 al 22 de febrer, amb temperatures molt baixes. Si a qualsevol persona gran li preguntes pel records del segle pel que fa a fred, et diuen totes el del febrer del 1956. Curiosament la resta de l'hivern havia estat molt càlid. Durant el desembre hi va haver dies que la gent anava en cos de camisa. Tot el món es demanava on era l'hivern. I al febrer va arribar de cop, i sense avisar, el fred intens. És la vegada que s'ha registrat la temperatura mínima històrica absoluta a Espanya: -32ºC en l’observatori de l’Estany Gento, al Pallas Jussà al Pirineu català de Lleida. Una anècdota d'aquell hivern demostra clarament el fred que va fer; en el port d’Envalira, a Andorra, hi havia un termòmetre de mercuri que va rebentar: el mercuri es solidifica a partir de -34ºC, per això els termòmetres de mínima eren, abans d'alcohol ( la temperatura més calorosa de la qual és té notícia és de 1876, 51º a Sevilla). De totes les maneres, la borrasca estava situada a l'Est de Mallorca, per aquest motiu a Catalunya l'ona de fred va ser més seca. En canvi, en les Balears, va provocar una nevada històrica, perquè l'aire hi arribava fred i humit. També va nevar copiosament a Menorca, Eivissa i Formentera. Les dades que adjuntam de temperatures mínimes a alguns observatoris de les illes, donen fe de les diferents onades de fred d’aquell mes de Febrer : a Lluc, dia 3, -5,5º; dia 12, -13,5º; dia 22, -9,5º. A Campos: quasi els mateixos dies :   -3,0º; -6,0º; -4,0º. Per extrapol.lació, entre aquests dos observatoris, un de la Serra i un de Migjorn, el Pla que queda enmig rebé en parescudes condicions els efectes del temporal, les imatges i els relats que acompanyen aquest reportatge en donen fe.



 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Dos testimonis de Llorito ( M.A.C.)

Miquel Coll "Lleter" (86 anys), de Llorito,  recorda perfectament la nevada del 56 ja que degut a la neu es va fer un esquinç al turmell. Miquel recorda que al matí quan sortí de casa es troba el carrer cobert per una capa de neu d'un gruix aproximat d'un pam i mig. La nevada ho paralitzà tot al poble, menys el correu que anava a Palma. En Miquel encara recorda la camiona marca Berliet que feia de correu fins a Ciutat, es tractava d'un vehicle que, malgrat funcionar amb gasògen, tenia molta força i per això la neu no impedí que aquells dies fes el seu habitual trajecte. Na Maria Real "Ulleta" (76 anys), del mateix municipi, conta com la nevada va ser un fet extraordinari per a la gent del poble, ja que mai n’havia fet tanta com aquells dies. Els nins feren ninots a la plaça i es divertien tirant-se bolles de neu. Ara bé, segons en Miquel "la nevada del 56 també es recordada per la gran quantitat d'arbres que va matar el fred i la neu, ja que tot quedà cremat".

 

 

 

S’any de sa neu (1956)

Miquel López-Crespí

 

Ha passat tant de temps d'ençà el famós "any de sa neu"! Per a nosaltres, els infants, la nevada va ser un esdeveniment per a recordar tota la vida. Mai no havíem vist tanta de neu junta, de tanta alçada. Els records que tenia abans de la neu eren quelcom d'evanescent i fonedís: queien flocs, però es fonien abans de prendre forma. El 1956, la màgica blancor es va mantenir, oh miracle! més d'un dia sense fondre's, acumulant-se per moments, arribant a alçades properes al metre. Al matí (era a començaments de febrer de1956), just acabats d'aixecar-nos del llit, ens arribava als genolls. En alguns indrets ja ens tapava! En aquell temps, la meva família ja havia deixat la botiga del carrer de la Marina (al costat de Can Miquel Pancuit, davant Can Pelí) i, morts els avis materns (els padrins de can Verdera), ens mudàrem a viure al gran casalot que tengueren en el carrer de la Muntanya. És la primera mudança de la qual serv una exacta memòria. Record que aquell febrer del cinquanta-sis feia un fred sec, que t'arribava fins al moll dels ossos. Però aleshores les cases estaven ben assortides de material per al foc. Tothom tenia (normalment en el corral, damunt la soll), el "llenyer". Amb grans feixos de pi o de llenya d'ametler, mai no hi havia por de patir fred. A mitjans dels cinquanta a moltes cases (i a la nostra també) existien encara nombrosos forns familiars on les àvies i la mare feien el pa, acabat de pastar en les tradicionals "pasteres" mallorquines. Forns que tenien diverses utilitats (a part de servir per a fer aquell pa tan especial que ja no es troba enlloc): en moments de festa familiar (casament, naixement d'un fill o filla), servia igualment per fer un tipus de porcella única, ben rostideta, en el seu punt exacte (punt que mai més no hem trobat tan ben aconseguit).

            Dèiem una mica més amunt que l"any de sa neu" agafà els habitants del poble ben proveïts de llenya (material que mai no mancava en el "llenyer"). A part de la gran quantitat de feixos (pi, ametler, bocins d'alzina...) que teníem a les cases, cal recordar que per a combatre el fred també s'empraven alguns altres sistemes (complementaris). Qui no recorda les estufes que funcionaven amb serradís o les restes de la molinada del raïm? Existia igualment (malgrat la possibilitat de molestes emanacions i evident perill per a la salut) el braser de carbó (carbó de llenya, el més comú, o de pedra, que era el que empraven els ferrers). A ca meva, a part del llenyer teníem una d'aquestes útils estufes de serradís... Fred no en patirem, el famós "any de sa neu"! El problema era quan sortíem al carrer, a jugar a fer homenots o a lluitar en la ineludible batalla de bolles de neu amb els amics del carrer. Parlam de tota aquella colla amb calçons curts (ells) i trenes amb llacet (elles), amb la qual vaig passar els millors anys de la meva infantesa. En Joan Retich (amb el pare del qual anava a repàs, a les golfes de ca seva en el meu carrer, el carrer de la Muntanya) era un bon amic. No en parlem de les batalles amb els cosins de Can Verdera (en Miquel Crespí, que després seria famós jugador de futbol, entrenador de vàlua reconeguda). Molts dels noms dels meus enyorats amics s'han esvaït amb el temps... Han passat ja més de quaranta anys! En resten, de dies tan lluminosos (per l'alegria, perquè no anàvem a escola, perquè érem els senyors del carrer), unes fotos mig esgrogueïdes, màgiques per les evocacions que em porten a la memòria. Però el rodet de la vella màquina de retratar (i que el meu oncle José López havia arrossegat pels fronts de batalla de tota la península, quan lluitava en favor de la República) s'acabà abans de poder retratar l'homenot de neu que havíem fet just davant de ca meva. Quina llàstima tot plegat, no poder servar el record d'una "obra mestra" de l'escultura. Hi treballàrem a fons, aquell matí de febrer de l'any 1956. En Joan Grau, el mestre, que ens va veure feinejar emocionats, ens donà certes instruccions imprescindibles: posar-li una bufanda vella pel coll (no fos cosa que es costipàs!), una jaqueta de no se sap quin segle pretèrit, mig arnada, plena de forats. Na Pedrona Crespí ens portà una granera vella, una altra al·lota un bocí de fusta que ens serví de nassot. La meva cosina, Imeria López amb una pala de ferro que manejava com podia, anava enfortint aquell homenot colpejant aquí i allà... Una meravella, l'escultura que bastírem entre tots! Més tard l'haguérem de defensar contra l'enveja de les colles d'al·lots d'altres carrers (els "contraris" del carrer de l'Escola, els que venien a atacar-nos amb bolles procedents d'indrets tan "llunyans" com la plaça Major). Però l'alegria va ser grossa. Pares i mestres (aquell dia no vàrem tenir escola) ens miravem satisfets en veure tanta alegria i animació pels carrers del poble estranyament vestits de blanc, curulls de rialles esponeroses.

 

 

 

 

Comentaris

Bon Any 2007!

Miquel | 24/12/2006, 17:35

Climent i família:
Bon Any 2007.
Miquel López Crespí

bona crònica

Joan Vicenç | 24/12/2006, 21:45

He de reconèixer que n’havia sentit parlar moltes vegades d’aquesta nevada. Mai hi havia parat molta atenció. Em deman com ho degueren passar a les possessions més altes de Tramuntana. Potser més arrecerats vora el foc que la gent de Ciutat. Quina esplendor silenciosa degué significar. Bé, gràcies per aquesta bona crònica que pens robar juntament amb algunes fotos. Salut i molts d’anys!

Les de més amunt

Joan Vicenç | 24/12/2006, 21:57

Segurament tocava dir "les possessions de més amunt de Tramuntana". És castellanitzada, potser, la forma "més altes" que emprat més amunt? Esperem que no calgui demanar-ho a mestre Gabriel Bibiloni.

Contestes

Climent | 30/12/2006, 20:58

Molts d'anys a Miquel i Joan Vicenç, som un pasturador habitual dels vostres blogs i pàgines web.

56 i 62

MeteoBDN | 09/03/2007, 23:07

Deu ni do quines nevades!!! A Badalona el 25/12/62 va caure 1 metre de neu... a viam quan es repetix això ;)

Re: 50 ANYS DE "S'ANY DE SA NEU". Climent Picornell

Chestnut | 12/12/2007, 17:27

sense paraules. Els mapes de l'època són realment espetarrants, molt bon text i molt bones imatges.
Boníssim....

Nevada del 38

Pilar | 10/02/2012, 17:36

El febrer de l'any 1938, també va fer una bona nevada a Ciutat, perquè jo tenc dues fotos del meu pare que a darrera posen Febrero 1938,en plena guerra civil. Les vaig penjar a Fotos Antigues de Palma.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb