Climent Picornell

PRÒLEG AL LLIBRE D'ANTONI GORRIAS: "PALMA I LES AIGÜES D'ESPORLES"). Climent Picornell

jcmllonja | 04 Desembre, 2006 18:53

 

    ANTONI GORRIAS ÉS A PUNT DE TREURE UN ALTRE LLIBRE A L'EDITORIAL "EL FAR" : PALMA I LES AIGÜES D'ESPORLES". Adjunt un post al blog amb el pròleg que li vaig escriure. El llibre d'ANTONI GORRIAS és una obra imprescindible pels qui vulguin saber més coses de com la ciutat de Palma, al llarg de la història s'ha anat aprovisionant d'aigua.

Aigua cap a Palma. Noves aportacions d’Antoni Gorrias

 

Climent Picornell*

           

            No els vull ocultar la satisfacció que em produí el fet que Antoni Gorrias em demanàs el pròleg d’aquest llibre, per molt diversos motius. Però n’hi ha dos de principals: un, per una senzilla qüestió d’amistat, que ve de lluny i va lligada a l’escola “Mata de Jonc” –institució exemplar per moltes causes- i, en segon lloc, perquè ja vaig tenir un cert paper en la “fabricació” del seu primer llibre, - Les cases de neu de Mallorca. Història, comerç i itineraris, Editorial El Far, 1999- com explicaré més envant. A tall de curiositat, ja que lliga amb aquesta temàtica, he de manifestar que no és el primer pròleg que escric per a un llibre sobre l’aigua i el seu abastament urbà, fins i tot sobre l’abastament de l’aigua a  la Ciutat de Palma.  Antoni Ginard, un altre amic i investigador, publicà, amb un pròleg d’un servidor, Evolució històrica de l’abastament d’aigua a Palma (1800-1995): un debat permanent (editat per l’Ajuntament de Palma, “Col·lecció Gorg Blau, 2”, 1995), un text de coneixement obligatori per a tots aquells als qui els interessi el tema de la distribució d’aigua al conjunt urbanitzat de Palma. Qui hagi de menester algunes precisions sobre el medi físic, la mesura dels cabals o les propostes tècniques d’aquesta problemàtica, des de les de Paul Bouvy, Josep A. Togores, Jaume Cerdà, Eduard Fontserè, Eusebi Estada, Bernat Calvet o Joan Munar -per citar únicament les del segle XIX-, fins a arribar més enllà de la construcció dels pantans de la Serra de Tramuntana, cal que llegeixi les planes d’aquesta obra de Ginard. Possiblement, el llibre d’Antoni Gorrias se situï -en el seu bessó- entremig dels estudis d’Antoni Ginard i les tasques de captació i gestió de l’aigua prèvies a la venguda del rei En Jaume, l’any 1229, en les quals no entra.

            Així, abans de passar al cas concret que estudia aquest llibre, m’agradaria deixar constància de que el cas que ens explica Antoni Gorrias no és, en absolut, un cas aïllat i irrepetible, si que té les seves particularitats, però no és sinó una altra història emmarcable dins els processos d’organització i transport de l’aigua per al reg, per a generar força motriu o per a l’abastament de viles i ciutats de la conca Mediterrània o del Pròxim Orient. Tots casos diferents i, alhora, similars. A l’illa de Mallorca, llocs com la vall de la Nou i la font de Llodrà, a Manacor, les fonts de la Vall de Sóller, l’horta de Cubelles aprofitant la font de Ternelles, a Pollença o el torrent d’Es Buscastell a Eivissa, i moltes altres de més reduïdes dimensions, fan avinent que aquestes explotacions de l’aigua són hereves d’una tipologia climàtica i geològica, efectivament,  però també, de més antigues formes del maneig de l’aigua. Cap d’elles, però, a les Balears, tenen la importància ni la magnitud de les anomenades “fonts del pla de la Ciutat de Mallorca”: la font de la Vila, la font d’en Baster i la font de Mestre Pere. La identificació dels qui bastiren per primer cop aquests “sistemes hidràulics” ha estat un tema de recerca per part de grups lligats, de diferents maneres, al professor Miquel Barceló. Aquest es refereix als primers organitzadors com els depositaris de “la manipulació mestrívola de l’aigua, tant per fer-la córrer, emmagatzemar-la o drenar-la”, usant ja  “normatives que, en realitat, són comunes i característiques de qualsevol espai hidràulic i determinades pel mateix fet de l’ús col·lectiu de l’aigua i de la xarxa de canals de distribució”, inclosos els molins hidràulics, “sempre situats sobre la sèquia principal de tal manera que l’aigua utilitzada pels molins era recuperada, sense entorpir la irrigació posterior”. Una part del sistema hidràulic de Na Bastera o, altrament dita,  de la font d’en Baster, que s’estudia en aquest llibre és d’origen andalusí, per bé que la venguda dels catalans exportarà a Mallorca una distribució de l’aigua diferenciada; així pareix demostrar-ho el topònim Canet, adaptació catalana  de la forma qanit derivada de qanat, i la mateixa font de Canet -denominada així al Llibre del Repartiment- ja fa present l’existència d’aquesta tècnica de drenatge i captació d’aigües subterrànies que es va estendre arreu d’Al Andalus i de l’existència de normatives de distribució de l’aigua, algunes ja basades en la seva organització per unitats de temps.

 

          

            El llibre que ens presenta aquest cop Antoni Gorrias, Palma i les aigües d’Esporles, no es fa tan enrere, comença el seu relat en el segle XIII, però és la història d’una peripècia excepcional i interessant. Tracta de com les aigües que la pluja fa caure a la Vall de Superna, al municipis de Esporles i Puigpunyent, al sorgir a la superfície –a la Font Major de la Granja, a 254 metres d’altura- són utilitzades per regar i moure molins, i el seu cabal restant, conduït a un avenc –S’avenc des Frares- que subterràniament condueix les aigües fins que tornen a ressorgir – a la font d’en Baster, a 151 metres de cota- on tornen a ser aprofitades i conduïdes fins a la ciutat de Palma. Durant aquest llarg recorregut, tenia 16 quilòmetres, regaven la terra, servien d’aigua domèstica i per a beure, i van arribar a moure més de trenta molins –fariners, drapers, paperers- fins que s’abocaven a Sa Riera, ja dins la ciutat, prop del Palau Reial, cap allà on és ara la Plaça de la Reina. Per aquests motius, Gorrias subtitula el seu llibre “La Font Major de la Granja i la Font d’en Baster: dues fonts, la mateixa aigua”.

            L’aigua és un element cabdal per a la vida humana, no cal ara que els entretengui amb quatre obvietats ben sabudes sobre l’aigua i la vida: som cossos amb un percentatge elevadíssim d’aigua, sense aigua no podríem viure i, en aquest sentit, l’aigua és un determinant per a les civilitzacions i les localitzacions, sobretot les urbanes, que en són grans consumidores. I just al contrari, que la manca d’aigua fa impossible la vida o fa necessari l’enginy per a la seva captura i el seu trasllat, com és el cas que s’explica en aquesta obra. Quan l’aigua ha mancat, en els casos de sequera extrema a Mallorca, han hagut de treure el “Sant Cristo Gros” a fer rogatives (  M. Pastor emprà el tema de les rogatives per a marcar els anys de sequera climàtica, en els segles amb inexistència de registres històrics de pluviometria). I no és, la gestió de les aigües, una activitat que hagi deixat de ser vigent: a les illes Balears, l’abastament d’aigua ha estat i continua essent un tema crucial. La climatologia mediterrània ha imposat, com hem dit abans, èpoques de sequera pertinaç i, per això,  l’estalvi i l’ús de l’aigua eren problemàtiques que venien marcades per un  aprenentatge històric. Després de la captura de l’aigua de pluja –en parats,  aljubs i  cisternes-, aparegueren els pous i les sínies,  les sèquies de conducció de l’aigua des de fonts i captacions subterrànies, vengué, més tard,  l’època dels motors d’explosió que ja podien treure aigua de més endins i en més quantitat, fins arribar a l’època de l’explotació dels aqüífers més profunds i la dessalació d’aigua de mar. A les cases, les cisternes eren, han estat fins fa poc, el dipòsit per antonomàsia del consum d’aigua domèstica, recollida de l’aigua del cel, amb la particularitat que a Palma la cisterna és anomenada “la font”, amb memòria de que moltes s’omplien desde canalitzacions d’aigua provinents de la font d’en Baster o de la font de Mestre Pere. Aquesta cultura de l’aigua es mantingué molts d’anys, fins que recentment les aigües potables canalitzades als nuclis urbans són exponents de que les nostres illes ha entrat dins el circuit de l’aigua de la modernitat, que tocaria finalitzar sempre amb el reciclatge a les depuradores. Ara aquesta cultura clàssica de l’estalvi i ús racional s’ha emboirada i pareix que, d’aigua,  n’hi ha d’haver per sempre i per a qualsevol cosa. De totes les maneres el creixement poblacional en aquests darrers temps, i el que es preveu per d’aquí a uns anys, ha fet que es posi en entredit la capacitat dels propis aqüífers per solucionar la demanda previsible. Ja han sortit propostes d’integrar l’illa de Mallorca dins circuits generals d’obtenció d’aigua : la inter-connexió amb l’ “Artèria Hidràulica de Mallorca” que afegirà a la que ja s’extreu, la “nova aigua” de les dessaladores d’aigua de mar situades al litoral, del raig de Sa Costera de la serra de Tramuntana o del pous de Sa Marineta de Llubí. L’aparició de companyies multinacionals com, per exemple, “Agbar Aigua-Sorrea”, una empresa catalana amb més de 140 anys d’història i que gestiona l’aigua de 25 municipis de les illes, demostra com va evolucionant la gestió dels recursos hídrics.

            Faig avinents aquests exemples contemporanis, únicament per fer veure que la gestió de l’aigua és, i ha estat, fonamental a les Balears. El treball d’Antoni Gorrias, presentat de forma seqüencial, fa ben patent que la història de l’aigua que ha transitat per les sèquies i els cabals de les fonts, Major de la Granja i des de l’ullal de na Bastera, ha estat una història de confrontació d’interessos, fins i tot de conflictes pel seu aprofitament, per la seva propietat i la seva gestió, lluny alguns pics de l’interès general. Vull repetir que la història del llibre Palma i les fonts d’Esporles comença d’ençà la venguda dels catalans. De fet el nom de “Sèquia d’en Baster” –també coneguda com la “sèquia menor”, perquè la “sèquia major” era la de la Font de la Vila- és un nom resultat i conseqüència de la concessió reial durant el segle XIII a Guillem Baster. Ja el tal Baster i els seus descendents inicien una història de plets, que se’ns transmet amb les dades que subministra Gorrias i que són fonamentals per entendre el seu esdevenir. Per exemple, l’any 1402 amb la publicació dels “Capítols conducents per el bon regimen de la sequia den Baster” es configura el control que el Monestir de la Real tendrà sobre l’aigua de la sèquia fins a la seva desamortització, a principis del segle XIX, o fins a l’aplicació de la moderna “Ley de Aguas” de 1866, que fou vigent fins a la propera llei d’aigües de 1985. Tot això no vol dir, però, que els seus problemes no siguin constants: queixes dels moliners perquè la minva del cabal de l’aigua no els permet moure els molins ja que les preses, els furts fraudulents d’aigua, ho impedien –fins i tot el Capità General resulta ser un lladre d’aigua el 1534-. Un altre dels problemes que es fan presents, com en l’actualitat, és la qualitat de les aigües i el manteniment de la infrastructura de la sèquia en bones condicions. Cosa aquesta que es farà més important sobretot quan l’aigua de Na Bastera haurà de ser utilitzada per al consum humà de la ciutat de Palma. Els propietaris, els monjos cistercens de La Real, arriben sovint a convenis amb els jurats de la ciutat –com qui diu amb l’Ajuntament actual- per tal de subministrar aigua, en principi durant l’hivern, la qual cosa imposa el subministre “d’aigües no amolinades” -per no “contaminades”, que diríem en l’actualitat-. La manca endèmica d’aigua a Palma, farà que el 1628 aquests molins siguin desplaçats a la sèquia de Coanegra de Santa Maria, en un fet deslocalitzador primitiu, per evitar, per sempre, el seu l’embrutiment.

            Antoni Gorrias, en aquest llibre detallista i primmirat, ens presenta les “Visures” -uns documents de referenciació dels molins, dels propietaris de terres per on passa la sèquia i de les fibles distribuïdores de l’aigua en el seu recorregut- com uns “estats de la qüestió”, quan són redactats. Així, el manteniment d’una infrastructura tan fenomenal, tan llarga, ens parla del seu constant deteriorament, i també del seu mal ús, i per això, la necessitat de fer-ne “escurons”, netejar-la dels fangs depositats, tenir cura d’esboldregaments, d’haver de fer “herbatjos” –arrabassant les herbes que hi neixien constantment- aquests fets donen notícies dels costos enormes acumulats, pagats ja en les darreres èpoques amb doblers de tots els ciutadans. Així, l’any 1688, ara diríem que a través d’un conveni, els jurats de la ciutat i l’abat del monestir –el propietari de l’aigua- arriben a l’acord que tota l’aigua de la font d’en Baster serà per a ús de la ciutat, excepte els dissabtes que seran per al monestir, i això fins que ja a l’any 1702  s’aconseguí que entrassin juntes dins Palma, les aigües de la font de la Vila i les d’En Baster.

 

            Així i tot, com hem dit abans, els plets i les disputes d’anys enrere continuaven, el 1758 hi ha una resolució definitiva d’un contenciós històric amb els senyors de Canet, que es resol a favor del Monestir de la Real o com el 1763, en que un frare fou apedregat per les dones d’Esporles quan anava a fer acomplir una sentència que evitava que les aigües fossin desviades cap a la vila esporlerina, el frare, faldons enlaire, hagué de fugir escapat. Però els frares perderen el seu domini quan el 1821 per la Desamortització dels béns de l’Església, l’estat ven i subhasta les hores d’ús, les tandes, d’aquestes aigües. L’any 1870 els propietaris d’aquest usos son el “Sindicato de Riegos de Baster”. Però perquè es vegi la tensió en aquesta qüestió i la perpetuació de les mateixes problemàtiques,  l’any 1897 es cobreix amb lloses la sèquia, per evitar la brutor del trànsit; l’any 1929 la “Sociedad de Aguas de la acequia d’en Baster” perd un plet amb el propietari de la possessió de Sa Granja per l’ús de l’aigua a Esporles; l’any 1941 s’hi manifesten problemes per abocaments contaminants d’una fàbrica de paper i encara que durant els anys 1968-69 és entubada completament, ja havia començat la seva decadència. La Via de Cintura en els anys seixanta del segle XX, seccionà la sèquia, com a símbol de la seva decrepitud, injust tractament amb aquesta conducció,  després d’haver donat servei durant tants d’anys i anys a la comunitat de ciutadans.

           

 

            Antoni Gorrias en fa, com he dit, un relat pormenoritzat de tot això. I es que Gorrias te talant d’investigador i manifesta passió pel tema que du entre mans, com un detectiu, persegueix informadors i fonts documentals precises i precioses. Ja ho feu així en el seu primer llibre, Les cases de neu de Mallorca, en el que vaig col·laborar dels primers esbossos fins a l’edició. M’haurien de permetre un apunt personal que per a mi té rellevància, si més no sentimental. El nostre lloc de discussió i posada en comú, per aquest llibre sobre el comerç de la neu, fou, quasi sempre, un bar de tradició: el Bar Bosch de Palma; els matins ben prestet en Toni hi solia arribar, vestit d’esport o vestit amb el seu uniforme, de policia local, abans d’incorporar-se a la feina. Allà damunt la taula del cafè, plànols, documents, fotocòpies de papers d’arxiu... desfilaven davant la mirada sorpresa dels parroquians matiners. En aquell llibre el principal problema va ser tallar, tallar l’excés d’informació, perquè es pogués encabir dins un llibre de tamany normal. En aquest cas que ara ens ocupa he tengut notícia del guió inicial, i el procés de finalització m’ha estat més llunyà. Però he continuat sabent coses d’Antoni Gorrias, ja fos com un abrandat conservador del patrimoni de sèquies i conduccions històriques de l’aigua, o l’he observat en el seu procés evangelitzador i divulgador, fent feina amb la didàctica dels elements històrics vinculats als antics sistemes hidràulics. Tot s’ha de dir, amb un entrebanc que l’ha assegut a una cadira de rodes, cosa que no li ha impedit, de cap manera, continuar amb la seva tasca. Es per aquests motius que de la seva feina de camp, de la seriositat en la recerca o de la transcripció documental exacta, en puc donar testimoni.

            I ja se’n temeran que no només es limita a fer el relat històric dels esdeveniments que afecten la sèquia d’en Baster, sinó que ens relaciona i descriu els diversos molins de forma detalladíssima, les seves diferents tipologies, els estris que empraven, la toponímia i una terminologia acurada de tots aquests elements, ja siguin de la infrastructura, de la conducció o de les activitats que s’hi desenvolupaven. Malgrat la importància manifesta de tota aquesta relació amb l’aigua, Gorrias és ben conscient del procés de degradació : “La pèrdua del control de na Bastera pel Monestir de la Real significà una divisió acusada de la propietat de les aigües, això afegit a la continuada desaparició dels molins, amb la seva importantíssima funció de manteniment dels respectius trasts, significà un lent procés de deteriorament de la sèquia. El tram entre Ca l’Ardiaca i la Ciutat ja no era necessari perquè s’havia construït una connexió a prop de Son Cabrer i els molins d’aquesta zona havien desaparegut. En aquest darrer tram la sèquia quedà reduïda a un simple solc al terra.” Més acostat al nostres dies, el Pla Mirall, un pla de modernització dels carrers i places de Palma, ha estat poc respectuós amb la sèquia d’en Baster i amb les seves derivacions, i subxarxes, algunes d’elles convertides ja feia anys en clavegueres, tot s’ha de dir. Malgrat això encara queden dins la ciutat alguns trams protegits, i fora de Palma, una altra part i uns pocs molins, algun d’ells conservat de forma excepcional, hereu i testimoni de tot aquest cabal, no només d’aigua, sinó d’història que l’investigador Antoni Gorrias ha dipositat –i mai tan ben dit- a les nostres mans en forma del llibre que, ara ben prest, podreu començar.

 

 

*Climent Picornell. Doctor en Geografia. Universitat de les Illes Balears.

__________________________________________________________________

(LES IL.LUSTRACIONS SÓN AQUAREL.LES D'ERWIN HUBERT QUI ES PASSEJÀ PER LES ILLES BALEARS, JA FA TANTS D'ANYS...) 

 

Comentaris

Quant sortirà ?

una amiga | 05/12/2006, 16:05

Hola Climent : m'he emocionat molt quan he llegit el teu comentari, ja que això vol dir que en Toni no s'ha rendit, després del seu accident i que continua fent feina...que bé !

Pregunta?

P | 05/12/2006, 16:56

En Gorrias és aquell municipal intel.ligent i culta?

R: a una amiga i a P

Climent | 05/12/2006, 20:33

Hola: el llibre sortirà, si pot ser abans dels Reis d'ara, i si tot va bé abans de Nadal. Efectivament en Toni Gorrias és aquell municipal que té temps per escriure llibres i fer recerca a arxius i treballs de camp, i, abans del seu accident, trescador infatigable; ara també ho és, però d'una altra manera.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb