Climent Picornell

"YO TENÍA UN CHORRO DE VOZ..." I LA MÚSICA LLEUGERA. Climent Picornell.

jcmllonja | 15 Novembre, 2006 19:17

 

“Yo tenía un chorro de voz...” i la música lleugera.

Climent Picornell

Sona “Je suis malade”, Jacques Brel canta al càncer que el matà, i el diari em comunica que Miguel Aceves Mejía moria a Mèxic, als 91 anys: “Yo tenía un chorro de voz / y me daba mi paquete / me admiró Jorge Negrete / Pedro Vargas y otros dos / pero del chorro de voz / sólo me quedó el chisguete”. Sí,  cada un de nosaltres du aferrades fondament una grapada de cançons. I no solen ser rèquiems o l’opus tal i qual de la música clàssica. No. Cançonetes lleugeres a les quals hi hem associat una sensació, un moment, un gust, adherit no sé on, exactament, del nostre cos o del nostre enteniment, que són el mateix.

Un dels primers records que tenc és deixat. No és meu, però madó Xisqueta “Putxa”, al cel sia, la mare de les Putxes, sempre em deia, a mesura que em feia més i més gran: “Ai, com si te ves, jugant al portal de ca sa teva padrina, amb un baveret, sense calçons, i cantant –fent “zopes”- “Zibonei”. He fet meu aquest punt de memòria, cantador de “Siboney, yo te quiero, yo me muero por tu amor”. A això anava, i passa no sols a la meva família que venim de raça cantadora i musical, sinó a la de qualsevulla. Són aquestes cançons mal anomenades lleugeres –per contraposició a les pesades, supòs- les que fan tala dins nosaltres. Servidor es va despertar a la música de la mà de ma mare, encara que era mon pare qui tenia la memòria llarga i sabia sarsueles senceres de cor, però ma mare havia cantat, posem per cas,  “Ai Quaquin...” una opereta sobre l’emigració dels mallorquins a les Amèriques. La ràdio va educar musicalment la meva generació en la cançó “moderna”: Primer Gloria Lasso, Nat King Cole o El Duo Dinámico. A l’Institut Ramon Llull vaig creure tocar amb un dit en el cel; amb Eduard Miralles compràvem el “Salut les Copains”  (Johny Halliday, Sylvie Vartan i tota la tropa) i a la “Ràdio Instituto” –un micro que sonava al patí- Chano Màrquez, era dels Rollings i servidor del Beatles, encara ara conserv el “Rubber Soul” que un cosí d’en Miquel Llompart em va dur directament de Londres, mentre Massiel neixia, és un dir, com artista. A Barcelona em vaig topar amb la nova cançó, encara guard les traduccions de Bob Dylan d’un recital que es feia al pati de lletres de la UB, on plovien pamflets subversius cada matí -com a flòbies enormes de neu- i els “grisos” vivien allà dins. De totes les maneres ja vaig viure un episodi inquietant al Teatre Romea; una colla de jovenets havien traduït “It’s too late” del Kinks al català, massa guitarra elèctrica, foren esbroncats per part del puristes més, diguem-ne, Raimonistes: Guitarra sola, màxim un violoncel. Episodi escupit i en to menor del que li passà a Dylan, amb Pete Seeger demanant una destral per tallar els cables de la seva guitarra. Més partidari, en aquell temps, de Pau Riba, servidor va ser als recitals del Price, no me’n perdia ni un ( també als de poesia, record com si fos ara Gabriel Ferrater recitant “Gosa poder general...” Vivíem allà prop a Ronda de Sant Antoni amb Pere Ríos, Hilari de Cara, Guillem Daviu...i algú més). Idò això. Pau Riba, Sisa i Música Dispersa...i la Califòrnia sound, James Taylor, els Lovin’ Spoonful, Crosby, Stills, Nash i Young...etc. etc...les beceroles, l’abc, d’una vida musical pròpia, com la de cada un de nosaltres. Aquestes coses m’ha destapat la mort d’Aceves Mejía. Si n’he cantades de cançons seves : Cucucurrucuuuuuuuuuuuu....palomaaaa!, “corridos” i “falsetes” de tota casta, però em vaig especialitzar ja de molt petit amb “Yo tenía un chorro de voz / yo era el amo del falsete / por el canto me di al cuete / y por fumar me dió la tos...”, i mai hi he renunciat, mai l’he fet falló, mai m’he empegueit de cantar-lo de bell nou. Empegueir-se per què ? és massa lleuger? Tal vegada quan un és jove, no toca. I ho sé perquè a ca meva hi tenc ara, dos adolescents que baixen música 24 hores de l’ordinador, MP3, “iTunes”, “eMule”...i veig el que els agrada i el  que no els pot agradar ( “Operación Triunfo” i similars, que, tanmateix, són el referent de milers d’altres jovenets). Però després del “Nirvana” i “Green Day”, els hip-hoperos de rigor i els altres, de cada pic es van dispersant més i més, i retroben a alguns clàssics, de Toti Soler a Jerry García dels Grateful Dead. A casa hi ha guitarres i pianos, i partitures i tablatures, i el meu al·lot petit ja va formar un grup de rock –espantin-se els cristians, es posaren de nom “Consumatum est”- i el més gran sap de memòria aquestes lletanies inacabables que reciten les versions renovellades dels “repentistas”, com uns salms, amb música sincopada de fons, alguns d’ells molt interessants ( per dir alguna cosa). Vegin com la història musical de l’edat “moderna-seva” s’edificarà, per ells, damunt aquests referents. Els altres, més seriosos, som més fluixos a l’hora de recordar. Vull dir que servidor, per exemple, encara pot dibuixar el vestit que duia una nina amb la qual vaig ballar totes les festes d’un estiu i una cançó en especial : “El final del verano llegó y tu partirás –ratatatá, feia la bateria- yo no sé hasta cuando...”  O l’olor que feia, del perfum que robava a sa mare, una altra, amb la qual anava a “La Bitácora” una boite que hi havia al darrer pis de l’Hotel Jaume I, el d’en Joan Casals, Joan Manel Serrat hi cantà per primer pic. Aquests referents, més de vida quotidiana, no sé si la música més clàssica els aconsegueix, o els lliga a altres ocasions, posem per cas. I això que he cantat a la Coral de la Universitat de les illes Balears, de la mà d’en Joan Company, i he estat tenor a un grup de música antiga “La Quarta Sciencia és Música” i sí, record harmonies, he entrat dins les butzes profundes de grans obres,  però... record molt més els llavis duna al·lota, a la qual vaig morrejar fins a ca seva, tornant d’un concert de Joventuts Musicals, que les peces de Brahms. Per cert: “Aimez-vous Brahms ?”. Bruckner, Mozart o Monteverdi, els deixarem a un altre nivell. Tal vegada Bach. Perquè vegin l’hortera que he estat, m’han agradat Vivaldi i Albinoni i Charles Aznavour. O el Jazz, que n’he menjat de Jazz barato! I res, tampoc, sí, les escales del
Jamboree.

La tesi era aquesta, és la meva, però és generalitzable, aquestes melodies o trossos de lletres que per no ser culturalment correctes, no es poden elogiar, o queden malament, poc chic o poc fi, són les que marquen moments inoblidables de les nostres vides i les recordarem sempre. No cal empegueir-se, sempre dic i és ben cert, que vaig créixer un pam i mig, un dia que a un cineforum, ja no vaig poder més i a risc de que em vessin sortir la colla d’intel·lectuals orgànics, em vaig aixecar i fugir: feien una pel·lícula insuportable –no era “El cuirassat Potemkim”- era una d’Igmar Bergman. Idò això. “Al que toma y al que canta / se le pudre la garganta / como a mi me dió la tos / cuando quiero echar falsete / sólo queda un vil chisguete / de aquel gran chorro de voz”. I que no és “guapo” ?  “Ets innocent només quan somies” postil.la amb conya  Tom Waits per una ràdio sintonitzada al meu ordinador.

Comentaris

Bergman

Intelectuá, que es ? | 21/11/2006, 15:29

No pot ser vera lo den Bergman

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb