Climent Picornell

DE RÀNKINGS ( ENCAMELLATS DAMUNT GEGANTS). Climent Picornell

jcmllonja | 18 Octubre, 2006 09:50

 

 

De rànkings (encamellats damunt gegants)

 

Climent Picornell

 

Era amb Guillem Frontera, Carme Llull i Xesc Bujosa, acabant amb el roïssos de la celebració de Sant Gabriel (Carrió), na Margalida Tur entrava i sortia i en Pere Fullana anava i venia de la seva taula ordenadíssima. La conversa era erràtica però prest derivà cap a “On the shoulder’s of giants” ( Damunt les espatlles de gegants ). ‘De qui és ?’ demanà en Xesc. Vaig respondre que de Newton, i amb una variant –crec que d’en Llorenç Valverde- que deia que una cosa era anar a “be coll” o “a mè” de gegants i l’altre era “encamellar-s’hi” de mala manera. Newton la digué en el sentit de “ Si he pogut veure tan lluny és que he pogut pujar a be coll de gegants”, volia dir dels savis que el precediren, probablement Copèrnic, Kepler i Galileu, entre altres. Bujosa, refutà : “Idò, no”. “Resulta que qui la digué per primer pic fou Bernat de Chartres en el segle XII  i probablement era una derivació d’algun aforisme llatí, qui sap...” Això va fer anar el torn cap a frases famoses, amb autories mal atribuïdes ( “És l’economia, estúpid”; “Els adversaris són allà davant, els enemics seuen al nostre costat”; “Som el que menjam”; “Quan sent la paraula intel·lectual, pos la mà a la pistola”; “Si t’agrada el paradís, Mallorca és el paradís, si pots soportar-l’ho”; etc.etc. )

 Finalment, caiguérem en els rànkings. De frases, també n’hi ha, classificacions ordenades, compil.lacions de dites famoses, però unes més que altres. Això provocà els comentaris subsegüents de si, en humanitats, són fiables els rànkings. Com si en ciències pures ho fossin, malgrat els malèfics anglosaxons hagin imposat el regne de les citacions economètriques de les revistes científiques. El punyetero Alan Sokal, ja feu trontollar, poc -tot sigui dit- la política de classificar els científics per les vegades que han estat citats a revistes prèviament qualificades com bones per ells mateixos; ho conta juntament amb Jean Bricmont a “Impostures intel·lectuals”.   Tanmateix n’existeixen. I així, sense saber molt bé com  es fa per classificar, hi ha llistes de la millor pel·lícula ( que sempre sol ser “El ciutadà Kane”), la millor novel·la, el millor disc o la cançó més venuda – o la més descarregada d’Internet hauríem de dir ara- o l’obra més llegida, o la peli que ha tengut més espectadors, o la que ha recaptat més diners o el llibre traduït a més idiomes, o l’obra d’art més cara (per ara és “Adele” de G. Klimt)...  En tot això, menjar a part es mereixen els qui gosen fer el seu cànon, recoman “1001 discs que heu d’escoltar abans de morir” o quines són les obres imprescindibles de la literatura universal, i aquí ha de sortir, per força,  Harold Bloom i  “El cànon occidental”, el seu llibre provocador amb els ‘seus’ oblits o els ‘seus’ delits.

Sigui com sigui, existeixen els rànkings de totes aquestes coses i tan Bujosa com un servidor ens hi declaràrem “forofos”. Així idò, ja que érem a “On the shoulder’s of giants...” el tema anà de frases famoses a rànkings d’Internet. I d’aquestes, les que s’han fet molt conegudes a través del cinema. Són, ja que així ha esdevengut el setè art, pràcticament universals, tots hi hem pasturat en el món hollywoodià, en el technicolor o en el blanc i negre de la postguerra, i un servidor –el meu cosí era l’amo del cine del meu poble- ha plorat amb ‘Cinema Paradiso’. Aquest dies ho he consultat amb ‘bastanta’ gent i, curiosament, surten algunes pel·lícules davant les altres : “Allò que el vent s’endugué”, “Casablanca”, “El Padrino”... Els més joves, però,  citen altres temàtiques des de “Pulp Fiction” fins a “Torrente”, passant per “Blade Runner”. Segons alguns d’aquests rànkings la frase més famosa és  “El meu nom és Bond, James Bond”, pronunciada per Sean Connery.  Però altres hi enfilen "Sinceramente, cariño, me importa un bledo", de “Lo que el viento se llevó”, i ho pos en espanyol –indistintament- que és com les sentíem abans. "Le haré una oferta que no podrá rechazar", de El Padrino, fluctua també per allà dalt. Ara bé és a la pel·lícula  “Casablanca”, de la que hi trobam més frases en les classificacions, entre elles :  "Detenga a los sospechosos de siempre", "Siempre nos quedará París",  "Tócala, Sam, tócala otra vez", “De todos los bares del mundo, tuvo que entrar en el mío” o “Louis, creo que éste va a ser el comienzo de una gran amistad”. Passa el mateix amb diverses pel·lícules dels germans Marx ( “Mai oblit una cara, però en el seu cas faré una excepció” o “Tenc els meus principis, però si a vostè no li agraden en tenc uns altres”) o més modernament amb Woody Allen.  La fama els vé a moltes, no de la seva transcendència com aforisme, sinó de la gràcia que feren al personal, hi ha de tot : "Que la fuerza te acompañe", de ‘Star Wars’, passant per "Me encanta el olor del napalm por la mañana", d ‘’Apocalypse Now’. " Teléfono, mi casa", de ‘E.T’, “Mi tesoro” d’’El senyor dels anells’ o “Som el rei del món” a la proa del ‘Titanic’,  fins al carrinclonisme de "Amar significa no tener que decir nunca lo siento", de Love Story.

“Sempre dic la veritat, fins i tot quan dic mentides dic la veritat” (Al Pacino), “Si vols que te sigui franc...no sé si la meva dona em va deixar perquè bevia, o si bec perquè la meva dona em va deixar” (Nicolas Cage) o “Tranquils senyors. No comencem a xupar-nos la fava encara” (Harvey Keitel), tenen la fòrmula de l’oximoron o de la inversió del genitiu o el recurs de l’animalada. Si són freakies : “He visto cosas que vosotros no creeríais...” pronunciada pel replicant Roy a ‘Blade Runner’. Algunes són una única paraula, "Rosebud" diu Orson Welles a “El ciutadà Kane”. Els meus fills en  recorden, textualment, moltes de ‘Forrest Gump’ ( "Mamá siempre decía que la vida era como una caja de bombones. Nunca sabes lo que te va a tocar"). I, entre   "¡Está vivo! ¡Está vivo!" de  Frankenstein (1931), "Houston, tenemos un problema" a ‘Apollo 13’ (1995), "El mejor amigo de un chico es su madre" de Psicosis (1960), "Abre el puerto de cápsulas, HAL" a ‘2001: Odisea del Espacio’ (1968), hi hem de col.locar el “Sí, Sí, Sí, Sí...” (la més emprada a les pel·lícules porno) o  “Chanquete ha muerto...” de la sèrie “Verano Azul” de TVE. Els rànkings són molt anglosaxons, sobretot als films i als discs, al cine espanyol també hi ha cosa entremig de “Como alcalde vuestro que soy os debo una explicación y esa explicación que os debo os la voy a pagar” de Pepe Isbert a “Bienvenido Mr. Marshall” i "Hay dos tipos de hombres, los que se lavan las manos antes de mear y los que lo hacen después" de “Torrente. El brazo tonto de la ley”. Per acabar, una frase de final de pel·lícula;  és d’una de Billy Wilder, ‘Una Eva i dos Adams’ (1959), traduïda aquí “Con faldas y a lo loco”,   quan Tony Curtis desfressat de dona es treu la perruca i confessa al seu milionari enamorat que és un home, aquest li contesta : “Bé, ningú és perfecte”.  Acaba el film i s’encenen els llums.

_______________________________________________________________________________

Les il.lustracions són de GUILLEM MUDOY. Són proves per a la portada del meu llibre JARDINS D'ALTRI.
 
 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb