Climent Picornell

EL PARE GINARD, EL "COL.LECTIU TERANYINES" I LES GLÒRIES I LES MISÈRIES DE CADA DIA. Climent Picornell.

jcmllonja | 08 Gener, 2005 16:09



EL PARE GINARD, EL “COL.LECTIU TERANYINES” I LES GLÒRIES I LES MISÈRIES DE CADA DIA.

CLIMENT PICORNELL.

Rafel Ginard i Bauçà ( Sant Joan de Mallorca, 1899 - Artà,1976) fou un frare franciscà que es dedicà, també, a escriure. Una de les seves dèries va ser arreplegar milenars i milenars de gloses o cançons populars de Mallorca, cosa que feu durant molts d’anys i que l’Editorial Moll li publicà en quatre voluminosos volums, un tresor de la lexicografia i la cultura, sedassades per la poesia popular.

Hi ha qui manté, i un servidor és també d’aquesta opinió, que el “Cançoner Popular de Mallorca” del Pare Ginard, el “Diccionari Català-Valencià-Balear” d’Antoni Mª Alcover i F.de B. Moll, juntament amb l’ “Aplec de Rondalles Mallorquines” d’en Jordi des Racó ( A. M. Alcover), són les tres potes fonamentals damunt les quals reposa el fenomenal edifici de la llengua catalana a les illes Balears, per dir-ho aviat i sense fer massa matissos.

Els mantenidors de la memòria del pare Ginard, sense cap dubte, són actualment el integrants del Col.lectiu Teranyines de Sant Joan (   www.mallorcaweb.net/teranyines/cgi-bin/teranyines.pl?pagina=qui  ), del qual en som i em sent membre. Un col.lectiu divers, amb homes i dones de tot color i tendència, que tenen com a dèria la dinamització cultural i la recerca de temàtica santjoanera. Hem editat obra del pare Ginard, es convoca anualment una “diada del Pare Ginard” i promocionàrem la compra de la seva casa natal ( cosa que feu el Consell Insular de Mallorca, l’any 2003) per a dedicar-la a Casa-Museu del Pare Ginard i a ser la seu d’un “Centre d’estudi i investigació de la cultura popular de Mallorca”. La casa, abandonada, fa feredat i el projecte s’ha paralitzat de forma absolutament temerària (aquesta temeritat, també té noms i llinatges).

Una de les darreres publicacions que ha fet el “Col.lectiu Teranyines”, a la seva col.lecció “Monografies Santjoaneres”, és un dietari que redactà el Pare Ginard sobre la seva infància i que titulà : “De com era infant”; amb un pròleg, immillorable, de Pere Rosselló i Bover, indicutiblement, el millor coneixedor de la vida i l’obra del frare franciscà santjoaner.

Aquestes memòries, són, per a molta gent, que les ha llegides, una obra que baix el fals mantell d’ “opera minora”, descobreix una sensibilitat personal i un domini de la llengua catalana excepcionals. Així ho han manifestat, per escrit, entre altres, Josep Piera, un dels grans poetes valencians actuals, i l’escriptor inquer Lluís Maicas, o fa pocs dies Àlex Volney. I així ho creu, també, un servidor que quedà impressionat quan les llegí per primera vegada a la còpia, “ad usum privatum”, que em passaren ja fa anys. En comptes de trobar-me unes falses memòries, engolafrades i hipòcrites, d’un fraret de Jesús que ja de nin tot el dia feia de santet, hi vaig trobar les confessions profundes d’un infant, la mirada passejada per damunt les coses del seu temps, tan vertadera, que m’escarrufà. Vaig deixar el llibre amb el sentiment de mancança que em comunicà el nin Rafel Ginard, de la falta de contacte, de tacte, de pell amb pell, vaig poder sentir la distància marcada entre l’amor a la mare i l’absència imposada i que devia ser usual, entre els pares i els fills, en aquella misèrrima Mallorca de finals del segle XIX. Jo recordava el Pare Ginard d’haver-lo vist per Sant Joan i em semblava, més aviat, un frare distant i un poc sull, vaig entendre moltes de les seves actuacions posteriors, vistes amb el prisma aclaridor de “De com era infant”. Ja sé que és la meva lectura personal. Un poc massa personal, vaja.

Per tant, mira-ho de llegir-lo. Aquest és el missatge principal d’aquest apunt, penjat en aquest bloc.

NOTA BENE .- La publicació d’aquesta obra ha provocat, prèviament i posteriorment, una sèrie de fets i actituds que, un servidor, els contarà un dia amb pèls i senyals. I ho faré perquè són un exemple de com la misèria humana i intel.lectual, tantes vegades, travessa institucions religioses i civils que bravegen d’ètica i d’estètica i, qui sap, si també les confonen amb la gimnàstica o la magnèsia. I cal acabar així, amb una mica de conya, perquè el relat dels fets que els faré, voreja la dosi de l’incomprensible i cau de ple dins l’axioma que sentencia que “la realitat supera, sempre, de molt, la fantasia”. Ara, però, abans de tot, cal llegir el llibre.

Per fer-los, però, un tast del que els anuncïi, els penjaré al bloc l’article que publicà ÀLEX VOLNEY al “Diari de Balears” ( 6-gener-2005) i que anava d’aquesta temàtica.

I al final de tot, adjunt una biografia resumida del Pare Ginard.


Un nen sense Reis


Àlex Volney

Han arribat a les llibreries després de nombrosos obstacles, les memòries d'infantesa del pare Ginard: De com era infant obra descoberta pel professor i poeta Pere Rosselló Bover que en trobar-la a l’arxiu de la Porciúncula, envià al “Col·lectiu Teranyines de Sant Joan”. Un dels fundadors del col·lectiu, Josep Estelrich i Costa veient la importància del manuscrit, parlà amb els franciscans i de tot d'una rebé el permís per engegar un projecte editorial més, que ha esdevingut una autèntica Odissea.

Aquest llibre de memòries s'avança tres anys a la Minyonia de Llorenç Riber i a tall d'hipòtesi Pere Rosselló apunta «la possibilitat que l'aparició de la Minyonia d'un infant orat fos un dels motius pels quals Rafel Ginard Bauçà deixàs inèdit el seu llibre de tracte realista, sense cap concessió a la idealització deformadora». Aquestes memòries les va escriure exactament el 1932 i el 1964 va afegir el pròleg, això és molt important car confirma l'anhel d'arribar als seus lectors. Ha faltat molt poc perquè no fos així, fins i tot, tot un doctor Honoris Causa com Miquel Colom proposà que cremassin aquesta obra. En la presentació feta a Sant Joan, familiars de l'autor van irrompre amb crits deslluint l'acte de manera molt trista, ben davant les cobertes noves de trinca d'un llibre honest: «jo crec que hi ha bellesa inclús als femers; que existeixen les flors del mal»; «no hi ha cap pecat nou, inèdit» les males accions diu: «són més monòtones que les bones accions»; «tot és caduc, envellit, repetit fins al fàstic» com el comandament dels nostres responsables culturals que denegaren l'ajuda a aquest llibre, per això trobarà el lector un subtil adhesiu blanc sobre l'anagrama del CIM, els seus responsables trobaren que l'obra «no feia el pes» i la Sra. Dolça Mulet evità donar audiència, fins i tot, al batle de Sant Joan, deixant al col·lectiu, entre l'espasa i la paret. I és aquest grup de persones que no arriba al mig centenar al que s'ha dagrair la sortida d'un llibre importantíssim, ells han fet la feina i ells votaren a favor de tirar endavant una proposta seriosa del Pare Ginard. Unes memòries que no amaguen cap verí a les seves pàgines, el pecat de les quals és l'atenció que fa als propis sentiments; el sentir d'un nen mancat d'estima per part d'uns pares als que en cap moment traeix. De com era infant és d'un realisme i d'una transparència que voreja la ingenuïtat en continguts, però corona mil cops els cims del català més exquisit. Rafel Ginard no s'inventa res, pateix i coneix força el terreny que trepitja com ho feren molts dels nostres avis arrelats a la terra i esclaus de la mateixa. És la veu de les dues primeres dècades del S.XX en boca d'un infant de la nostra pagesia; sincer i paorós per mor de l'estupidesa social dels grans.

Tanta ha estat la pressió familiar sobre el llibre que la conducta dels franciscans ha esdevingut contradictòria. Així i tot, un frare quan professa, tot el que és seu sembla que passa a l'orde i deixa de pertànyer als familiars. Per altra banda, el seu valor històric i literari, objectivament, és inqüestionable. Mossèn J. Estelrich en féu una acurada transcripció del rescatat manuscrit. Avui, posat a la venda un any després de ser editat arriba al lector amb la força i actualitat del dia en què fou concebut: «els exèrcits són aplecs d'assassins organitzats» esmentant Tolstoi que prou coneixia. «El qui mata o fa matar és un criminal per moltes estrelles que duga a les mànegues». Fins i tot, s'arriba a posar un xic subversiu quan a la pàgina 36 titlla les monges de «bledes». El «mascle sull» de Sant Joan n'havia tret avanços i el col·lectiu Teranyines ha volgut dignificar l'obra suggerint alternatives a la família que en principi no volgué tocar res. Després han vingut les corregudes sense sentit. Els que nasqueren a l'alba del S.XX, si fossin vius s'hi trobarien retratrats en aquest magnífic llibre, en el que tota crítica als seus i al seu poble porta el segell del que plany el que coneix millor. R.G. nen, visqué la solitud emocional més absoluta. Molts de nens, com ell, no tingueren mai ni un dia de Reis. En la pedregada de la pàgina 116, aclareix els motius pels quals deixà Sant Joan.

La por és la pluja que fa créixer l'herba del poder. I servidor està segur que als països colonitzats regna la més estúpida i provinciana de les pedanteries.

Al pare Ginard que el bombin! La intenció del Govern Matas és de posar molts d'euros a la casa d'en R. Graves mentre cau a trossos la casa on va néixer el nostre autor que era el vèrtex que havia de tancar el triangle de caire novel·lesc a Can Sabater de Llorenç Villalonga, poètic a Can Blai Bonet i de cultura popular a Sant Joan, al carrer de Can Socies. Però, com digué aleshores, pàg.137: «Estava empegueït d'estar empegueït».

De com era infant Ginard i Bauçà, Rafel. Ed. Col·lectiu Teranyines Monografies Santjoaneres n. 14

Àlex Volney, escriptor i llibreter.


Rafel Ginard i Bauçà

Nasqué el dia 27 de juliol de 1899, a la vila de Sant Joan. Era fill de Mateu Ginard i Barceló, conrador, i de Maria Bauçà i Bauçà, una família humil de la pagesia santjoanera. El seu padrí patern, Rafel Ginard Barceló, li va ensenyar les primeres lletres. Va cursar l'ensenyança primària a l'Escola pública de Sant Joan, regentada pel mestre titulat Mn. Agustí Puigserver i Jaume (Llorito, 1866-1927).

A l'edat de 13 anys, el 12 de febrer de 1913, va ingressar en el convent dels PP. Franciscans d'Artà, per cursar els estudis eclesiàstics. Durant els anys d'estudiant va residir successivament en els convents franciscans de Llucmajor, Ciutat i Inca. Va fer el noviciat en el Tercer Orde Regular l'any 1916, va emetre la professió temporal l'any 1917, i la professió perpètua l'any 1920. Va ser ordenat prevere el 5 d'abril de 1924. Després d'una breu estada a Artà i de residir dos anys a Ciutat, va sojornar de 1927 a 1937 en el convent d'Artà, del qual va ser superior els anys 1934-37. Els anys 1937-40 va ser superior del convent de Ciutat, on va seguir residint fins l'any 1943. Després de viure en el convent de Llucmajor de 1943 a 1957, va passar a viure definitivament a Artà, fins a la seva mort, el 15 d'octubre de 1976.

Des dels primers anys d'estudis va créixer en ell la vocació literària i va començar la seva gradual incorporació al món de la literatura i del folklore popular. Va publicar els seus primers poemes essent estudiant, a la revista del T.O.R. El Heraldo de Cristo, i els primers articles, residint a Artà, entre 1927 i 1929, a la revista Llevant. Va deixar una considerable obra inèdita, entre la qual destaquen els llibres De com era infant (1932) i una biografia de Sant Antoni Abat (1955-56), que han estat publicades i estudiades, recentment, pel seu biògraf i bon coneixedor de la seva obra, el professor Pere Rosselló i Bover.

La seva obra poètica ha estat recollida per Pere Rosselló en el volum Rafel Ginard Bauçà. Obra poètica, a Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995. "Poemes com Torrent Saltador, Ritmes artanencs, Monòleg de l'Enamorat Somnàmbul i d'altres, fan part de la millor poesia escrita en català aquest segle" (Àngel Terrón Homar. "La poesia del pare Ginard". Diari de Balears. Suplement cultural, 18 maig 1997). La major part de la seva obra literària en prosa resta encara dispersa i inèdita. Francesc de B. Moll, a la col·lecció "Les Illes d'Or", publicà l'any 1960 la deliciosa obreta el Cançoner Popular de Mallorca. Jaume Guiscafrè ha editat a 1996 els Croquis artanencs publicats per fra Ginard a les revistes Llevant i Bellpuig. I l'any 1999, en l'avinentesa del centenari del naixement de Rafel Ginard, el “Col·lectiu Teranyines” de Sant Joan ( Mallorca) ha publicat una mostra de la prosa galana i saborosa del frare franciscà en una selecció i transcripció de Josep Estelrich i Costa.

Sens dubte, l'obra mestra de fra Rafel Ginard són els quatre volums del Cançoner Popular de Mallorca. Són més de quaranta anys de recerca, constant i apassionada, de les cançons populars, per tots els racons de Mallorca, una obra que, com s'ha dit reiteradament, amb les Rondalles Mallorquines de Mn. Alcover i el Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover-Moll, forma la "gran trilogia de la llengua catalana", "tres monuments que -amb paraules de F. de B. Moll- perpetuen, amb unes dimensions no igualades per cap altra regió hispànica, la triple manifestació verbal de l'esperit del nostre poble: la llengua, les llegendes i la poesia de la terra".

El 28 de març de 1974, l'Ajuntament d'Artà proclamà fra Rafel Ginard “Fill adoptiu”, i el 17 de novembre del mateix any, l'Ajuntament de Sant Joan el declarà “Fill predilecte” de la seva vila natal.

 


Comentaris

Re: EL PARE GINARD, EL "COL.LECTIU TERANYINES" I LES GLÒRIES I LES MISÈRIES DE CADA DIA. Climent Picornell.

JosepArnau | 10/01/2005, 00:10

Una informació molt interessant. Sobretot felicitar i encoratjar a tots els que formeu part del col·lectiu teranyines (el qual desconeixia). Des del Principat. una abraçada.

Die Seite ist echt gelungen

Testdhgtt | 07/12/2006, 20:01

Die Seite ist echt gelungen.
Auch die Webcam finde ich echt stark

dsfsdfsd sfgsf efgsf

sfdgdf | 25/01/2007, 14:16

dsfsdfsd sfgsf efgsf

dsfsdfsd sfgsf efgsf

sfdgdf | 25/01/2007, 14:33

dsfsdfsd sfgsf efgsf

x c

kjrdglakdsghf | 19/11/2011, 16:58

xc

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb