Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI, ESPERANT LA TARDOR. Climent Picornell.

jcmllonja | 08 Setembre, 2006 12:19




Jardins d’altri,  esperant la tardor.

Climent Picornell

El metge Toni Vidal, “Sopa”, em contava que una dona, un poc embullada entre els termes “metge de cabecera” –que és com es diu en “bon mallorquí”- i el normatiu “metge de capçalera”, el va anar a visitar perquè li havien dit que anàs al seu “metge de carabassera”. El cas em va retraure a que va ser llegint De Jardines ajenos de Bioy Casares -de qui estic esperant el seu inèdit  Borges, que sortirà aquest octubre- quan em vaig decidir a enllestir els “Jardins d’Altri”. Ja en duc una partida d’escrits, molt més humils i xarecons. Bioy en això era un mestre. Vegin; diu que a un enorme cartell a l’entrada de Puebla, a Mèxic, es podia llegir : “No somos como dicen”. Servidor també ha anat arreplegant cartells, avisos i anuncis; al Passeig Marítim a un llaütet amb ínfules de barca n’hi ha un  que diu : “ Se vende. Se for sale”. “Se for sale” té més força, no és veritat ? Fa més comprera.

Per això em va agradar el llibre de Bioy. Perquè no és exactament un manual d’adagis, ni proverbis, ni refranys, ni aforismes, que d’això, també,  hi ha grans mestres. Des  d’Elias Canetti ( “Al màxim hipòcrita li és permès escriure sobre el més sincer, això és la història de la literatura”) fins als de casa nostra, alguns ja morts,  com Joan Fuster ( “ Carlemany solia gratar-se els collons molt sovint. Com tots els emperadors”), altres vius, com Guillem Frontera   ( “Audàcia. No seràs mai tan valent com quan no vagis enlloc”). En fi, com he dit altres vegades, reculls esburbats, arreplegats d’ací i d’allà, entremesclant citacions i elucubracions banals. Continuem. Ja que anava de cartells, mal siguin antics, a un poble de Santander, Cos, n’hi vaig trobar alguns, escrits en pedra, a cases pretensioses; un estufat hi havia fet gravar : “La vida por la honra y la honra por la vida”, vulgar i ampul·lós; però ben a veïnat, a un altra casalot, es recuperaven les llums del materialisme, no sé si molt científic, deia : “Esta casa hizo Rávago. El que quiera saber lo que cuesta que haga otra como ésta”.

Eulàlia Bosch clou el seu llibre Educació i vida quotidiana amb els agraïments, que són encapçalats per aquest text : “El barber del poble deia al seus clients. ‘Bon dia senyor : afaitar o tallar ?’ Un pic aclarit això, continuava : ‘Controvèrsia o per la banda ?’. Una vegada d’acord : ‘Toros o futbol?’ ‘Perquè ja sap vostè que en aquesta barberia no es parla ni de senyores, ni de política...” Es veu que qui té per obligació xerrar, i pot, marca els camps. Per això, supòs que Alphonse Daudet va fundar la societat “Dîner de la Brandade”, que es reunia al Cafè Voltaire on, per sis francs, es tenia dret a un plat de brandada i a fer dos discursos. Com diuen en mallorquí :  “Preu per preu, sabates grosses”, molts dels nostres polítics s’hi podrien apuntar i marejarien només els comensals. Tot al contrari, una de les aplicacions saboroses del silenci és a Can Ordinas d’Almadrà, un filacteri, que envolta dues figures femenines amb un dit damunt la boca, diu : “Tu nube atque tace donant arcana cylindros” (‘Casa’t i calla, el silenci et proporcionarà grans alegries’). No massa feminista, evidentment. Però, ja que hem esmentat els cartells, vaig reparar amb un, a un llibre de fotografies antigues, que posava : “Entrada para niños y demás gente ordinaria” i aquest em va dur a un altre, que hi havia al Coliseu Balear, quan servidor era nin, era per a les entrades reduïdes de “Niños, señoras y militares”. I ja que hem fet servir algun llatinorum, Eugeni d’Ors a la seva “Gnòmica”, la vuitena, repica sobre el  “Ne quid nimis” (‘De res, massa’ o ‘Mai massa de res’ o ‘Res amb excès’, o com en bon mallorquí : “Entre poc i massa, sa mesura passa”); és una altra crida al “In medio stat virtus”, no sé si una virtut a seguir o a abandonar. Discreció i prudència;  la que va tenir a una reunió de la Cooperativa Agrària del meu poble el pare d’en Cosme “Viles”. Entrà a l’assemblea, a la mesa presidencial hi havia tres persones i a la sala, ningú. Quan es va veure tot sol només pogué dir : “Sa concurrència és escassa, però selecta”. I partí.

La força de les anècdotes desmunta molt sovint les categories, i de retruc, la imatge del personatge que les protagonitza. Vegem dos casos. A una entrevista que feren a  Rafael Azcona : “¿Que hubo entre Imperio Argentina y Adolf Hitler ? No fueron amantes, y ella me dijo que a Hitler le entusiasmaba Nobleza baturra”. Idò ! L’altre; es té tendència a situar Josep Pla dins l’Olimp dels escrutadors de la cuina d’aquestes terres nostres, però alerta! Deia Pla : “Aquest país no pateix cap mal. Excepte el de dents”. Segons Pau Arenós aquesta “visió odontològica” del país explica el perquè de la mirada gastronòmico-catastrofista de Pla. No és que no li agradassin determinats menjars, és que no els podia rossegar, mastegar. Una cosa, però, va per l’altra. I és que Pla a la sortida dels restaurants, com que bevia molt, solia orinar, si hi havia cossiols compixava les plantes de l’entrada. “Soc prostàtic !”, aclaria, mentint, si algú el mirava malament mentre es guardava “la menuda” (com diuen en bon mallorquí) dins els pantalons. I ja que avui hem pegat per la via chauvinista, amb això “d’en bon mallorquí”, deia Einstein, amb coneixement de causa, si entrau a la seva biografia ho podreu comprovar: “La meitat superior (del cos humà) pensa i fa plans, però la meitat inferior determina el nostre destí”. Que és com diuen en bon mallorquí – tornem-hi-torna-hi - : “Quan el de baix s’engalaverna, el de damunt no governa”. Pel psiquiatre Rojas Marcos: “El sexe és l’estratagema més ingeniosa de la naturalesa”, ara li diuen això, ‘estratagema’. Molt més rotundament Georg Steiner bramava : “No s`han de negociar les passions, ni mai s’han de justificar”. Per cloure i recuperar una certa línia de seriositat,  la pregunta d’un savi, per mirar de confondre el deixeble : “Què és pitjor la ignorància o la indiferència?” Respon el deixeble, viu i llest : “No ho sé, ni m’importa”.




 ______________________________________________________________________________________________

 Les imatges són de la pàgina-web del professor ANTONIO GONZÁLEZ GARCIA de la Universitat de Sevilla.

 

 

 

 

 

 

 


Comentaris

mosques i àngels

MIKEL | 13/09/2006, 17:58

Per aforisme, aquell d'Elias Canetti: NO DEIXIS QUE NINGU ET PRESCRIGUI EL TO DE L'ESPERANÇA.

Massa pinturetes

T | 14/09/2006, 07:23

Muchacho,ens agrada la teva lletra i ens distrueuen si hi ha massa -més d'una- il.lustracions foranes, i si són eròtiques...

BONA PÂGINA

Artur | 15/09/2006, 09:48

Bona pàgina, no la coneixia

general

Pep Lluis Gradaille | 01/12/2006, 09:52

Estimat Climent, no coneixia aquesta curolla teva, m'encanta, quan el Jardi em deixi una mica lliure i tengui mes temps, m'agradaria imitarte, tenc moltes coses en el cervell que me demanen sortir.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb