Climent Picornell

LLUNARI PAGÈS DAMUNT ESQUENA DE GANIVET. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Setembre, 2006 21:43

(Dibuix: Jaume Ramis*)


Llunari pagès damunt esquena de ganivet.

Climent Picornell

Ha acabat l’estiu passant per cada un dels meus rituals irracionals. La fi comença amb les Completes a Montuïri amb els cossiers, el dia abans de Sant Bartomeu, fins al ball de l’Oferta dins l’església del meu poble el dia de la festa de Sant Joan, Degollat**. ( “Jesucrist tenia agrura / el dia del Sant Sopar”. D.H. ). He sofert pregons de festes amb la inevitable i insuportable referència als temps passats, que sempre ens volen fer creure que foren millors, quan tothom era bon al·lot, les coses amables i la vida perdurable. Amen. El passat redibuixat com si fos el refugi pairal, el lloc des del qual no s’ha de mirar cap envant, perquè el que ve no agrada. Les colles de xeremiers tocant als quatre vents damunt el campanar escenifiquen el toc de sortida cap a un món que s’esfondra: res ja no és el què era. Només una representació buida i postissa pagada per l’Ajuntament amb la partida comptable de les festes de l’estiu.

Tanmateix servidor sap, i ho he predicat, que el nostre és un poble amb història i per tant amb dret a la nostàlgia. Però d’aquí a fer màxima universal i irreversible el “res ja no és el que era”, tenyeix la nostàlgia de melangia i engrillona el futur. Però, encara que el nostre món esclati –com deia René Char- els trossos que cauen tenen vida. Ho he après del meu contacte amb els joves universitaris, per la meva tasca de professor a la UIB, em fan tenir confiança en ells, i de retruc, en el nostre esdevenir, ells, molt millor que nosaltres són capaços de reinterpretar la nostàlgia, alliberant-la de la melangia, com si fos una clovella postissa i innecessària.

D’això es tracta. I s’escau la meva reflexió, per l’assistència a dos actes aquest estiu i per les dues relectures encadenades. Un, l’homenatge a Damià Huguet, “Canova”, a Campos –feia 10 anys que era mort- i l’altre, a l’església dels teatins de Felanitx, a la presentació de l’excel·lent reedició del “Llunari pagès” (edita “El Far de les Crestes”), el deliciós llibretó que escrigué Jaume Oliver,”d’Albocàsser” (1919-2004). Dos personatges diferents, en Damià “Canova” i en Jaume “d’Albocàsser”, units pel seu destre maneig de la nostra llengua.

“Incapaç d’afegir consells amb la memòria / consent desordenades rancors de tenir odi / absent de mi, com impotent esclau de tota eufòria”. Damià Huguet que escrivia “en sec, com una arada que cerca el call de l’aventura” se’ns presenta com un home modern i polièdric, de Campos però, al qual el seu lèxic potentíssim li fa ara de parany: ha esdevingut fosc pel personal d’avui en dia. Necessita quasi un hermeneuta constant per aclarir el sentit de tres de cada quatre de les seves paraules. I això que emprava el llenguatge de cada dia, no necessitava anar al diccionari com els poetes de saló. “Si aquest mes no plou / s’eixugaran encara més les idees / del nostre consistori municipal”, a “Ofici de sords”, ho entén, encara, tothom. No cal que hagi de provar davant ningú la meva devoció per la poesia d’en Damià Huguet, ni el meu mal-lletament per la munió esborronadora de mals ( i males ) poetes d’aquesta terra nostra de poetes xarecs. “Congria mal el mal : calla qui pot”. (“Guarets a l’Alba”). Però, mirin per on, el meu estiu ha fet donar-se la mà als dos personatges a qui ara hi tenc esment.

I això que Jaume d’Albocàsser escrivia que quan escrivia “ho faig pensant com si no hi hagués més món més enllà de la Creu de Pedra”, on acaba, o comença, Felanitx; deixant de bon antuvi “les fites netes” com demanava Huguet. Tan diferents i tan aprop. És, el “Llunari pagès”, una llibreta d’una fidelitat absoluta, com molt bé explica Francesc Riera, als canons del costumisme postromàntic, ens presenta un món idealitzat, l’agre de la terra del món antic –aquest que tan malament reinterpreten els pregoners engolafrats de les festes dels nostres estius actuals-, tothom és gent de bé, “els matrimonis viuen com Josep i Maria”, fins i tot els clergues són exemplars, un món sense estridències. No com és el món d’avui. Hi ha malfiança del present. El món d’abans, però i tanmateix, era com el d’avui, per molt que Jaume d’Albocàsser li passava el seu sedàs i el deixava “pentinat i clenxa feta”. I què ? Quin llibre més hermós és el “Llunari pagès” !

Tan un com l’altre, Huguet i Oliver, demostren el que volia dir des del començament, dos personatges que eren mestres en el maneig del lèxic, fins el punt que avui en dia els seus llibres, per les joves generacions, necessiten un faroler, davant davant, per fer comprensible la seva escriptura fèrtil i abassegadora. La nostàlgia feia escriure a Jaume Oliver : “Així són les festes de la nostra pagesia. Netes i transparents com un crestall de gelada dins un cocó de pedra viva. Dolces i suaus com sa llet molsissa”. Però els dos, cada un a la seva manera, veien més enllà del seu emmirallament : “Haurem de calar foc al fems”, acaba “Esquena de Ganivet” de Damià “Canova”. O com Jaume d’Albocàsser, que se sabia ja habitador d’un país controlat per un estament que ell anomena “milionaris de tenassa, que encara no ha acabat de pair la seva sort”, quina bella metàfora per referir-se als qui es creuen els amos de Mallorca ! El que dèiem, la nostàlgia, necessària, no ha de barrar el pas al futur. Per si no ho sabien : no és que ho serà, és que Mallorca ja no és com era.

________________________________________________________________________________________________________________________

(*) El dibuix que ilustra aquest post és d'en Jaume Ramis, manacorí, mort fa uns mesos. És d'una col.lecció que tenc seva, d'unes feines que li vaig encarregar fa anys. Jaume Ramis entre altres coses fou el dibuixant de la tira cómica de la darrera pàgina del diari ULTIMA HORA, que feien conjuntament Ferran Aguiló i ell ("Vuits i nous").

(**) Vaig trobar en PEP TORRO fent fotos als dimonis de Sant Joan de Mallorca. A la fi he pogut recuperar imatges del seu bloc a BALEARWEB i reproduïr-les al meu, cosa que no podia fer per una qüestió tècnica. N'he triades algunes, totes són excel.lents.







Comentaris

això són dimonis

Un del Pla de Mallorca | 06/09/2006, 10:58

Se coneix que van de bon de veras...

Jaume Ramis

Un que guaitava | 06/09/2006, 11:00

Estari bé reeditar els millors dibuixos de Jaume Ramis i Ferran Aguiló, són una vertadera crònica del que ha passat a Mallorca aquests darrers anys. Molt més sincera que els llibres d'història contemporània.

nostàlgia

Miquel S. | 07/09/2006, 11:09

Menys nostàlgia i més acció, això és el que mos fa falta.

C.P.B

a | 08/09/2006, 08:03

Climent, vos deveu ser el primer o segon nin pagés il.lustrat que predica a la trona de la universitat i mostra tan bona lletra i una escriptura tan fina i aguda. (Ja basta de cabotes i gent que just fa bugilis)

climent

mam | 21/11/2006, 22:17

Si en Climent és de poble i no se'n amaga, ans el contrari, te bona lletra, bona paraula i fina ironia.
Es bon menjador, bon conversador i fins i tot bon professor. No és dels que conten el que fan entresetmana i a damunt ténen la desvergonya de contar-ho fil per randa, bé sigui mudar-se de casa, fer paquets o dur un ca bord a fer-li escola.
important. A son pare no li varen donar el Nobel.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb