Climent Picornell

L'ESTIU ATRIBULAT O EL PENJAT DEL SEMENTER DE CA NA GARRAFINA. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Agost, 2006 22:17


L’estiu atribulat o el penjat del sementer de ca na Garrafina.

Climent Picornell

El vent dubtà aquell dematí. Sortí de llevant, però girà a grec –humidet i fresquet- i s’aturà. Per uns moments pareixia que l’embat no gosava i, efectivament, al cap de poc un xalocot poderós vessava de darrera el puig d’en Xoroi. Com una bava calenta s’aspergia per la vinya de davant ca nostra fins que arribava a la mar i la feia tornar enrera. Les ones anaven mar endins. Em deia Javier Mariscal, un dia que conversàvem amb n’Eliseu Climent,  que el que més recordava de Sa Colònia, quan hi anava amb en Miquel Barceló,  eren “aquelles piràmides estretes i llargues”. Ara en  tenia dues davant, sembrades dins el callet i el ‘manto negro’. Vaig pensar en el discurs sobre la seva utilitat, que és com una rondalla; ho deixarem en que aquestes construccions militars, d’uns vint metres d’alçària,  foren senyals de telemetria per als submarins ronyosos de la postguerra. N´hi ha per la platja de Muro, dins Can Picafort, a Son Bauló, a Son Serra de Marina i aquí. Les mèl.leres, els puputs, les tórtores turques, la colla de menjamosques, els capferrericos, les perdius... tothom anava com alís aquest dia, tret d’un falcó que ho talaiva de damunt el capcurucull d’una d’aquestes piràmides raquítiques.

Cercant la part més fresca de la casa, vaig veure fum a la tanca del veïnat, el sementer de ca madò Garrafina, dues quarterades que no havia volgut vendre la madona a n’en Martí Ferriol que les mercadejava en nom de dos moros carregats de dòlars. Molt de fum, darrera una figuera. En un dia tan calent em va esverar, havia vist picapedrers que arreglaven la casa de devora i vaig baixar corrensos a dir-los que allò era una insensatesa. No vaig veure ningú, era dissabte. Me’n vaig cap al foc, que feia una fumassa, per mirar d’apagar-lo com fos i abans d’arribar-hi, a la branca més gruixada de la figuera, coll de dama blanca, hi vaig afinar un homo penjat. Vatuadell ! Ara ho puc explicar, però la meva primera reacció, abans de mirar si era viu, va ser partir escapat per amunt, espaorit i acollonat, cap a can Tomeu “Propietari”. No era a ca seva, però em va sortir a rebre la seva cussa, senyal de que no era molt enfora. Però ningú pus va sortir d’enlloc. Amb un xorrac rovellat que hi havia devora la paret de pedra seca, vaig tallar el vencís que estrenyia el coll al penjat. Era ben mort, vaig mirar d’escoltar-li l’alè, li vaig tocar algunes venes, res de res. Duia el calçons banyat per darrera i per davant, havia llegit que els qui es pengen, o són penjats, ejaculen i després els esfínters s’amollen i brou i femta surten a voler. Havia estat així. Era un homo d’aparença africana del nord, amb un poc de barba, xoquins al peu i camisa i calçons roçadets. El foc havia pres ja el rostoll i el caramull de fustes velles, de la casa en reformes, pareixia un fogueró de Sant Antoni, a l’estiu, però, era una cosa alarmant. Marc al mòbil l’u-u-dos i, molt amablement, l’operador es va fer el càrrec tot d’una de la situació, va avisar una ambulància, la guàrdia civil i els bombers i m’havia demanat que no em fes enfora.

Mentre mirava de localitzar na Xisca, que és metge o el seu home, en Mateu, que és de l’Ajuntament, un renou fort de motors em passà per damunt i una brusca potent, com un diluvi sobtat, ens deixà banyats i xops, al mort i a un servidor. Una avioneta ens havia ruixat, algun observador havia ‘acuat’ del fum, prop dels pinars residuals dels costers de les serres de Llevant. No havien passat deu segons i, aquest pic, un helicòpter, m’amollà una senallada d’aigua, aquesta vegada em semblà que era més dolça. Em vaig posar a cobro a un porxo rodejat de figueres de moro, encara no n’hi ha de madures, tot i que algunes ja prenen  color. La guardià civil baixava per la camada d’en Sec.

Mentre menjava el plat de fava parada, veia la policia local, el tinent-batle i gent que anava i venia, la jutgessa, la funerària i tutti quanti. Vaig saber que era un treballador marroquí d’una finca gran de prop de Sa Canova. No vaig tenir temps de sentir pena, ni commiseració per aquell home, nascut probablement a les llunyanes muntanyes de Nador, al nord del Marroc. Tot es mesclava amb un pensament rutinari :  Per què ho devia haver fet ?  No li vaig conèixer en els ulls oberts, el segons que els hi vaig mirar, cap sentiment de pena, ans al contrari, semblava content i agraït. Devia haver estat ell qui pegà foc al caramull de llenya ?

A mitjan horabaixa, l’escenari havia recobrat la tramoia habitual, tret dels rostolls socorrats i un ‘retén’ de bombers del Consell de Mallorca. No em quedava més, per acabar el dia, que anar a veure la posta de sol dins l’aigua. De la cala estant, el sol s’amagava  per darrera la cuculla de Fartàritx, mentre un estranger, treia un pop i el mostrava a la seva família : “hey, hey, an octopus !” (“I’d like to be under the sea / in an octopus’garden in the shade...”) El sol, indiferent al bufó poper i a la tragèdia del matí,  baixava lentamet, vermell com una magrana, en aquests cas però l’homenatge no era a la madona de sa Cabana, sinó a la de can Garrafina, que al no vendre als moros rics desbaratà la urbanització. Encara esper, vanament,  veure el “raig verd” que espurneja, exactament, el darrer moment en que el sol se colga. Mon pare el veia sempre, quan servidor era nin. Jo no; senyal de que tenc mal travessar la ratlla que separa, o uneix, la realitat amb la fantasia.

_________________________________________________________________

(La fotografia que il.lustra l'article és d'en PEP TORRO. S'hi veu al meu cosí, el fotògraf Climent Picornell, retratant una d'aquestes "piràmides raquítiques" que  hi ha a les platges de la badia d'Alcúdia. Aquesta en concret és prop de la desembocadura del torrent de Son Real, a l'esquerra de Son Serra de Marina)

 



Comentaris

Re: L'ESTIU ATRIBULAT O EL PENJAT DEL SEMENTER DE CA NA GARRAFINA. Climent Picornell

MAC | 05/08/2006, 14:36

Fantàstic aquest grapat de gotes de realitat i fantasia entremesclades entre si,fluint totes elles cap un mateix destí.

Quin guster d'història!

Deia Samsó | 07/08/2006, 07:47

Per què no envesteixes una novel·la coral? Sertia extraordinària amb tots aquests personatges tan vius i aguts. Endavant! Un amic

Sa llenga no ix!

de la Plana estant | 19/08/2006, 11:15

Casu'n deula! Ses pàgines des Diccionari català-valencià-balear i de ses rondalles de ses illes Balears no funcionen! Som manta gent que no podem permetre'ns fer aitanta despesa, 600 euros!, per gaudir d'aquest diccionari... Es cas de ses rondalles, però, em sembla que és legal, tat? Vos que sou gent de caler, per què no en feu res, o si més no, n'escriviu a sa vostra pàgina personal?
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb