Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI. Climent Picornell.

jcmllonja | 15 Desembre, 2004 23:12

Els articles de la sèrie “Jardins d’Altri” –n’he escrit i publicat una dotzena-  són provocats pel llibre d'  Adolfo Bioy Casares “De Jardines ajenos”. Ja vaig comentar, que era quasi impossible fer el que ell havia fet, amb la seva saviesa i la seva pedanteria il.lustradíssima. Però la idea era extreta d’allà, més casolana i prosaica. Juntar anècdotes, frases, cites, acudits, retalls...un cul-de-sac, un “totum revolutum”, que menàs a somriure, displicentment, al lector intel.ligent. Ho dic perquè la triadissa de Bioy és mala de superar. Però vaja, qui no s’arrisca...


             Adolfo Bioy Casares   
 

Jardins d'altri. A la tardor

Climent Picornell

Diuen que la tardor provoca uns estats d'ànim en consonància amb el temps. Molt probablement un lloc comú, aquest de la melanconia estacional. «No me abandona. Siempre está a mi lado / la sombra de haber sido un desdichado» solia comentar J. L. Borges. I qui no l'ha tenguda d'acompanyant, la puta ombra aquesta? Mala de desferrar, la punyetera. Feia mesos que no garbellava pels jardins d'altri, aquesta espècie de recol·lecta, insolent i indolent del que han dit altres, sense cap ànim de transcendència. O sí. Jutgin. «Vatuadell, quin cacauet!!». Això és el que realment va dir el pilot del bombarder Enola Gay, després d'amollar la bomba nuclear damunt Hiroshima, causant milers i milers de morts. La història ho ha volgut maquillar amb frases plenes de «déus-meus que hem fet», però no. Va dir: «Vatuadell, quin cacauet». Així de rotund i així de transcendent.

I és que el debat sobre la transcendència de les coses és cursi i no és patrimoni de cap secció o negociat. Vegin sinó el futbol, tan ple de silogismes i tautologies. «Futbol és futbol» és una frase de Johan Cruyff. També ho són les instruccions que donava, l'entrenador holandès del Barça, al seu porter: «Tu párame las pelotas que van dentro, pero no me metas las que van fuera». Podríem seguir amb les reflexions d'Helenio Herrera («Guanyarem sense baixar de l'autobús»; «Es juga millor amb deu que amb onze»...). Però, atenció, quan un premi Nobel, Albert Camus, ens diu: «El que més sé de la moral i de les obligacions del homes, ho dec a quan jugava a fútbol». Glup ! Això. On és que es donen les lliçons de transcendència? A la trona de l'Església? A les tarimes de la Universitat ? «Au, au, au! (i llavors diuen que lladram...).

Marc Augé, l'antropòleg dels no-llocs, referint-se a Àfrica: «Hem renunciat al desenvolupament. I només els oferim beneficència: les ONG». És aquesta una discussió, ajuda o caritat, agre i que revé. Revé -com diuen en bon mallorquí, i m'agraden les dues expressions per la seva franquesa i la dosi enigmàtica», «Revé com sa xulla des verro o com sa llet de frare». Conec l'expressió d'una madona remolesta. La mateixa que em contava, amb una franquesa encantadora, la jaculatòria que li havia ensenyat sa mare, per dir abans de ser sol·licitada pel seu home; era tot el que li havien escenificat de la seva educació sexual; abans de follar s'havia de dir: «Bonjesuset perdonau-me / perquè jo no ho faig per vici / sinó per posar molts de fills / al vostre sant servici». I així no era tan pecat i ho feien venir bé. Com ho va fer venir bé la dona del pintor Balthus que es va batiar el dia de la mort del seu marit: «Hi havia per ca nostra un cardenal polonès i ho vaig aprofitar».

I ja que hi ha polonesos... Ara, que amb això de la globalització tot va i ve, un importador de bolets em contava que els picornells que venia eren picornells polonesos. «Visca Polònia!» Cridà Joan Francesc Mira quan acabà un meeting i «els polacos» -que no polonesos- assistents, aplaudiren a voler. Les metàfores, com l'anterior, no són gens males de desentrallar -saben vostès que alguns espanyols es refereixen a nosaltres com a «polacos», perquè no entenen el que parlem: «el polaco» -deia que n'hi ha, en canvi, que són molt més directes. Com el meu amic J. A. Mendiola que liquidava una de les seves magistrals cròniques de cinema i teatre al «Diari de Balears» dels diumenges així, sense metàfora: «Jocs de matinada de Jorge Márquez. Cursi i pretenciosa. Bàsicament tot dolent, sense matisos». Ala idò. Com en Romà Gubern quan l'entrevisten, que n'amolla de totes condicions: «No hem de desesperar, perquè sempre tot pot anar pitjor» (variant d'un axioma conegut, reinterpretat a les Lleis de Murphy). Però per a un servidor la bona, no és aquesta, és quan a un expert en mitologia com ell, li demanen: «Elvis Presley i David Bisbal comparteixen la condició de mites?». Resposta de Gubern: «També en la mitologia hi ha jerarquies. N'Elvis és un general, en Bisbal és un sergent».

Cada dia és bo per enderrocar un mite. Havia crescut amb la convicció que el president Kennedy gaudia d'una proverbial rapidesa a l'hora de llegir dossiers. Ho feia en diagonal i llegia cada dia milers de pàgines. Però un company que havia assistit amb ell al curs de lectura ràpida, manifestà, anys més tard, que després d'un dels exercicis que els feren fer -llegir un capítol de «Guerra i Pau», en molt poc temps- li demanaren a Kennedy de què anava. La resposta fou: «De Rússia». I res més.

Discussió dins el cafè Can Tronca: «Tenc sa perdiu més gruixada que es braç». L'altre contertuli contra-ataca: «I jo tenc més collons que tu! Tenc collons pes front i tot!». Devien pertànyer, els dos discutidors, a la confraria de la gent que vol impressionar els altres, la gran malaltia de la modernitat segons l'escriptor Amos Oz: «El món és ple de gent que treballa més del que convé, per guanyar més doblers del que realment necessiten, per comprar cases que en realitat no els fan falta, per impressionar gent que realment no els agrada». I això, la recerca compulsiva dels diners, encara té passament, però el vertader mite és la recerca del poder, l'eròtica del poder, la puta comandera. Conten que Andreotti -l'etern comandador a Itàlia- del qui és molt conegut l'aforisme: «el que desgasta no és el poder, sinó el fet de no tenir-lo», referint-se a estar en l'oposició; diuen d'ell -ho diu Indro Montanelli- per referir-se a la seva recerca d'aliats, «quan De Gasperi -el fundador de la Democràcia Cristiana- i ell anaven a missa, De Gasperi, com bon cristià, parlava amb Déu, però Andreotti, com bon polític, parlava amb el capellà».

Amb una paraula, res. Res de res. «Saps què és res?» em diu l'amo en Toni «Peremates», idò , «un caragol buit, sense closca. Això és res». L'ús del «res» per la meva veïna, madò Tonina «Peixofrito», tenia la santa particularitat de fer fluctuar el seu sentit en la traducció: «Quieres nada?» Volia dir, «que vols res?». Era madò Tonina germana del sen Rafel, a qui solien fer mostrar el Sant Cristo del poble, una talla antiga, quan no hi era el rector. Un dia el mostrava a uns externs, castellans, que li demanaren si era molt antic, aquell crist crucificat. «Muy antiguo, no : antiquísmo! Al menos, trescientos años antes de Cristo!» I, ja se sap, qui braveja del que és seu... Però, tanmateix, després de Crist, la modernitat ha arribat al petit poble. Deien dues «dones caminadores», aquesta nova espècie que recorr els carrers dels nostres pobles, amb passes llargues i decidides, estols que caminen per fer salut: «Enguany aniré a Tai-chi, m'han dit que és menys pesat que l'Aerobic». Aquest és el secret. Deia Voltaire: «Gaudiu de la vida, que és ben poca cosa, tot esperant la mort, que és res». I ja saben el que és res: «un caragol buit, sense closca».


Comentaris

res

Guiem Ozonas | 30/01/2005, 15:22

I també, res, és aigo torrada, que n'hi ha ben molta, d'aquesta, i ja poreu anar ben alerta i uis espolsats, perque vos poren fer creure lo que no és, i posats à creure, fei-vos enfora des cans que no creuen, per si un cas... vos mossega es garrons. Com aquell que li deia à un forester: "Alerta con este perro, que no cree"
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb