Climent Picornell

EQUINOCCI DE PALMA I TRÒPIC DE CÀNCER. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Juliol, 2006 17:21








Equinocci de Palma i tròpic de Càncer.

 

Climent Picornell

 

No pot dormir. Havia obert el sobre i l’informe de patologia li comunicava que la malaltia podia ser molt greu. I el món sencer i rodó –un poc axatat pels pols- li havia caigut damunt. Però no estava esclafat del tot. Miracle !

L’horabaixa mateix, havia cridat tot d’una al seu amic, com un germà, que és metge i que té els budells acursats per un denou llunyà. Mentre li explicava el que havia llegit, l’altre li remugava doctoralment : “no passis pena, t’has de fer més proves, en sortiràs...”; la seva companya es mirava la malifeta, indecisa, com qui veu en les paraules de l’amic la tòpica mentida pietosa. Al bar, els cambrers els indicaven quina era la taula més fresca, la que té més tiro. Avui, malgrat uns minuts quasi huracanats, no ha entrat embat per la bocana del port. Parlaren dels fills, de les cases, dels pares –del d’en Maties que es va morir, ahir-, dels amics – “...en Cèsar va brut, passeja una síndrome de Diogènes, arreplega i arreplega i té ca seva que ja no hi cap res, com un femer”-. Cèsar, mirin per on, té un cervell privilegiat. “Segons per a què...” diu ella.

No pot dormir. Abans d’un diagnòstic real i ajustat li ballen els “perquè a mi” , “quina putada”, “tenia tantes coses per fer”, s’hi entravessa la ràbia i el “merda, merda, merda”. Llampega. Per la banda de Porto-Pi les vergues lluminoses deixen entreveure les ennigulades poderoses. L’espectacle és de franc. Els llums vermells al capcurucull dels màstils dels vaixells i el far verdós del que fou el passeig de La Riba fan de contrapunt, sincopat, de la il·luminació histèrica de la nit. Les barques del bou, amarrades una a l’altra. Una ventada, quasi un cap de fibló ciutadà - vist i no vist - ha arremolinat fulles diverses, quasi totes de ficus. Entre els caramulls, milenars de flors liles de les lagunàries, ara arbres de carrer, que havien florit sense que ningú els fes puta cas.

Pensa -quina cosa menys original, repensa-  en fer testaments, el vital i l’altre, en com ho dirà als seus, en com evitar la llàstima dels qui l’estimen, en com serà la seva partida, si acovardit o agombolat. ( Semblen les pàgines, no escrites, del diari apòcrif d’un hipocondríac i que les faci retre, impúdicament ).

Externs a tot aquest patiment, travessen pel carrer els darrers noctàmbuls, alguns treballadors que ja van a la feina i els camions dels femeters, amb la seva simfonia bruta. Dues gavines i un moix negre,  savi, s’ho miren resignats. I llampega. Dins les cases el baf de l’estiu s’hi ha aposentat, però al balcó hi arriba, imprecisa, alguna alenada de vent, humit. En aquell moment exacte, el psiquiatre estranger passeja el ca, negre i lluent, el que sempre menava la seva dona, morta de càncer de pàncrees. Deu ser un missatge cruel subliminal ? Una casualitat morbosa ? Una serendípia fatal ?

No pot dormir i es fa present – obsessiva i, per ventura, exagerada - la visió del patiment, de la por, del que quedarà d’ell : les paraules i els records. Tanmateix, la ràbia que retorna. Passeja d’esma per la casa. Damunt la taula de la cuina – taulell d’anuncis, llista de compres i de comunicats familiars- hi ha una nota : “Mon pare, hem de pegar un bot fins a “Venta-Autos” a comprar el cotxe ? Desperta’m !” Idò això. Roda la bolla. Hi ha gent que emmalalteix, n’hi ha que morirà amb una tremebunda agonia, però els adolescents –gràcies siguin donades als déus- mantenen les quimeres, la mare natura se’n fot i amolla traques estivals i ell, que no pot dormir, es prepara per començar el seu calvari, travessar el seu equinocci (passar  “un equinosi” que diuen els més vells) sense moure’s de Palma, la seva ciutat estant. Comença a fer quatre gotes, grosses com a patenes de primera comunió, i al cap de no res, plou a les totes. El moix s’ha posat a cobro. Una parella - ell pareix nòrdic, ella africana - ben banyats, es mengen les boques a besades, davant el seu balcó. Parlen una llengua –i no va amb segones- molt estranya, que no sap. Però aquesta nit l’entén ! I això li obri un finestró d’esperança. Un llamp amb un tro sec i rotund dispara les alarmes dels cotxes. Només hi feia falta aquesta serenata, qui sap si premonició de música d’exèquies o de fanfàrria de festa major.


_______________________________

Les imatges són del web del meu amic CHANO MARQUEZ



Comentaris

Gràcies!

Benjamí | 22/07/2006, 18:50

Molt ben escrit, el relat. Com sempre :)

PUTA CLIMENT QUINA MANYA

A. | 25/07/2006, 17:22

AIXÒ SÓN MANYES PER FER LITERATURA VERITÉ. AU FÒRA SON. ARRUIX ELS CRANCS INEXISTENTS !!!!!Vaja un trastorn!!! T'has desnuat com un elèctric escriptor. Una abraçada, amic

Important pel Quimi, si el veus

Ramon Vilageliu | 26/07/2006, 11:51

Quimi, no et pensis que ho dic de broma: he llegit amb atenció les paraules trempades que reclames i hi he trobat a faltar pelacanyes. Una paraula que, juntament amb estripagecs i penjalloques s'hi mereixen un lloc d'honor (crec). La resta, tot bé. Salut

Manya per la ficció

The stooge | 26/07/2006, 20:52

Esper, de tot cor, que només sigui ficció i no una descripció d'un estat personal

Resposta a "The stooge" i a "A"

C | 28/07/2006, 16:26

Mitjo-mitjo.

kygaorlrds

brtgnbfzvm | 26/03/2007, 04:54

star poker com

rqmahychgs

ygpipqmhqy | 29/05/2007, 02:09

secrets of sex tales of the bizarre

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb