Climent Picornell

ESCENES IRREALS DE L'ESTIU. Climent Picornell

jcmllonja | 06 Juliol, 2006 13:35


Escenes irreals de l’estiu

Climent Picornell

(Moix del web d'en Quimi Portet)

He fuit, escapat, de Ciutat, perseguint com en un somni d’aquests obsessius i paranoics la irrealitat dels meus caus d’estiu. Tanmateix ja no hi pot haver discursos que evoquin “locus amoenus” amb el consabut “beatus ille”. Ja no es pot fugir d’enlloc. Només d’un mateix, cosa que, abans, deien que era impossible. Fet i fet, ses ovelles passen per davant ca nostra, a Sa Marina. El pastor les du d’una tanca de just darrera, que fa d’estador d’estiu, cap a pasturar i han de passar, forçat, per aquí, un lloc que un temps era amarador. És sempre sol post, ja de vespre, alguns dies fosca negra. Sé que vénen perquè sent els esquellots i la pols entra. L’acompanya sa dona i en “Negro”, un ca bord ben ensenyat que guarda sa guarda.

-“Que pot nedar en ‘Negro’ ?” “Diga-li que s’hi fiqui”. “Au ‘Negro’, a s’aigo!” El ca se remulla després d’un dia de feina. Banyat, surt, s’espolsa frenèticament i s’acabussa al xot passer, com qui dir : “hem d’anar nets i sabre qui comanda”. La imatge de les ovelles ran de mar no deixa mai de sorprendre’m. El pastor fa una aturada, encén sa pipa, xerra amb sa dona, pega dos crits al ca, sempre allà mateix, arrapitat a una paret alta d’esquena d’ase.

A l’altre costat de la paret, que el rodeja completament, un casal gran quasi damunt la línia de costa, de fet, la mar ja ha rapinyat l’estructura de pedra seca i alguns trossos fan com un cocó previ a l’esbaldreg. És la “Casa del Francès”. No és “Ca el francès”, com per remarcar, que la protagonista és la casa. D’ell, diuen si va estar molts d’anys al Txad, altres pensen que al Senegal, i això basta per encendre la imaginació de la tropa d’al.lotea i dels quatre vells que fa més de quaranta anys que el veuen i només han aconseguit que alci el cap quan, rares vegades, passeja per la vorera. El francès berena sempre a un petit belvedere de vuit columnes, tapat de canyís i on quatre glicínies miren de surar, contra les envestides del vent de Tramuntana. Les glicínies amb les seves flors liles, com a raïms, fan un fruit dins unes faves molt rostides, fortes com a pedra de Binissalem. En arribar l’estiu, amb la calor, les faves rebenten amb un renou com de pet, de pet remarcable, i escupen les llavors, unes llenties grosses. De l’altre costat de la paret se senten, i també les corregudes de les rates que en fan sa repilla, i esperen la temporada com qui espera els confits a la processó del dijous sant.


-“On és el Senegal, ma mare?”. “Pels negres, per Àfrica”. “I aquest homo què hi feia ?”... Ningú sap què hi feia el francès per l’Àfrica negra, però al veure’l, prim, fort encara, hom està temptat de pensar que no fos un oficial de l’exèrcit destinat a les colònies. Qui sap si un coronel de “parachutistes”, d’aquells de l’OAS d’una crueltat superba amb els argelins, és per mor dels seu tall de cabells, sempre rapats. O un mercader, un negociant, un tractant de ves a saber quines mercaderies que puguin excitar la nostra fantasia. “Fos el que fos –em comenta en Valerià- va fer molt de doblers. Tal vegada la seva família traficava amb esclaus i hagué de fugir quan el país es feu independent. M’ho diu mentre fa tibar tres o quatre llences que té calades sempre, des del terrat de ca seva fins a la mar, i els banyistes les hi desbaraten, les barques s’hi embullen. Però ell, da-li que da-li, no perd l’esperança que un llobarro majestuós, el més gran de la badia, s’hi enganxi qualque nit, quan entri a perseguir el peixetons. L’esca són tites. Un cucots grossos, curts i forts que no permeten l’espipellada i els s’han d’engolir sencers amb l’ham amagat a dins. “Saps que en queda de poc de peix. Han fet molt de mal aquestes barques grosses, arrosseguen i arrosseguen i no deixen res, pelat com un jonc deixen el fons. I sa contaminació, també. Fa uns anys, aquí davant, a ‘Sa Llosa’, la veus ?, ses ones hi rompen, treies lo que volies, llagostes i tot. El francès, fa molts anys, hi anava, amb la primera careta, i amb les aletes de plàstic posades als peus, ningú n’havia vistes mai... Ja ho provaràs ara.”

Tres passes més envant, dues nines petites tenen també la seva conversa, que, mirin per on ens retorna a la realitat, valgui la paradoxa : una, simulant ser l’home, diu, “Me tengo que marchar a Madrid urgentemente”; l’altra, simulant ser la dona, li contesta, “No, no te vayas, buaaa, buaaa” ( com si ploràs); “Vale, ara podríem jugar a ‘naúfragos’, dins la mar”. “Tan petites i ja tan pijas ! ”, remuga n’Amanda, la filla de n’Andreu, que enguany ha fet primer de telecomunicacions a Madrid.

El francès pareix que ho escolta, però mira lluny, el pastor ja és a sa Punta des Xebel.lí, voltant cap a Can Nyany, en Valerià me mostra una tita i un servidor, ja ben nu dins mar, cantusseix l’”Azzurro” de n’Adriano Celentano, la lletra i la música, però, eren de Paolo Conte : “Cerco un po' d'Africa in giardino / tra l'oleandro e il baobab, / come facevo da bambino... / Azzurro, il pomeriggio è troppo azzurro, e lungo per me, / mi accorgo di non avere più risorse senza di te, / e allora / io quasi quasi prendo il treno / e vengo, vengo da te, / ma il treno dei desideri, / dei miei pensieri all'incontrario va.”

Ja ho val, deu ser per la “squadra azzurra”, la selecció italiana, supòs, que m’ha vengut al cap. Això d’un ‘pomeriggio troppo azzurro’, un horabaixa massa blau, o de que ‘els trens dels desitjos van en sentit contrari de la realitat’, és un poc massa feixuc per a una nit d’estiu. Les “noctilucas” fan com espires dins l’aigua.


Comentaris

Argelí colonial

A. | 07/07/2006, 06:57

És segur que déu ser 'un pied noir'

Nostalgia

jaf | 12/07/2006, 09:50

Excelent

Vós sou de Mallorques!

de la Plana estant | 19/08/2006, 11:32

Segons es meu parer, 'Mallorca' és allò que hom a gran tort apella 'Ciutat', 'Ciutat de Mallorca', 'Palma', 'Palma de Mallorca'... Som conscient que aquesta discussió és ben punyent arreu des Països Catalans, però crec que 'Mallorca' es refereix tan sols, si més no antigament, as nucli urbà, i Mallorques, a s'illa sencera... si llegíssem es nostres clàssics ho ben trobaríam així... Vet ací, doncs, que com hom fa: 'Som de Mallorca', diu una cosa, i com fa: 'Som de Mallorques', una altra... Denegem es topònims que ens han entimat sa ignorància, s'estultícia i sa dolenteria, ja sien foranes com nostrades!... Per què ham por de sa veritat?
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb