Climent Picornell

MORT I VIDA DE CIUTAT ( a la memòria de Jane Jacobs ). Climent Picornell

jcmllonja | 01 Juny, 2006 18:26




Mort i vida de Ciutat

 

Climent Picornell

 

El títol de l’article és enganyós. És només per atreure gent a llegir el que un geògraf imprecís, i poc compromès, com un servidor, pot dir sobre temes calents de la nostra ciutat, Palma : com el nou hospital de Son Espases, el re-nou parc de ses Estacions, la influència de les noves carreteres i el metro o  els efectes dels nous aparcaments soterranis, sense deixar el de l’exquisida urbanització de Can Domenge. Però no diré res de tot això, o ho diré entre línies i ja sé que és més fatigós haver de  llegir així. El títol de l’article és copiat de “The death and life of great american cities” ( La vida i la mort de les grans ciutats americanes), 1961, traduït aquí el 1967 com “Muerte y vida en las grandes ciudades”. Un clàssic de les bibliografies de la Geografia i de l’Urbanisme. La seva autora, Jane Jacobs, va morir al 89 anys el passat 25 d’abril. La seva mort em passà desapercebuda, fins que L. Fernández Galiano, al diari ‘El País’ de dissabte en feia esment, tot citant, també,  el paper de la baronesa Thyssen defensant una grapada d’arbres a Madrid.

L’article és més un obituari que altra cosa. El llibre de Jacobs és una fita i un mite per moltes raons, però sobretot perquè marca un abans i un després en les idees sobre la forma de planificar les ciutats contemporànies. I  no era ni arquitecte, ni experta en la matèria, com vaig saber a posteriori, senzillament, una dona compromesa amb el seu barri, Greenwich Village de Nova York, i que, a força d’implicació, esdevingué una persona sabuda. Curiosament, feia pocs dies que davant ca meva, a Sa Llonja de Palma, s’havia acabat l’exposició sobre l’arquitecte Josep Lluís Sert, on apareixia el  mite de la zonificació de les ciutats anunciada per Le Corbusier i la cridada, 1941, del mateix Sert : “Poden sobreviure les nostres ciutats ?”. Vull dir amb això que la modelització de la ciutat és canviant i que de l’abandó del “zoning” ( un lloc per a la indústria, un per als hospitals, un per als col·legis...) a la pregonació de la mescla d’usos dins els mateixos barris,  hi ha diversos paradigmes, molts d’ells excloents, i que van des de la zonificació abusiva fins als barris autosuficients per evitar un excés de transport, amb pèrdues d’energia i de temps. Però -sempre hi ha emperons- les ciutats, els seus habitants o els seus gestors imposen a vegades la seva rèplica inexorable. Com ara l’abandó dels centres, i dels seus usos residencials, per les classes altes i mitjanes, fins al fulgor de les perifèries urbanes, les dels rics i les dels pobres, les dels polígons industrials o comercials i les de les zones d’oci; amb algun vaivé, això sí, com és el cas de la “gentrificació” –subtitució dels residents tradicionals per altres de major nivell econòmic- d’alguns cascs històrics o d’antigues zones industrials.

P


erò, vaja, citava Jane Jacobs no com excusa per donar-los una mala classe de geografia urbana, no. La citava com a paràbola i metàfora de la nostra modernitat, fins i tot la de Palma. El seu llibre fou fruit del seu activisme. Opositora tenaç de Robert Moses – el totpoderós dissenyador de la ciutat de Nova York, el “Hausmann” americà- qui amb la construcció de passos elevats, ponts i viaductes ràpids conformà la figura moderna de la ciutat dels gratacels, com un “scalextric”, en funció d’obrir pas al tràfic rodat per davant qualsevol cosa; un model repetit després ad infinitum, ad nauseam, a tot el món. Jacobs entrà en la lluita, per evitar que una autopista elevada es carregàs Greenwich Village, el seu barri. On ella vivia. Diu Fernández Galiano : “Partidària de la ciutat densa, imprevisible i heterogènia, que mescla construccions velles i noves, habitants rics i pobres, vehicles i peatons en una coreografia urbana permanentment renovada”. Amb aquestes idees s’oposava tant als criteris tecnocràtics, representats per Moses i l’administració municipal novaiorquesa, com a les planificacions elitistes allunyades de la realitat, representades en aquell moment per Lewis Mumford que preconitzava una “nova ciutat jardí”.

El pas elevat, no es va fer. Va ser un triomf emblemàtic i l’entrada en decadència dels models agressius i desventradors de les ciutats. Ni uns, ni altres, li perdonaren i Jacobs va ser durament criticada i ridiculitzada, tan pels urbanistes a sou de l’ajuntament, encapçalats per Moses (“la mestressa de casa Jacobs”, li deien), com pels dil.lectes intel.lectuals de la Universitat (“l’oposició formada per un grapat de mares de família”, com qui diu : quina poca base intel·lectual !). Ara bé, mirin per on, tothom està d’acord en que la publicació de “Vida i mort a les grans ciutats americanes” , l’any 1961, canvià el punt de vista de l’urbanisme modern. Va foragitar el model imperant que imposava arrasar barris antics “degradats” i substituir-los per blocs de pisos moderns, edificats entre cursis i ridículs jardinets, aparcaments soterranis i grans nusos d’autopistes i vies de cintura.



Era per això que em referia al valor de les metàfores. Un servidor va llegir el llibre per indicació del meu mestre Horacio Capel, que en aquell moment redactava “Capitalismo y morfología urbana en España”, però per aquí n’hi hauria més de dos o tres que l’haurien de llegir, i no em referesc als meus alumnes de la Universitat. L’haurien de llegir aquests que fan burla de la participació ciutadana com a instrument de disseny de Ciutat, tant des dels despatxos de l’Ajuntament com des dels gabinets dels arquitectes de la “gauche” i la “droite” divines –com des dels departaments universitaris, també-. I no per la seva preocupació per com els jutjarà la història de l’urbanisme –ja ho veuen, Jacobs en tragué un llibre d’influència universal-, sinó per una cosa més prosaica, dita amb les pròpies paraules de Jane Jacobs : “el meu atac no es basa en subtileses sobre els diferents mètodes d’edificació, ni en distincions sobre les modes urbanístiques actuals o sobre les que vendran. És, més que res, un atac als principis, objectius i fins que modelen la moderna i ortodoxa planificació i reordenació de les ciutats”.

 

 

Comentaris

Mort i vida a costa de l´especulació

M.À.C | 01/06/2006, 22:23

El títol "Mort i vida de ciutat" pot tenir nombroses interpretacions, una d´elles podria ser el reflexe de la contradicció permanent dins la qual viu la ciutat. Una ciutat plena de contradiccions i dissenyada al gust d´una èlit que té el poder de decisió i transformació d´aquest espai. Aquesta èlit que es burla de la participació ciutadana, són els mateixos que després es troben sota sospita dels escàndols de les comissions urbanístiques. Tal volta les ciutats tendrien més sentit si les institucions fomentassin la participació ciutadana per dissenyar la idíl·lica "ciutat que tu vols".

Dissenyar

Maria | 05/06/2006, 00:14

No és dissenyar, és opinar sobre el que s'hauria os'ha dissenyat el que haurien de poder fer els ciutadans.També és una trampa dir "feu tu". No. Que propossin clar i deixin pensar als ciutadans. A Palma ho donen tot per fet i volen fer veure que si no ens agrada és que no ho entenem

Disseny a Palma?

A. | 05/06/2006, 08:21

Sembla que Palma/Ciutat s'escampa disforga i monstruosa com un ou esclafat o un pastis amb espelmes. Un desgavell horrorós.

Una autòpsia

Jordi Creus | 05/06/2006, 20:32

Climent: Avui han fet l'autòpsia a La Real, un indret que s'esbucarà, com ja s'ha esboldregat tota la gran trinxa de l'horta que va des d' Es Molinar fins la carretera de Sineu...i ningú ha motat sobre la ordenació que han fet les immobiliàries de desenes de quarterades de Palma. la corona i les entrades. La mort en pisos.... Amen.
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb