Climent Picornell

Hivern a foravila

jcmllonja | 14 Octubre, 2020 18:58

"Grisetes". Fotografia de Sebastià Torrens

 Sebastià Torrens i Miquel Rayó han publicat un llibre que acaba de sortir: HIVERN A MALLORCA (Disset Edició, 2020). Amb nombroses i magnífiques fotografies de Sebastià Torrens. A cada un dels apartats hi ha un text introductori que hem escrit Miquel Rayó, Joan Mayol, Caterina Valriu, Gabriel Janer Manila i un servidor.

Aquest que segueix és el meu text. 

 

Hivern a foravila

 CLIMENT PICORNELL

Una bufada de vent, sobtada, sembla que escampi confeti de fulles. Si no fos per això i perquè el dia s’ha acurçat molt, hom no sabria que som a la tardor i a dues passes de Nadal. Tan bon temps fa que les parres han rebrotat dèbilment. Els inicis de l’hivern presenten un paisatge cert i conegut. Els pinars i garrigues verds, els camps llaurats. Però adesiara guaiten els ginjolers i els magraners que van perdent la fulla groguejada. Les llimones i les taronges cobren el seu color. Per les bardisses i parets seques la vidalba mostra les seves flors blanquinoses, penjant com campanuletes, símbol de l’hivern.

Foravila té, després de les plogudes  i els primers intents del fred, un aire de transició. Els camps llaurats reprenen els ocres i els marrons, amb algunes clapes de call vermell. Els pagesos acumulen brancatge i fullam cap a caramulls i formiguers, i, tant si és foc de flama com foc covat, els fums són els qui donen el to al paisatge. Unes fumasses espesses, algun dia ben dretes com una xemeneia cap al cel, altres s’espargeixen baixes per dins els bocins i, de lluny, són com boires localitzades, però disperses a la vegada. L’olor d’aquesta casta de fum en particular és un dels elements de la tramoia del camp mallorquí en aquests dies.

Sents l’olor de la terra llaurada que es prepara per brostar. Sents els colors apagats, contravenguts per algun caquier amb poques fulles. Sents l’olor del foc i les voreres cremades mentre crepiten les flamatel·les dels romeguers.  Sents els bolets que empenyen i surten esponerosos per damunt la fullaca dels alzinars i les garrigues. Sents el fred i la humitat dels dematins emboirats quan la calma congria la gelada. Sents les figueres com dormen.  Sents  la calma de l’univers mentre la natura treballa i els homes esperen el sús del bon temps. Sents el vent que remena els pinars. Sents la dolça mirada de la lluna que es colga per darrera els suaus turons cap al migjorn.  Sents la força dels peus aguantant la somada del teu cos.

Constat que el dia s’ha allargat. Ja sabeu: Per Nadal una passa de gall, per Sant Esteve una passa de llebre, per Cap d’Any una passa de cap xerigany, per Sant Antoni una passa de dimoni, per Sant Sebastià una passa de ca... i així fins al dia de Sant Joan, la nit més curta i el dia més gran. Però crec que és més un estat d’ànim que no la precisió dels minuts que el dia ha crescut des del solstici d’hivern. Quan s’acurcen els dies, el ritme vital s’alenteix i es demostra, clarament, una falta de serotonina. Resultat: una malenconiosa sensació que els nostres psiquiatres identifiquen com depressions estacionals. A l’estiu tota cuca viu. I a l’hivern... a fer el cap viu. Irremeiablement sotmesos a les dictadures de les estacions. El paisatge des de la finestra té el contrapunt de l’espàrec enorme d’una atzavara que s’entrecreua amb els niguls, l’ombra de la pita, la gran donarda, permanent.

 

A la fi hi ha hagut un parell de tongades de pluja. No va ploure quan tocava perquè hi hagués bolets en abundor, però ara ja hi ha aigua embassada per molts de bocins. Els tords volen baixos i se senten cantar els ropits. És temps d’espàrecs i de vent. Les dues coses fan que anar per la garriga sigui treballós, les esparregueres per les punxades i el vent per la dificultat en caminar. Els albons ja han tret el seu meremec, la caramuixa per dir-ho tal com és, i escampen per foravila les seves inflorescències grosses i blanquinoses. Els xaragalls i el pedruscall que ha davallat l’aigua fins als camins són tot un símptoma, pins i mates van més verds. Dos cans d’un caçador travessen a tota el sementer, ell deu estar ajupit esperant un estol de perdius. De prompte el veig, amagat darrere una paret seca tapat per unes nespleres que ja eren allà quan servidor era nin

Hi ha neu a la muntanya. La serra de Tramuntana, a la llunyania, es veu enfarinada i el fred arriba al Pla de Mallorca. No hi neva, però gela a foravila. Un busqueret de cap negre espipella. Ara, després d’una setmana de vent, fa uns dies esplèndids amb sol hivernal i cel blau. Han arribat a la fi les calmes de gener, majestuoses, grans dies, el sol com a l’estiu —exagerant un poc—, un pot anar màniga curta i els ametlers (els qui ha perdonat la plaga de Xilel·la fastidiosa) se n’adonen i floreixen a les totes, malgrat allò tan sabut de què  “flor de gener, no omple es paner”.

Els vespres són calms i es posa una boirada que la pots tallar amb un ganivet, no hi veuen a dues passes; el matí encara hi és i queda dins les clotades, les parts més enfonsades, quasi fins a gran dia. La rosada es pot veure damunt els cotxes i si vas per foravila et queden les botes ben xopes.  L’olor de les flors dels nesprers i el tan particular aroma dels garrovers, seminal, omplen l’ambient. L’olivó de l’ullastre i el llentiscle de la mata ja són quasi madurs per oferir-se als estornells que han arribat afamegats de terres enllà. Fa boirina, cama d’aranya, pluja fina que quasi no banya però els sembrats ho han conegut després d’una temporada eixuta. Surt un escorpí, mordales parades, de dins un tió quan l’agaf per dur-lo al foc. Fuig fent-se el valent, em sembla que mirant enrere, com els toreros acollonits. Ara  plou. Un ullet de bou, damunt una branqueta finíssima de lledoner, es baralla amb un lledó madur de carn groga i poca; quan hi arriba, amb el bec, la branca es vincla i el lledó li passa per davant; ho torna a provar... Un tractor desventra la terra seguit per un estol d’esplugabous darrera darrera.

La postal d’hivern té tocs de normalitat i vulgaritat previstes: a prop del foc, quatre rabassotes, un poc de fum, calius i espires. Anar a cercar quatre cames-roges i dos esclata-sangs... i, més foc. Pareix recurrent, repetitiu, però no ho és. El foc i la mar, sempre tenen per mirar. I és que els primers freds de l’hivern, de bon de veres, obliguen al ritual d’encendre la llar. No com abans que era l’única font de calor de les cases, ara és una espècie de luxe, amb l’escalfa-panxes de ferro suec o l’aire condicionat. De nins, a la foganya de cals padrins hi fèiem la vida, allò era un món rodó, sencer, total. Fins el punt que s’hi havia d’entrar, dins la foganya, tot un habitacle només per al foc. El padrí ho sabia i preparava els entreteniments, solia dur una branca d’estepa, ben seca i quan arribàvem, la posava damunt els calius rònecs i allò feia una flamarada petejant, amb espires i bufalagues. Jo preferia estar damunt la padrina, la falda feia com un cocó. Eren els moments de detectar els segadors, aquells llumenerets damunt els tions o quan s’encenia la sutja, quina lulea. Bastava poc.

 

Climent Picornell


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb