Climent Picornell

Ordi, separats i serp

jcmllonja | 24 Juliol, 2020 11:24

 

Dalt del Turó

Ordi, separats i serp

Climent Picornell

Les falcies ja se n'han tornat, i els cabots de coa blanca també. Vaig fins al puig des Càrritx i me'n torn aborronat per la quantitat d'ullastres que han sortit dins el bocí. No hauria d'acabar així fora vila, però en du camí. Els xipresos que sembrà en Richard encara sobreviuen i guaiten per damunt l'herbada. “Què és pel camí de son Baró això?” Demana en Biel Rei. “Sí”, li dic, “Idò, avui ben dematí anava a fer un viatge de grava per allà i he vist una mora runner. “Què?” diuen la resta dels qui berenam. “Sí, sí... una mora runner. Una dona amb mocador pel cap, que se veia que era mora, amb sabates esportives i corr que te corr. Això és una nova categoria de dones caminadores”.

Al cafè, en Toni Broga comentava: “Això és com fer fàbrica, que deien abans, posar quatre escombres al camí i tanmateix quan torna a ploure se n'ho du. Feina mal feta”. No sé a què se referia, però en Biel Velló va replicar, “Per feina mal feta, sa que vos contaré ara. Quan érem nins, en Joan de son Bestrai i jo carregàrem un camió ple de garroves, però ben ple, com una muntanya, massa ple, i partírem”. “Carregat que no se'n tem, carregau-lo ferm!” comenta en Jordi Fiquer. “Idò, devers els revolts de Meià allò s'engronsà i quan érem un poc més amunt, en Gori Veçó, es conductor, va fer una mala maniobra i... pam! Totes ses garroves pen terra... saps què és, que dos soldats d'espardenyeta com noltros féssim sa feina. Ja mos tens replegant garroves d'enmig i de ses voreres de sa carretera. Per voler dur-ne massa. Els dos missatges rèiem i en Gori, pensant que mos ne rèiem d'ell, va dir”: “Fora riure! Que l'amo és l'amo per molt pardal que sigui!”

En Bernadí Mablet s'enyora: “Me'n record que un temps, com ara, en temps de messes, quan s'omplia es remolc de gra d'ordi, jo hi pujava i hi nedava per dedins, com si fos aigua, me tirava es gra per damunt... i mai vaig tenir cap al·lèrgia, quatre faves a sa pell, però res més... disfrutava! Ara hi tires un infant dedins i l'has de treure perquè s'ofega d'asma. Com diu mon pare: això passa perquè són surats de danones”.

Son pare d'en Joan Melis s'ha separat, i té més de seixanta anys!” comenta n'Amador Brull. Respon en Vicenç de can Pujol: “Quant es va divorciar es meu germà, va ser es primer divorci des poble. Hi va haver plors i renecs a la família. S'únic que no deia res era es padrí vell que, a la fi, va sentencià: “Això que avui passa a Can Pujol demà passarà a cada casa des poble”. I tengué raó, sa teringa de separats, divorciats, pares i mares nous, va ser grossa! Qui no en tengué un, en tengué dos, o tres! I això...encara passa a la vila”.

En Joan Melisso conta que a l'enterro del seu conco, ahir, hi va haver polèmica: “No estàrem d'acord en repartir-mos s'herència”. “Vaja! Això és més vell que es pastar”, vaig dir jo. “Espera...” replica en Joan, “Això era davant es mort, que el baixàvem a sa tomba, mos barallàvem per sa casa. Emprenyat, es fillol del mort, va dir: 'Idò saps què? Sa casa era seva, que la reparteixi ell!' I va tirar ses claus dins sa tomba i se'n va anar des cementeri”.

Horabaixando vaig a veure el futbol al cassino de baix. Al cap d'una estoneta, el partit ja havia començat, s'asseu a la taula en Pau Pons que em diu: “He dit sa missa a Sineu més aviadet per poder veure el Barça”. El mossèn és del Barça a matar i enguany ens ha dat poques alegries. “Quin poder que tenia l'Església!”, me diu alçant el cap i senyalant el gran edifici del Centre Parroquial. “Ara s'ha acabat això, com en Messi que també s'acaba!” No ho deia empacientat, però com si no tengués un remei per a l'ànima ferida. Feim amb na Margalida la passejadeta de rigor. En Guillem Tei, s'atura amb el cotxe i ens regala una partida de figues flors, albacors, bones, “millor que un pastís!”, deia mon pare. Les mos menjam, na Margalida i un servidor, allà mateix i donam un poc de pell a l'ase d'en Toni Bonsana que, enllepolit, en demana més amb un bons bramuls. Pareixia que cantava. Retornam cap al turó, tira, tira. Trobam l'amo en Guillem Ferret al carrer de ses Parres. “Com estau?” “Jo ja som a sa darrera tanca” respon “Ja me queda poc per pasturar”. En entrar trobam els moixos que s'entretenen amb el que queda d'una serp que han caçada.



 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb