Climent Picornell

Final de tardor, fotografies i niguls

jcmllonja | 16 Desembre, 2019 12:04

Dalt del turó

Final de tardor,  fotografies  i  niguls

Climent Picornell

La tardor convida a l’hivern que deixarà la seva marca. Quant surts a fora vila sents l’olor de la terra llaurada que es prepara per brostar. Sents els colors apagats, contravenguts per algun caquier sense fulles. Sents el fum dels formiguers i les voreres cremades mentre crepiten les flamatel·les dels romeguers.  Sents els tords  i els estornells que passen  escapats cap a l’olivó i el llentiscle. Sents els bolets que s’estufen i surten esponerosos per damunt la fullaca dels alzinars i les garrigues. Sents els primers rupits, les seves converses potents i elegants. Sents el fred i la humitat dels dematins emboirats quan la calma congria la gelada. Sents les figueres com dormen.  Sents  la calma de l’univers mentre la natura treballa i els homes esperen el sús del bon temps. Sents el vent que remena els pinars. Sents la dolça mirada de la lluna que es colga per darrera els suaus turons cap al migjorn.  Sents la força dels peus aguantant la somada del teu cos.

Prepar, conjuntament amb n’Amador Paçol,  un llibre sobre la feinada que va fer com a fotògraf en Toni de sa Botigueta, 94 anys,  i hem quedat al cassino amb ell per xerrar-ne. El que més ens interessa és com es va fer retratista. “ Com me vaig fer retratista?”,  diu, “Idò per casualitat, perquè vaig encontrar en Toni des Molins que havia trobat una màquina per dins es sembrat, repassant es blat, i la mos va dur a mostrar a can Nuviet,  jo anava molt per can Nuviet, quan  havien muntat sa barberia i en Toni va dur aquesta màquina i no la sabia manejar i jo tampoc,  però la me vaig guaitar i a jo m’agradava fer fotos, lo que no tenia per comprar cap màquina i la vaig dur a mostrar,  li vaig dir:  deixa-la-me i jo la duré a mostrar a un que se n’entén. Vaig anar a can Vila, a Ciutat,  i en Vila vell  la se va mirar i va dir això és una bona màquina,  una Retina de sa casa Kodak,  lo que havia estat perduda per dins es sembrat i s’ estoig  estava un poc tudat, però per dedins estava beníssim”.  “Quin any devia ser?”  “Jo no ho sé però jo encara era fadrí quan en Nuviet va muntar sa barberia a ca son  pare, es cas és que vaig dir a  n’en Vila:  i que en podem pagar d’això?  I ell va dir tant, no me’n record ara, i jo vaig dir, a n’en  Nuviet:  compra-la!  I jo ja la manejaré. I res i en Nuviet la va pagar perquè jo no tenia cap dècima, lo que, en aquell temps jo era una espècie de secretari d’en Nuviet, i amb sos seus dobbers, jo no en tenia cap, en Nuviet me va finançar sa màquina i  me vaig posar a fer fotos a n’els amics i... res. Així vaig començar!”

Quan observ les seves fotografies, fetes durant els anys cinquanta i seixanta del segle XX, pens que malgrat tot hagi canviat, els carrers un temps plens de pols ara estan asfaltats, els arbres de la plaça ja no són els mateixos, sempre queda un rastre, un element que les fa reconeixibles en l’actualitat, una deixa. Ben igual que en les fotografies de les nines i els nins a escola, malgrat els anys passats i els vestits canviats, queda una fesomia que travessa, implacable, el temps: uns ulls, unes orelles, uns cabells que ens recorden de forma potent els qui ara som la gent d’aquest poble. Per això el gran valor testimonial dels retrats i les fotografies antigues, història de vida viva, herència de nosaltres mateixos, testimoni de les famílies de santjoaners i santjoaneres, en un temps en què tot pareix que s’enfonsa, un salvavides de la nostra memòria, dèbil i esbravada.

A la rotllada del cafè, un altre dia,  el tema anava dels senyors de possessió d’un temps i de com havia canviat la relació reverencial amb ells, els grans propietaris, els cacics.  És n’Arnau Cantó qui parla: “Ara jo no en queden i els que queden i es creuen que ho són encara, senyors, són com pepots de fira, figures fora del seu escenari, com va dir algú al senyor de sa Fastina: “ara senyors ho som un poc tots, no me digui que és es senyor de sa Fastina, me digui es seu nom i llinatges!”. “Qui més qui manco o ha establit la seva possessió o l’ha venuda a un alemany, o hi té un agroturisme, o com en els Calderers hi ha fet un parc temàtic  i,  els qui es resisteixen,  tenen les cases que s’esbuquen i encara se passegen creguent que ho són, però pidolen reverències i ja ningú els ne fa, com el senyor de son Crinto,  xueta d’orella alta que s’ha cregut el seu paper en un temps en que qui més qui manco té més doblers que ell, o el de Reimart, que no té ni calefacció, ni aire condicionat, ni rentaplats dins l’enorme cuina ennegrida pels anys de fer-hi foc”. “Tot ha canviat” diu en Vicenç Pelut, i se posa a recitar: “El poble ja no és lo que era / com l’havíem conegut / es batia el blat a l’era / tothom era benvingut. / Sant Joan ja no és lo que era / com l’havíem conegut / ja no hi ha na Mateveta / ja no hi ha en Llorenç Curt”.  De prompte canvia de tema: “¿Saps aquell ginjoler tan gros que havia sembrat jo feia anys? Idò ara mos hem repartit s’herència i ha quedat dins sa partió de sa meva germana.  Ara es meu cunyat –que no el puc veure ni en pintura- se menjarà els meus gínjols, bé meus, ara són seus, vatuadell!”

Se presenta en Miquel Grimalt i la conversa, prop de la foganya,  va de noms. “Idò sí, els niguls tenen també noms propis a més dels seus noms científics, expressats aquests tal com ho feu Linneu per a la taxonomia de les plantes. Aquesta terminologia “nigulística” tan aviat és decidida i concisa com “cel tavellat” quan el cel és cobert de niguls petits en forma de tavells de llana, com màgica i delirant quan imagina ciutats en el cel –amb murades, torres i campanars- en el nigul anomenat “la ciutat de Troia”. Altres pics s’enrevolta d’un tel poètic com quan les boires són “boires tendres”. “He de confessar” li dic a n’en Miquel  “que tenc un sentiment de reconfortament quan sent aquest noms i sobretot ara que els cels de tardor són espectaculars. De “na Ruixamantells” als “fadrins de Felanitx”, passant per “sa fel d’en Judes”, aquest -no podia ser d’altra manera- és un nigul que fa feredat, acompanyant dels caps de fibló”.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb