Climent Picornell

LES PORS DE LA INFÀNCIA .

jcmllonja | 14 Octubre, 2004 21:30




Algunes vegades un fet casual, una conversa, una imatge, desencadenen un mecanisme que roman, en part, ocult. D'això tractava el meu article al "Diari de Balears" de diumenge passat.

La llebre de Son Santos


Climent Picornell

Les pors de la infància un les passeja sempre damunt. Més o manco amagades, de grans ens acompanyen i ens turmenten, molts de pics, sense saber-ho. Vet aquí una de les moltes d'un servidor. Deien que na Catalina Papissa, havia fet donar «mal bocí», una forma d'encanteri dolenta -la nostra particular manera mallorquina de denominar la màgia negra- a un jove, en Guillem Sofregit. Ella el pretenia i ell no li feia ni puta cas, passava d'ella, com es diu ara, com si no existís. Agraviada, na Papissa se'n va venjar. El «mal bocí», prengué la forma d'un «mal-mal» -la nostra particular manera mallorquina d'anomenar el càncer- i el jove aquell, en Sofregit, morí enmig de mals espants, víctima ignorant del seu despreci. Tota aquesta història l'havia sentida contar mentre ens escalfàvem la panxa i el meu padrí torrava tallades de xulla blanca, els feia una creu amb un trinxet i la xulla, damunt els calius, pareixia viva, es vinclava per la part de la pell. El dia que s'enduien en Sofregit cap al cementeri, abans pujaven els morts a peu dins el «bubul» -la nostra particular manera mallorquina d'anomenar el taüt-, la comitiva de capellans, escolans, familiars i amics i coneguts, fou interrompuda per una llebre grossa, un llebrot, que travessà el camí de Son Santos, més o manco per on les dones s'acomiadaven del dol. La llebre, en veure el trull, s'aturà, guaità el taüt amb el mort a dins, una bona estona i, després foté un llongo impressionant i desaparegué per dins el llit del torrent, baix del pou de l'altre costat. Vaig recordar que el meu padrí quan s'havia mort na Papissa m'havia comentat : «Aquesta encara en farà qualcuna». La comitiva amb el mort es commogué i, a la vista de la llebre aturada enmig del camí, deia algú: «Això és l'ànima de na Papissa que ha volgut veure com el s'enduien». «Ara morirà de bon de veres», comentà una dona que era cega. El genter es returà de tot i el murmuri es féu un clamor dins aquella processó precedida per banderes i crespons negres. Una d'aquelles banderotes la duia un servidor i el vent que es mogué, quan la llebre hagué partida, m'obligà a aferrar-la fort amb les dues mans, les teles de les senyeres alçades feien com a mambelletes per mor del trebolí. Res. Tot s'acabà. El vespre, en arribar a ca nostra, ma mare havia aguiat el que mon pare havia caçat l'horabaixa per les nostres rotes de Son Alluny, confrontant amb els turons de darrere Son Santos. En seure a taula mon pare comentà: «No! I li he hagut de pegar dos trons, amb un no li ha bastat! Grinyolava com una persona. Saps que ho era de grossa, la punyetera llebre aquesta». Un calfred potent em va anar del cap als peus. No vaig voler sopar, vaig dir que tenia mal de panxa i vaig fer com qui va de caguetes. Em vaig tancar dins l'excusat, concagat, però de por, només de pensar que me tocàs per sopar un bon tros de na Papissa aguiada amb ceba. El que dèiem al començament: pors d'infants. Però a un servidor no li ha agradat pus, ni la llebre, ni el conill. Pus mai més.

Adreça: www.diaridebalears.com

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb