Climent Picornell

Verros i polissons

jcmllonja | 13 Desembre, 2018 11:03

Dalt del turó

Verros  i  polissons

Climent Picornell

No fa fred encara, però ha plogut molt i en poc temps i hi ha moll per foravila. Un cap de fibló destrossa uns hivernacles a la vila on s’hi fan flors i planters. Trob davant ca nostra dos veïnats i ho comentam. “Vos ne recordau d’un altre que va passar fa vint anys? Arrabassà arbres i un parell de xemeneies des poble.” Diu l’amo en Mateu Xoflis.  Afegeix el sen Tòfol Aguait: “Degué ser es mateix cap de fibló que aixecà es ferrer Peremates d’en terra. Torraven una porcella i ell va anar a protegir-la, però es fibló el se’n dugué vint passes enfora i el tirà damunt una mata. A ell el trobaren,  a sa porcella, no”

Entram a  l’hivern i suposadament a les seves malalties associades. Bé que ho sap Jaume Guiscafré en el seu refranyer per a constipats: “Sant Fluimucil gloriós / feis que me fugi sa tos! / Sant Vicks-vaporub tenaç / desembossau-me bé es nas! / Halls i Praims, faré una festa...  / si me feis fugir s'aresta!”. No sé si li és aplicable el que deia Emil Cioran: ‘Les fonts d’un  escriptor són les seves vergonyes; aquell que les rebutja està abocat al plagi’.

Vet aqui una vergonya d’escriptor. Que no ho és tant perquè és el somni d’anit. Somii que dorm dins l’entrada de ca nostra, amb un bon matalàs que ocupa tota l’amplària de l’entrada. De prompte sent qualcú que baixa l’escala i prova d’obrir el llum, però no s’encén, i jo pens “Què punyetes passa? Si el pag jo al llum!” Pitj repetides vegades, sense que s’encengui. La gent que baixa ja arriba. No sé com però reconec en Macià –el jove veïnat de ca nostra- que va amb una gorra (ho sé malgrat estigui a les fosques, coses dels somnis) i sé que va amb una al·lota seva (me l’imagin com una qui anava amb ell fa un temps, ara no sé si en té, però al somni era així). Ells es troben amb el matalàs i sense cap pregunta s’hi ajeuen. La veritat és que un servidor s’hi troba bé, confortable, malgrat ser l’entrada de la casa. Som al costat d’ella, que comença a fregar-se amb jo, fins que s’encamella damunt, sense bragues, nua per la part de baix i puc notar damunt les cames el seu sexe. Sense que en Macià se’n temi, supòs, el somni no em donava informació d’això, li pos la mà damunt. Not perfectament la seva vulva, el seu pèl, les rues interiors i el gust que ella i jo estam començant a passar i... aquí s’acaba. Com tots els somnis, quan venia lo millor.

Surt del forn i el me trob a un cap de cantó: “M’han dit que vos doni les gràcies”.  “Me sents? Diga-los que en tenc encara de s’altra vegada que me’n donares”. És l’amo en Miquel d’Alpara, un “Sèneca” de poble, franc  i generós a l’hora de donar consells. Molt més savis que el que vaig sentir a un d’aquests coachers moderns que predicava per una televisió, el que deia era una variant d’una sentència de Confuci, però arregladeta i quedava així de bé: ‘Tria una feina que t’agradi, així no hauràs de fer feina cap dia de la teva vida’. Queda bufó i compostet. Devia ignorar el predicador del benestar i de la felicitat els milions d’aturats que hi ha i, sobretot, la teoria del treball alienat de Karl Marx que venia a dir una cosa semblant però, per arribar-hi, feien falta unes quantes coses abans, entre altres,  una revolució proletària. Quasi res du el diari!

Som a una taula del cafè amb tres homos grans, quintos, sumen, els tres, dos-cents setanta-nou anys. Els coment que ha mort fa poc, als 103 anys  –deu més que ells-  Rita Levi Montalcini, premi Nobel de medicina que solia dir : "Quan mor el cos, sobreviu el què has fet, el missatge que has donat”.  Pens que caldria  contraposar-hi la visió grollera de l’aforisme de Nietzche que diu: “Tot el que no em mata em fortifica”, que, en mallorquí, és transforma en : “Tot el que no mata engreixa”. “Que has dit?” Me demana en Nofre Lluna. “Res, xerrava amb jo mateix”.  Després d’una estona de silenci, en Melcior de ca n’Estruc diu: “Tots aquests externs que han vengut a viure a la vila passegen un ca, a vegades dos. Jo crec que han vengut per poder tenir es ca a n’es corral. Ja ho veus tu,  abans passejaven els verros i ara passegen els cans”.  “Els verros? “ deman jo. “Abans els qui tenien cans no els passejaven, els tenien per caçar o per guardar, però n’hi havia tres que passejaven els seus verros pel poble – en Marc, en Mort i na Mateveta-  i s’oferien per donar-lo a ses truges. Llogaven es verro, ho entens? Un pic per dia. El duien a sa mateixa casa dos pics per dos duros...  Ja ho veus quin canvi!”

Segueix la conversa amb el meu sanedrí particular. “Vos ne recodau, crec que va ser en Tià Gran qui un dia de Corema dormia i es va despertar mentre el rector predicava: “I el Bon Jesús es va morir per voltros!”. Mig endormiscat va respondre:   “Morir? No sabia ni que estàs malalt?”. “Era polissó en Tià Gran”,  diu en Toni Botiguer,  “però no es lo mateix ser polissó que ser intel·ligent. No. Un polissó et vol fotre... pot ser intel·ligent,  però si te vol fotre és polissó”. “Es qui era intel·ligent era s’ase  d’en Garaví. S’ase d’en Garaví s’aturava tot sol a totes ses tavernes on l’amo hi feia una seca. Estava ensenyat es puta aset. Ho havia aprés, mira tu si són intel·ligents els animalets!”

Retorn a ca nostra a fer un poc de feina amb un tema de toponímia i pens que devien ser els déus els qui tenien, en l’antiguitat, la potestat de posar noms. Posar noms a les coses, als objectes, als fenòmens, als llocs, als homes i les dones. Déu nostre senyor –el vertader, per suposat- quan hagué fet el món, en set dies justos, posà noms i descansà. Quedà ben a plaer. Se veu, però, que els déus no baixaven a batiar les coses menors i ja no en parlem de les més petites i utilitàries, sinó que amb tres o quatre noms fonamentals en tenien prou : mar, terra, home, dona, aire... i deixaven la resta sense anomenar. Per tant, els homes posarem noms. A tot o quasi tot. Tot toca tenir un nom i sinó en té, algú n’hi posa. I els déus no vigilen massa. Ve aquesta reflexió arran de que a un mapa militar he vist escrit “Casucha” on hi tocaria anar, ben escrit, el topònim “Carrutxa”. Se veu que els militars estrucaven els nostres noms de lloc com qui estruca blat de les Índies.

 

 

 


Comentaris

Bon somni, sí senyor!

G. | 06/05/2019, 17:07

Dels meus preferits, tot i que fa estona que no en tinc

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb