Climent Picornell

Salvatgina puta!

jcmllonja | 03 Agost, 2018 12:22

Dalt del turó

Salvatgina puta!

Climent Picornell

El paisatge de foravila s’ha concentrat en els camps segats i les bales de palla, rodones i grosses, contrapunt de la calor de l’estiu.  Hi ha enguany molts de caragolins refugiats a dalt de les mates de fonoll com si fossen poms atapeïts de flors amb closques. Record amb nostàlgia les caragolinades que es feien abans amb els veïnats a la fresca. No sé qui me va esmentar l’abundància de perdius, que es mengen les domàtigues per foravila i jo m’he topat amb dos esbarts. “Ses garroves enguany pareixen botifarrons! Saps que hi van de bones,  allò va ploure quan era hora i ara se coneix” me comenta na Joana Corberana que també se passeja. Ha fet molta boira i els rostolls són ben banyats.

Una colla de xorics gisca per damunt el campanar. Passada l’església sent la televisió, fortíssima, quan pas per davant ca madò Praxedis de can Vauma. Ja no surt i quasi no hi sent per això li tenen posada cada dia la missa, l’any que ve farà cent anys. Veig en Sion assegut a un dels bars de la plaça Vella, allà me top amb en Cosme Guixa que sempre va manades desfetes, apressat: “En  Sion Masdeu beu molts de gintònics, s’hi posa de bon dematí i no atura en tot lo dia, té una guarda d’ovelles veïnat de lo meu i les mata de fam, s’altre dia encara els vaig donar sa poda de ses oliveres per menjar perquè me feren llàstima... i els agradava molt o estaven famolenques no ho sé. Du mal camí en Sion, i fa molt mala cara, acabarà malament, massa gintònics”.

Pel poble la gent surt els vespres, que han estat benignes fins ara, i està a la fresca defora de ca seva o fa rotllana, com un servidor, a un cassino de la plaça Nova. Passen també alguns moros amb les seves xilabes d’estiu llargues  fins als peus... Els comentaris són oposats, ja els deveu imaginar: “No tenen vergonya! Aquí han d’anar com els altres! Ho fan per provocar!” Alguns més indiferents: “No... i deuen anar fresquets amb aquests camissons, sobretot si van amb so batall a lloure”. Els pro-magrebins: “Les arrels no s’han de perdre mai, ni ells ni noltros!”  I coses com aquestes,  mentre un demana un combinat, l’altre un granissat, i l’altre una canyeta ben fresca. A la nostra dreta contemplam com es desenvolupa l’eclipsi total de lluna  –lluna de sang, li diuen- i després recupera la frescor. “No el tornarem a veure fins d’aquí a cents anys” diu en Miquel Fidonet. “No, i ets optimista tu. D’aquí a cents anys no en correrà cap de noltros per aquí baix!”. “Qui sap?” Replica sempre positiu n’Amador de sa casa Gran.

Conta en Julià Boscà que en Tomeu Ferranyé va vendre un bocí, fa estona, per un milió de pessetes, que va cobrar rup-a-rup, una damunt s’altra, res d’anar al banc. Amb la seva fortuna a les mans i per por de que no la hi robassin va cavil·lar on l’amagaria, i a la fi, se li encengué una llumeta. Va comprar un pa de dos kilos i a poc a poc el buidà de tota la molla. Dins aquell recipient buit hi enfornà els bitllets i allò li feu de banc o de caixa. Algú afegí que un nebot seu ho afinà i també hi posava mà, i fins i tot alguna vegada convidava el conco, amb els “seus” doblers.

“Por? I sa por en haver-la vista és poca cosa”.  Ho diu n’Arnau de Son Deix “però jo que visc a foravila qualque pic n’he tenguda. Un vespre feia fosca negra, però negra, jo ja era dins es llit i vaig sentir: toc-toc-toc,  un renouer a defora. I així tres o quatre vegades: toc-toc-toc. Vaig agafar s’escopeta i vaig mirar, no vaig veure ningú. Vaig obrir sa porta i afin es ca amb un pot passat pes cap i allò, com que no hi veia, allà on pegava toc-toc-toc. Sa dona li havia donat menjar dins aquell pot i s’animalet hi aficà es cap i llavors no el podia treure. Ja veus tu sa por què era”.  En Joan Masseno conta que un dia sentia a la sala de damunt un renouer con si qualcú arrossegàs coses: jas-jas-jas. I no s’aturava i de cada pic anava a més. Armat de valor puja i se troba un moix davall un garbell, que en volia sortir i no podia, i el garbell anava d’una banda a s’altra: jas-jas-jas. Una altra por que no va ser res.

La conversa va de la collita de gra d’enguany que sembla que és molt bona, de les diferents ‘cossetxadores’ que operen pel poble. El rendiment a alguns llocs ha arribat a la fita extraordinària de mil quilos per quartó, quatre tonelades per quarterada com a cosa excepcional. Les ‘cossetxadores’ carreguen el gra dins els grans remolcs que duen el blat o l’ordi cap a la cooperativa o cap als magatzems de l’amo en Toni Fontanet, que diuen que és molt vell, però que encara vigila personalment el seu negoci, algú assegura que engreixat en temps del contrabando.

“Ara sa palla no val res, però un any l’amo en Joan Molonco amb sa palla que va fer i va vendre, se va comprar un  trast a s’Illot. I ara, pensa tu... molts de  bocins s’aboleixen, plens de revells d’ullastre. Tota la pagesia s’abolirà”. “Ou!” Li diuen. “ Atura es carro! Que encara queden pagesos valents i joves!” “Si, sí valents? Ja me donareu sa raó”. La situació a Catalunya, el trullet de les oposicions dels joves de la vila, la sembra de vinya al poble (“És vi fet de callet és com es mè: o t’agrada o no t’agrada!” sentencia n’Amador de Montsalva), les diverses olors que fan les bufes dijunes o “Si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit” són els resums dels diversos temes que s’analitzen.

“Salvatgina puta!” Això és el que va contestar el mestre Pagès quan amb un grup de la vila va baixar a l’ Institut Ramon Llull de Palma a examinar-se i lo primer que varen fer va ser agafar la gorra al bidell i començar a córrer  i la se passaven, entre en Marquet i en Ventran, fins que la tiraren per avall des de el pis de damunt. “Mestre,  i quina casta d’alumnes duis?” “Salvatgina puta!” va respondre ell.

A darrera dues dones separades de fa poc es conten, és un suposar, els detalls de les seves batalles. “El Bon Jesús va fer sants els seus parents”, diu qualcú i no sabem a qui es refereix. A algú altre de la rotllana li pega l’enyorança i recorda quan anava a vendre melons a Alaró amb el carro, amb son pare, i a mitjan camí el pare baixava i li tallava d’un lloc que ell sabia, un poc de canya de sucre per xupar durant el lent recorregut. La força de la memòria.

 

 


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb