Climent Picornell

Calmes de gener i dignitat retornada

jcmllonja | 07 Febrer, 2018 18:50

Dalt del turó

Calmes de gener i dignitat retornada

Climent Picornell

Un busqueret de cap negre espipella un caqui, l’únic que ha quedat a l’arbre, sense cap fulla, de la tardor ençà.  Ara, després d’una setmana de vent, fa uns dies esplèndids amb sol hivernal i cel blau, malgrat els pronòstics anunciïn fredor pels pròxims dies.  Han arribat per fi les calmes de gener, majestuoses, grans dies, el sol com a l’estiu –exagerant un poc- un pot anar en màniga curta i els ametlers (que ha perdonat la plaga de Xilel·la fastidiosa) se’n donen compte i floreixen a les totes, malgrat allò tan sabut de què “flor de gener, no omple es paner”.

Als foguerons de sant Antoni –de Viana anomenat- el vent fa anar el fum per tot, als guapos i als lletjos, i els troncs ja fets un caliu gros tomben cap a un costat. “Aiii!!” diu la gent: amb uns ferros a posta en Pedro de Serbó i en Xavier Carrutino tornen a compondre la cosa. Na Bel Cosiona té una figuera, albacor, regaladora, morta. “¿I ara no podríeu anar-la a arrabassar i vos serviria per sant Antoni de l’any que ve? La me deixau davant ses cases i l’anau a cercar quan vos faci falta, no... i es grossa ferm!”

“Sant Antoni va anar a fira / amb un carro ple de moc. / I no el pogué vendre tot / perquè tothom ja en tenia”. “Té molta raó aquesta glosa” diu l’amo en Joan Llubiner,  “per què lo que és jo, duc un bon memeu!”  Nins desfressats de dimoni, ximbombes que ja no sonen i glosadors ja entrats en anys, les cantadores més joves llegeixen les gloses a un paper: “Totes ses ‘rels d’una mata / me caben dins una mà. / Ets tan bo tu per glosar / com un caragol per batre”.

Després del porquim, de l’ensaïmada trunyellada -del forn d’allà d’alt- i del xicolati ben calent, adéu i fins l’any que ve.( “Sa Corema ja se’n ve / com un cavall en es cós / ximbobeta adiós / ja mos veurem l’any que ve”). Ben fumats, vull dir que la roba i el cos fan una olorada de fum, pujam cap al turó, fa una nit, freda, clara i ventosa. Mentre pujam la conversa va de lladres. “Entren lladres a les cases”,  diu na Tonina Boireta, “entren pels corrals de darrera, la gent va com asustada. Un el va veure, al lladre, i se va pensar conèixer-lo, però llavors no ho va ser –digué sa Guàrdia Civil- , entren quan no hi ha gent”, “I quan n’hi ha també!”, li replica en Toni Monjo, “ a can Rafelet des Puig els foteren tot s’or de sa dona, i ells dormien a les totes”. A n’aquestes hores tothom es pensa veure bubotes i són ses ombres dels arbres que el vent remena.

Vaig a la cerimònia en què tornen els ossos d’en Bubo, al poble de veïnat. Els han desenterrat d’una fossa comuna i els han identificat amb l’ADN dels seus familiars.  Rafel Vallespir, Bubo de malnom,  era el batle del poble, electe i democràtic,  quan l’anaren a cercar i després d’un periple patètic l’assassinaren al cementeri de Porreres. D’això ha fet vuitanta-un anys, era l’any 1937, durant la guerra civil. Se li restableix l’honor i la pau que creien haver-li pres els seus botxins falangistes i el pesar i el dolor de la família queda esmorteït per la dignitat manifesta que li atorga la cerimònia. Hi ha molta gent, alguns ploren i quan entren les seves restes a la casa de la vila, a ca seva i al cementeri, espontàniament, esclaten les mamballetes. Pens que vuitanta-un anys per restablir una injustícia és un bon calvari, i més si els seus assassins moriren al seu llit i els degueren enterrar amb els seus avantpassats, cosa que li fou negada a n’en Bubo fins ahir mateix. I a molts que no han trobat. Descansin tots en pau.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb