Climent Picornell

D'abans i altres essències

jcmllonja | 24 Octubre, 2017 18:04

Dalt del turó

D’abans i altres essències

Climent Picornell

 

Des de les barreres de sa Bastida no veien el puig de sant Nofre per mor de la boirada, espessa, que hi havia. Malgrat allò que diuen –bona boirada, bona calorada- ja han passat aquells dies espantosos en què obries la finestra i t’envestia un baf calent. Ja ha fet tres o quatre plogudes i han romput definitivament aquest estiu calorós donant pas a la tardor.

Trob en Miquel Fiter sempre enyoradís: “Abans, Climent, tothom feia hort. Hi havia centenars de pous a la vila. I tothom es dedicava a fer hort, per vendre o per a ell. I ara? Res de res, tots aquests pous de greixina s’han abolit, tapats amb una post o coberts de romeguers. Una pena...” Continua: “Abans anaves a s’ajuntament i tenien una escala, sa més llarga des poble, i la deixaven a qui fos. Els ferrers també deixaven els rampins per si havies de treure un poal que havia caigut dins es pou o sa cisterna. I ara? Ara ningú deixa res per res. Mira tu si han canviat ses coses!” “Abans...” El deix amb la paraula a la boca, abans, abans...

Vaig a berenar i m’assec amb l’amo en Gori Bauma: “Idò jo te diré com pas es dia. Me’n vaig en es bocí  i aparc davall sa figuera i els moixos -coa dreta- ja m’esperen, allò coneixen es renou des motor, i me van davant davant fins a sa caseta. Trec una cadira i me pos davall s’ullastre. Allà les don menjar, ben a prop de jo, devora els meus peus perquè els vull ximples, no m’agraden esquius. Mengen i llavors s’ajeuen, són set o vuit, i jo a sa cadira paresc el rei. Mir un xoric que fa es niu dins sa palmera, un traquet damunt ses canyes i coses com aquestes, observ un poc lo que passa per foravila. Llavors vaig a ses mongetes, es prebes, ses tomàtigues i es carabassins que tenc sembrats i en faig un parell de canastros i tenc per fer trempons i gaspatxos. En vaig aprendre de fer de gaspatxo i és com un trempó però no l’has de roegar, hi pos carabassó, tomàtigues, dues peres, dues prunes de frare... hi afegesc lo que em pareix i com que el faig jo, el faig així com vull. I li don turmix ben fi. I coses com aquestes... Que te pareix Climent sa meva vida?”

S’asseu amb nosaltres el sen Toni Menxo sempre bon contador d’històries:  “Jo tenia un parell de gallines i se veu que anaven a menjar dins un tros d’en Cosmé des Montagut que ell tenia sembrat d’ordi i sempre se’n queixava molt.  “Mira que te mataré ses putes gallines que me pelluquen s’ordi”. “Fins que un dia, emprenyat, vaig agafar tres garbes grosses, d’ordi, i els hi vaig descarregar davant ca seva; quan ho va veure va quedar més espantat que es blat de l’any tretze!  Es pardal! Per un poc d’ordi que se menjassin ses gallines no m’havia d’emprenyar; massa ell so va prendre molt malament, no me saluda de llavors ençà”.

Torn a ca nostra,  na Margalida fa salsa pesto amb les alfabegueres que li ha donat madò Antònia de son Politxó. Hi ha preparat per dinar d’albergínes farcides. Mel! He sentit a dir que en temps de ses albergínies cauen més els cabells.

Me’n vaig per avall i veig un moix que encalça una guatlèra que no sap volar, deu ser de les que repartiren a les corregudes de joies i pens: o va fugir de la gàbia, o ha escapat a l’infant que la guanyà, o un padrí l’ha amollada perquè no sabia què havia de fer amb el “regal”. A  la fresca, dues madones,  grasses,  quan me senten passar siulant,  me diuen. “vols que te’n cantem una”. “ Idò venga!” els dic jo. “ Idò mira”, em diuen: “Ni dissabte sense sol, / ni fadrina sense amor, / ni casada sens dolor, / ni viuda sense consol”. “Ja la me cantava sa meva padrina, mira tu!”. A mitja nit vaig fins al carrer Mirador a veure els coets de la festa. Les palmeres dels pirotècnics, que no eren tan majestuoses com els altres anys fan comentar a qualcú: “A aquestes palmeres pareix que les ha pegat s’escarabat!”

Sent un concert de Sa Sini Band a la plaça, mentre un dragó surt de darrera el rètol de Caixabank i puja escapat per la paret cap a les teulades, ben a prop d’on els mobyletters hi havien col·locat una capelleta amb una purissimeta que ells anomenen la “Marededéu de ses Sempentes”.  Hi fa bon  estar ara a la plaça.

La rotlada pren la fresca fins a altes hores de la nit a la terrassa del cassino de la plaça Nova. L’ombra de l’estàtua del sant, o beat,  és igual, pareix beneïr-los mentre la lluna avança cap a la seva vellesa, vull dir que ara som a la lluna nova.

“He sentit”, és en Pep Ximarro, “que ara som “Sanjuanicos”. Sí, sí, “Sanjuanicos” mos va dir es capellà en el sermó de l’ofici de la festa”. Diu en Sion Valeri: “M’han contat que han vist en  Joan Contré que anava amb sa somera cap a Sineu amb el carretó, anava al trot, escapat”. Contesta en Pere Doris: “Meam si l’aturen els civils i el fan bufar”. Replica en Justí: “A ell res, si fan bufar sa somera veuràs tu!”.

 “Això no és serio!  Aquí tot el que deis és per un ‘me pareix’ o un ‘ho sentit a dir’, ja diuen que ‘si vols mentir repeteix el què has sentit a dir’, ses coses, per saber sa veritat,  han de ser més precises”. Això ho sentencia en Miquel Manento. Li respon en Biel Sèrgol. “I tu que vols; te penses que aquesta rotlada és es Parlament? Si som quatre arreplegats i si mos lleves els ‘me pareix’ o els ‘ho he sentit a dir’ no podríem obrir sa boca i sa conversa s’acabaria ben aviat”. Per acabar la reunió, amolla un lament, habitual en boca de n’Andreu Gorball: “Els fills, ara, no van de res, de feina vull dir, a bresquejar pel gimnàs, sí, molt de músculs, però als cultivadors no s’hi volen aferrar... Està fet de sa terra i de noltros!”

 

 

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb