Climent Picornell

Octubre o la curiositat

jcmllonja | 01 Novembre, 2016 20:34

 

 

Dalt del Turó

 

Octubre i la curiositat

 

Climent Picornell

 

Dues vergues de llamp surten de dos caparrots blancs i grisots i fan el renou d’un llençol que s’esqueixa, un tro escanyat. I com si això fos el sús, se posa a ploure a les totes.  Tot d’una el carrer se converteix en un torrent brutinyós amb l’aigua que davalla color del fang que arrossega d’un boci de més amunt de ca nostra on, un temps, s’hi havia de fer una finca de molts de pisos. Les canonades escupen la brutícia que l’estiu i els ocells han acumulat damunt les teulades, i quan fa deu minuts d’aquest diluvi local, no universal, l’aigua se comença a aclarir i ja baixa neta i rutil·lant. Enyorava fervorosament un temps com aquest després de mesos de sequera, severa. Ja no recordava l’olor de terra banyada, de rostolls humits, del fred que s’esdevé tot d’una després de que ha començat a ploure, una mena de felicitat recorre l’ambient mentre cauen les gotes grosses com a monedes de dos euros. El moix s’ha posat a cobro amb el pèl mig banyat i jo vaig a cercar, si els trob, els paraigües i els anoraks. Quin canvi.

Armat de paraigua baix la costa cap a la plaça de l’església i com sol succeir en aquest temps surt el sol que encara encalenteix. És inevitable pensar en la cançó napolitana coneguda de tothom: “Che bella cosa é na jurnata é sole n’aria serena doppo na tempesta... O sole mio sta in fronte a te, o sole, o sole mio...” En fi: massa prosaic, malgrat sigui cantat. Volta cantó n’Andreu Borró que m’enfloca: “Estic  emocionat. Ara començ a veure la sortida. Havia de tornar a ingressar a la presó i tu! És molt dur allò, però molt!” I m’explica una llarga història de desavinences conjugals i impagaments de la manutenció dels fills, més unes coses sobre la seva indefensió. “Ara quasi tenc el que he de pagar per no haver de tornar allà dins”. I plora i s’envia la saliva i me demana: “No em podries deixar mil euros?” No li deix tot el que em demana però sí tot el que duc dins la butxaca, m‘ha fet cara que em contava la veritat. En fi, massa patètic per no ser vera.

D’enfora, quasi a la fi del carrer Major veig en Sebastià Flonjo, camina amb dos gaiatos, llavors s’eixanca assegut damunt la bicicleta sense remar i poc a poc arriba a un bocinet que té prop del poble i allà, ajagut en terra, perquè no s’aguanta, entrecava i lleva l’herba. Quan ha acabat es torna a seure i camina damunt la bicicleta i quan ha fet les feines de ca seva, surt amb el dos gaiatos i tira tira arriba fins a la plaça. Per força de voluntat que no quedi.

S’atura en Toni Capsibo, va en el seu Mobylette amb un canastro de plàstic darrera i un poal de maonesa de cinc litres buit al manillar: és la seva cartera; tot mesclat a dins, papers, doblers, el pa... Com estàs Toni?” “Encara alenam” me respon “Es dia que mos aturem, estarà fet Sineu”, sí li dic “amb so campanar enmig”. Me fix amb na Catalina Garbuixa que berena mentre treballa amb el seu ordinador, un Mac; na Catalina me comenta que ha acabat un llibre, del qual em mostra la portada –un vaixell amb una silueta d’un home damunt- el text va dels vaixells que queden abandonats a ports diferents del Mediterrani amb la seva tripulació dedins amb la indiferència dels seus noliejadors. En Toni Capsibo escolta amb els ulls ben badats, el vull convidar a beure, és un gran contador d’històries, però no vol beure. “Beu” li dic, i ell em contesta “Ja pots siular, ja, si s’ase no té set, no beurà”.

Entr dins el café i ja sent predicar l’amo en Sion Bardal: “Ets homos mos pensam ser intel·ligents i som més beneits que una espardenya. En canvi mira tu es porcellins, quan sa truja els fa ja cerquen tot d’una sa mameta, sa seva, m’has sentit bé! I en canvi noltros quan naixem si mos deixassin tots sols no en suraria cap”. Hi ha més parroquians però me fix amb un a dona primaxel·la, alta i rossa tirant a blanquinosa; s’asseu sempre allà mateix i pren dues copes –com les de xampany- de vermut dolç amb un trosset de llimona.

“S’és curiós en la mesura que s’és instruït” deia  J. J. Rousseau, ho pens per justificar-me un poc, sempre cercant què contar o que me contin, demanant adesiara de forma compulsiva, per no confondre la curiositat amb la bugaderia.

És ja la fi de l’estiu, caldrà fer el niu a una altra part i canviar la monotonia, la vagància extrema i pegar un cop d’ull a la ciutat.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb