Climent Picornell

Ni paparres, ni segadors

jcmllonja | 07 Setembre, 2016 11:41

 

 

Dalt del turó

 

Ni paparres, ni segadors

 

Climent Picornell

 

Torn de fer una passejada matinal per foravila i després de fixar-me en un empelt de bruixa d’un pi, veig que les garroves ja cauen dels arbres i que les clovelles de les ametles se baden. És una any de sequera i el camp ho reflecteix. Puputs, tórteres turques i tudons van de la garriga a les bales rodones de palla del blat i l’ordi ja segats.

Ho cont als del café i quan l’amo en Miquel Sena sent la paraula segar ja es posa a recitar: “Sega arreu, sega en redó! / Sega, sega, segador, / Seguem fins a esvahir el mal, / seguem a dreta i esquerra! / Tant de bo es pogués fer igual / amb el botxins de la terra! / Tant de bo, igual o pitjor...! / Sega arreu, sega en redó / sega, sega, segador!!”. “D’on és això?”  li deman. “De quan fèiem al teatre Na Cecília de Solanda que l’escrigué don Guillem Colom.

L’amo en Miquel Malondra s’aferra a que és un any estrany, per mor de la sequera i manifesta: “És que per no haver-hi, no hi ha ni paparres! Tot va desbaratat, ses abelles també, els caragols que ja quasi no n’hi ha; abans anaves a cercar caragols i els trepitjaves, crec, crec, cretecrec, amb sos peus i ara els han de dur de s’Argentina o de per devers es moros! No anan bé! Ja ho deia en Pep dets Ulls: s’acabarà sa festa!”

“Avui de matí”, és l’amo en Pep de ca madò Ramoneta qui xerra,  “regava els cossiols que tenc a defora i he vist asseguda una dona enmig des carrer. Havia caiguda. L’estir i la pos arrepitada a sa paret, era n’Apol·lònia Cascoia, i ella que només me deia: ‘tenc en Joan –el seu homo que ja no hi és tot- assegudet a s’excusat’. Vénen dues veïnades i jo entr a veure què feia en Joan i ja s’havia aixecat i no se sabia torcar i jo he fet el que he pogut... Me’n vaig a cercar el seu fill i era a sa Colònia i jo una suada amb aquesta calor...”

“Abans sa gent era més forta, quan érem joves no mos espenyàvem tant com ho fan ara, ara per qualsevol cosa ja posen collarins, ja els fan dur crosses, cada dos per tres a urgències, perquè deu ser això?” Respon mestre Tomeu Saio: “Tot aquest jovent d’ara són surats de danones, aquí hi ha es mal, en els danones; malcriats de tot, un estol de bec-collades els envergaria, verdanc els donaria jo!”.  “No, però ara sa medicina fa coses que antes no feia; operaren es meu nét d’un genoll i li adobaren posant-li una cosa que me varen dir que era com a tunrum d’ase”. Se devia referir a algun d’aquests tendrums artificials que ara posen, vaig pensar jo.

Ara és en Jordi Colomí qui conta la seva: “Avui sa meva veïnada, na Maria Fonta, me diu: ‘He posat a n’es testament que quan me mori no vull que toquin ses campanes, ni vull ‘obsèquies’, ni vull funeral i que me cremin i te volia demanar si te’n podies cuidar tu que saps córrer papers”. “I tu què li has dit?” “A tot li he dit que sí, però que si volia que la cremassin havia de deixar doblers, que si no hauria d’esperar els foguerons  de sant Antoni, a qualque fogueró la socorrarien bé!”.

Quan me pos dret per partir cap al turó me diuen: “Climent has engreixat molt, t’hauran de posar sa ‘grípi’ més amunt; saps quin rebost que passeges, no t’haurien d’haver de mandrinar!”. Faig un poc de sociologia de carrer de camí cap a ca nostra. Me top amb una dona que té l’home enxufat a una màquina per alenar; una altra que se’n va a jugar amb l’ escurabutxaques del cafè; un que s’ha vengut a retirar al poble i camina poc a poc;  el mossèn, que fa passes –amb el rosari a la mà- com qui fa gimnàstica; un moix que va ser meu i ara va aperduat pel poble; la cartera que fa el seu itinerari; una mora que fa feina a un comerç que, quant surt, se posa el mocador pel cap i se’n va amb el seu cotxe; un que té un depòsit d’aigua damunt un remolc i tot lo dia tragina; la furgona que se’n du els vells i discapacitats cap al centre de dia; el pintor vestit tot de blanc, sabates i tot, amb algunes taques de pintura; una partida de jovenots que cacen Pokemóns amb el telèfon mòbil; aquella alemanya rossa amb cotxe gros que ven i lloga cases del poble; una cosina meva que va amb un carretet per caminar que se’n va cap a l’estanc...

Un poc més amunt me top amb un veïnat que feia estona que no veia, en Miquel Ganxo:  “He estat ingressat,  vaig tenir molt de mal a sa ronyonada, feia el pixum molt marronós, el metge me receptà molta d’aigo i que me porgàs s’orí per veure si feia arenes o pedres. Vaig fer un parell de pedrolins com granets d’arròs i dues o tres gleves de sang presa. I avui estic millor, molta d’aigo i sinó basta, cap a l’hospital de Manacor”.

M’atur a mirar uns nius de fang que hi ha al portal de les dones de l’església i a can Joan Xemarrí però els cabots ja els han abandonats i han partit, com ho feren els seus cosins –falzies i oronelles- fa unes setmanes. Coses de l’estiu i la calorada. El carrer pareix un forn.

Comentaris

Banyarriquers

Joan M. Gelabert | 10/09/2016, 12:30

Per no haver-hi, no he vist ni un banyarriquer enguany, quan l'any passat n'hi havia a balquena.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb