jcmllonja | 07 Juliol, 2016 10:25
Dalt del turó
Picadura d’abella, el llop i ram-usat-sac-arnat-suro-amb-ham
Climent Picornell
Faig una passejada en bicicleta fins als Calderers pel camí de les Casetes. La majoria de bocins ja estan segats, amb poques garbes, la collita ha estat magre, i el groc dels rostolls se contrapunteja amb el verd de les figueres, qualque noguer i els pins dels turons. De tornada me pica una abella a n’el front i me sent la coentor. Quan érem petits i passava això orinàvem i fèiem un poc de fang que l’escampàvem damunt la picada i ens calmava el mal. Trob que ja som un poc grandet per fer-ho i en arribar a casa em posaré una pomada que tenc per les picades. Passen estols de ciclistes, van a tota. I mentre estic aturat afin l’herba de sant Joan (Hypericum perforatum) i pens que he fer com cada any oli amb aquesta herba, algú l’anomena pericó, un oli que va bé per quasi tot, supòs que també per les picades d’abella.
Demà és sant Joan, sortirà el corb de Sant Nofre i sant Joan Pelós ballarà pels cantons del poble, després de que els al·lots hagin vist el ‘Sol com balla’ a la dematinada. Usos i costums ancestrals d’aquesta jornada, la nit més curta i el dia més llarg de l’any. Pens amb el poema de Joan Maragall “Ja les podeu fer ben altes / les fogueres aquest any. / Cal que brillin lluny i es vegin / els focs d’aquest Sant Joan. / Cal que es vegin de València, / de Ponent i de Llevant… / I en fareu també en la Serra / perquè els vegin més enllà… / i el crit d’una sola llengua / s’alci dels llocs més distants / omplint els aires encesos / d’un clamor de llibertat…!”
M’atur a veure l’amo en Vicenç Mostel que no ha estat molt fi i quan li deman com es troba me diu: “Sa pell ja és des llop!”. Com qui voler dir que ja està fet Sineu. Però no ha perdut la xerrera, malgrat amb la seva única dent la veu pareix que li llenega. S’escura el nas amb un dit d’ungles llargues, però netes. “Es llop deixau-lo tranquil”, li dic, “tot això no serà res”. “Bufa de mula, dèiem quan no havia de ser res” me contesta, “però jo m’ho conec”. Entra el seu fill a demanar-li si vol beure, i quan ha sortit m’enfloca: “A n’aquest es seu fill el durà a una residència en ser vell”. “I com ho sabeu?”, dic amb to d’interessat. “Idò perquè ell el du a sa guarderia i encara no camina”, me respon l’amo en Vicenç. “Un pic vàrem anar a ses Títeres amb ton pare, a Ciutat, tu eres petit, i compràrem ses entrades de molt amunt i tu te queixaves que volies anar a baix a veure-ho de més prop i ton pare cansat et digué: ‘a baix no mos convé anar-hi perquè si es lleons pixen, mos arribaran ets esquitxos’; i tu te conformares; vaja, vaig pensar jo, quina sabiduria la de l’amo en Climent; i voldràs creure que pixaren i ben a pler; en fi... és des llop i no en parlem pus”. El vaig veure ben convençut i ho vaig haver de creure que estava moridor.
“Ram usat sac arnat suro amb ham” sent que en diuen per s’esquena i jo contest: “tard din tard sop”. Eren aquelles frases que usàvem de nins perquè ens semblàvem d’idiomes estrangers. És en Bernadí de son Pescasso, “t’en recordes”, me diu, “Cards verds taquen, secs piquen, si en toquen” , pareixia alemany. “Pujar, fa suar” ens pensàvem que era francès.” El padrí Ferrer, que sabia que el món era Mallorca, fora Mallorca i terra de Moros, sempre me deia que per xerrar anglès lo millor era posar-se un mac dins sa boca i... verigut vol dir pa eixut i verigüel vol dir Miquel... i tot lo demés és com noltros”. “Que te pareix secretari!”
El sac arnat de la conversa m’ha duit a l’olor de les bolles d’arna que es posaven dins els ‘roperos’, ara, amb insecticides d’olors diverses, he perdut aquella olor antiga. “Som un poc sorda de nas” deia sa padrina per significar que no sentia les olors molt bé... i jo ho trobava una expressió extraordinària i un recurs per fixar el que per a ells no tenia nom: l’anòsmia. No sentir les olors. Servidor va ser sord de nas un mes i escaig per mor d’un antibiòtic, cosa molt desagradable i anguniosa. No sentir cap olor, ni de fum, ni de merda, ni de menjar, ni de suor, et fa sentir molt malament. Tanta sort que la vaig anar recuperant poc a poc. La primera olor que vaig sentir de bell nou fou la de la pell d’una llimona. Però només aquesta, cap altra. La següent la de cafè mòlt, la tercera la del meu desodorant...i així a poc a poc. Idò, on hem anat a parar amb el “ram usat sac arnat suro amb ham”.
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |