Climent Picornell

Fuita de Ciutat, menja-mosques i anguila

jcmllonja | 04 Juny, 2016 10:59

 

Dalt del  turó

 

Fuita de Ciutat, menja-mosques i anguila

 

Climent Picornell

 

Decidesc anar-me’n cap a la vila, fart de Ciutat i dels turistes que ho embossen tot. Pas per devora  unes galeres –d’aquestes de passejar gent pel centre- els menadors són gitanos i un diu  a un altre, mentre dos més el tenen agafat:  Yo voy preso pero te mato!! Te mato!!!  I l’altre que el se mira tres passes enfora acollonit. Voy preso, pero me da igual, te mato!! I fa força per desfer-se dels quatre braços que l’abraonen. Mentre els que el tenen diuen a l’altre: Vete, coño! Que te va a matar!  Agaf el cotxe i seguesc  el meu camí cap als semàfors de l’autovia, davant la Seu, allà equilibristes i malabaristes demostren la seva perícia i després passen el barret a veure si els conductors els donam alguna propina. Un fa coses amb una bolla de vidre, mentre una mare travessa empenyent un cotxet amb un nin que fixa la mirada a la bolla i -mentre s’allunyen- el nin gira el coll per no perdre’l de vista i el gira i el gira fins que ja no pot pus... El funambulista passa la bacina i ningú li dona res. Compungit, torna enrere i se prepara per quan el semàfor es torni a posar vermell.

Perquè se vegi la dimensió del canvi. Quan arrib, el moix dorm espitellat dins una teula girada. Per damunt ell un menja-mosques fa de colibrí nostrat encalçant tot quant vola, adesiara s’atura damunt un fil i fa una merdeta. I torna-m’hi torna-hi a encalçar moscards, mosques i similars. Més amunt fan el mateix les falcies giscant i amb estols. Baixen i tornen pujar cridant-se entre sí, s’animen les unes a les altres.

Ja ha arribat la calor i esperam, amb temor, un estiu pesat. Dins el casino l’amo en Gori Puixal xerra d’aquesta calor que comença i de la poca aigua a foravila. “Enguany serà com una any, jo era petit, que dins es pou de Gossalba s’aigo es feu avall i hi començarem a veure es cap d’una anguila. Déu sap es temps que feia que era allà. Mon pare mos digué: ‘la podeu pescar tanmateix se morirà de set’. I noltros ho provàrem però era massa grossa i ses cordes i els hams que hi amollàvem, maldestres. Tanmateix s’hi morí. Enguany serà una cosa consemblant. De sec vull dir”.

Els coment com he trobat el moix, dins sa teula, que ni se n’ha temut que arribava. “Jo a un moix que teníem a Son Vell,  no ho creuràs, però li vaig posar vuit ‘endiccions’ que me manà es manescal, sinó s’hauria mort. L’estimava molt jo en aquell animal”. Em sorprèn el comentari en un home com l’amo en Gori -avarques de sola d’auto, calçons apedaçats, mans poderoses i boina sempiterna-,  que si havia de seguir les pautes de la pagesia,  no tenien tantes manies amb moixos i cans. Matar els moixets petits o tenir cans fermats durant anys amb un ‘roegó’ de pa com única manduca era el més normal. Per guardar i caçar rates. Moixonies, poques.  Se veu que els temps han canviat.

La conversa sobre els pous de fa un temps deriva cap a coses de l’antigor, prop del pou de Gossalba, el de l’anguila, hi ha el campanar dels Moros. L’amo en Biel conta que son pare va fer llaurar un bocí perquè hi havien trobat coses antigues. Ho sentia a dir quan era nin, quan a la pagesia trobaven una cosa relacionada amb l’antigor, dins un sementer –sovint, un enterrament, amb el seu aixovar-, l’ordre era : “dau-li arada fonda!”. Si apareixien restes arqueològiques, en comptes d’aturar i avisar l’autoritat, dar-li arada fonda o tornar tapar. Els pagesos tenien el sentiment de què si ho declaraven, havien perdut la terra i els beneficis directes es fondrien davall la suposada importància de les coses “d’en temps primer” o “dels temps des moros”. Els papers, la burocràcia i la pèrdua del tros de terra corresponent. Així varen desaparèixer molts de jaciments al Pla de Mallorca, i també, víctimes d’una espoliació inútil, car, tret d’algunes poques peces -com  el “tresoret almohade” ( d’or, trobat per un particular i venut,  avui al Museu de Mallorca)- les trobades no tenien interès pecuniari directe, per molt que la gent parli de collarets de plata i d’olletes plenes de monedes d’or. Han canviat els temps, la percepció i la consciència de la gent, però sobretot s’han enfortit les penes per les infraccions contra la destrucció del patrimoni. I, també,  han canviat les arades del tractors : ara llauren més fons, encara.

‘Saps aquests que en duen de llana pes clotell, encara que tenguin estudis !”no sé a qui se referien –crec que a mi, quan ja me n’anava-  però feia estona que no l’havia sentit aquesta expressió com qui vol dir: ‘mesquinet, que sabrà aquest!’ M’ha recordat una expressió que emprava ma mare per referir-se als que volien ser molt i no hi havia per tant; sempre solia dir: “Aquest, saps que vol? Estora i murta!”

Voltant cantó devora el forn trob na Maria Perxana que me conta tota atabalada el que li va passar ahir dematí anant a l’hospital de Manacor. “Acompanyava amb so cotxo tres vellets, que havien estat ‘tocats’, i caminen o se moven malament. Ho faig com a voluntària d’una oenagé.  Tenguérem un accident, un jove mos va empènyer amb so seu cotxo. Quan sortiren els tres fent etxures, es jove se va espantar des mal que els havia fet”.  Fins que na Maria li digué: “no passis ànsia ja eren així abans de sa topada!”  ‘Tanta sort, tanta sort per tots que no mos férem res. Me’n vaig a donar menjar als animals perquè quan arribaré s’ase serà mort de rialles. Pens amb la possible traducció d’aquesta darrera frase a un turista que passi pel poble. O a un ciutadanetxo...

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb