Climent Picornell

De santa Catalina a Nadal, un mes cabal

jcmllonja | 03 Desembre, 2015 10:39

 

Dalt del Turó

 

Climent Picornell

 

De santa Catalina a Nadal, un mes cabal.

 

Durant bona part d’aquest mes de novembre l’estiuet de Sant Martí s’ha allargat de forma inusual provocant un temps gairebé primaveral. Baixant del turó cada dematí veig les boires que s’han ensenyorit als clotals i planes fins que el sol les travessarà. ‘Bona boirada, bona solellada’,  solia dir mon pare.

Camin pel carrer Major fins arribar al cafè i fer el ritual: un bon café amb la llet ben calenta. Ja s’ha armat una tertúlia, pluridisciplinar, per no dir diversa, a una taula rodona i grossa. Però no sortim mai de sa parada de ses cebes: un altre mort per comentar. Un dels morts de la setmana,  era més o manco jove, s’havia romput s’ansa des coll amb una topada del cotxe. Un pic, quan va tornar de curar-se de la clínica Capistrano i veient que li havia canviat tan el caràcter, el seu millor amic li va etzibà: “Té convenia més estar alcoholitzat”. En fi. Crueltats de l’excés de confiança que, ja diuen, que sol fer oi. S’havia casat feia poc amb una ballarina sudamericana, empeltada d’alemanya, de vint-i-cinc anys, ell en tenia  cinquanta cinc. Abans s’havia casat dues vegades més, darrerament sel veia ombres molles, capell posat, caminant i mirant sempre enterra com si hagués perdut els menuts i no tengués esma d’aixecar el cap. Caçador de tota la vida, sobretot de cegues, les alegries eren ara els seus cans, la caça... En acabar de la desintoxicació i arribar al poble li digueren que tenia càncer i va quedar amb la, com sa jaia Biela. I ja no en sortí fins que s’estavellà amb el seu Golf.

Surten temes de conversa, diguem-ne, més habituals, com el fer llenya, comprar-ne per a  l’hivern que no acaba d’arribar, però arribarà, el paper dels etsecalladors -que si coronen els arbres si ho fan a canvi de la llenya-. Els  càstigs a l’antiga usança com rapar el pèl als al·lots, tallar les trunyelles a les nines... En algun moment les converses donen pas a alguna cosa més tràgica. Suïcidis, robatoris, banyes, atracaments, misèries... perquè no tot sigui tan candorós com la preocupació d’en Toni Massino que té ‘calaputins’ dins la cisterna o que la dona d’un  ha fet sanar les moixes i han tornat enormes, lluentes i emprenyoses.

Entra el meu espàrring ideològic, fa cara com de retgirat i du les mans brutes de morques, la cadena de la bicicleta s’ha fet malbé. Me’n vaig a seure amb ell.  Avui va de cosa gràfica, cinema i televisió, però està emprenyat:  “Els anuncis de pantis de senyora o de perfums cars, interrompien contínuament un documental que veia ahir sobre el camp de concentració i extermini de jueus d’Auschwitz. Vaig canviar de cadena i a  IB3 feien la pel·lícula de l’ “Oeste”,  Johnny Guitar;  vaig esperar el moment en què na Joan Crawford li diu al jovenet:  “Digue’m que m’estimes, encara que no sigui veritat”. “Justament, avui”, em comenta, “he llegit al diari -referint-se a un polític d’aquest nous-, lo mateix de la pel·lícula, però transformat hàbilment en: “Digue’m que no m’estimes, encara que sigui veritat”.

He de partir a fer la compra i a la botiga m’espera l’amo vell per contar-me una història  succeïda fa un grapat d’anys allà mateix. “En Pep de can Cadebou -li deien això perquè era com un ca bufó que no feia un pam d’alçada-  entra i diu: ‘posa-me’n un quilo per jo’, assenyalant el que li posava la seva dona a la clienta que estava servint. Eren pols de rentar ben blancs a ‘granel’. En Pep agafa el seu quilo i al cap d’una hora torna fet un nero. ‘Que me volies matar!’ La sabonera li rajava de dins la greixonera on feia confitura de prunes de frare llarg, tota la cuina n’anava plena, una sabonera aferradissa per mor de les prunes. Es pensava que el que havia comprat era sucre. ‘T’havia dit que me posassis un quilo de sucre!’ ‘No!’ Li vaig dir jo ‘tu vares dir posau-me un quilo de lo que se’n duia na Maria de cas Frare, i ella se’n duia pols de rentar, i es ver que pareix sucre!’ ‘Tanta sort que no li vaig donar sosa càustica, l’hagués mort de bon de veres!”
M’atur a l’hortet de l’amo en Toni de sa Moleta. És com un jardí, ni una mala herba, tot compostet. Li coment la moda que s’ha introduït a les ciutats. En diuen ‘Jardins veggie’. Són jardins a balcons o dins cases i oficines que combinen plantes decoratives i comestibles. Es dissenyen de manera creativa defugint el concepte d’hort tradicional. Combinen colors i textures de la mateixa manera que en un jardí convencional (lletugues de colors diferents, bledes de tronxos enormes, pebres de colorins...) Vaig veure a Palma un ‘Veg truck’ dins una oficina amb gent fent feina a dotzenes d’ordinadors, mesclats amb tomàtigues penjant d’una estructura verda... Res a veure amb l’hortet on som ara. ‘El veïnat me volia comprar el trast i jo no el vull vendre, ja ho faran els meus fills si volen. Però ell erra que erra i, tanmateix, sap que no ho faré, no podrà: ha trobat barra de carro amb jo!”

Arrib a ca nostra, tenc la llenya parada, anuncien fred pel cap de setmana i la setmana de santa Catalina. Me pos a fer la feina, trista, que m’han comanat, una nota necrològica del meu amic el capellà Turricano, mort fa poc, per sortir a una publicació del poble i, no sé perquè, pens obstinadament amb la ‘profecia’ d’André Malraux: ‘El segle XXI serà místic o no serà’. Què devia voler dir? Mentrestant, un renou em destorba. És el moix que grata els vidres de la cuina diguent-me: ‘Avui no m’has donat berenar’. He de fer una drecera ràpida: de la mística al pinso.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb