Climent Picornell

Article de final d'estiu.

jcmllonja | 26 Setembre, 2004 12:53



De la publicació periòdica "EL SUD DE MALLORCA" ( www.suddemallorca.com ) hi estir un article que hi vaig publicar que ja fa aquella impressió de finals d'estiu. Tanmateix... tot s'acaba.


LA CONFRARIA DEL CERVELL.

Per Climent Picornell.

El ros "Terric" du una embosta dels primers gínjols de la temporada. "Azufaifos", matisa l’exmilitar, subtinent "chusquero", que en deien un temps, pel milers d’aquells panets o chuscos que havia hagut de menjar per ascendir. Un xoric -"un cernícalo", torna a replicar el nostre exmilitar- enrevolta el campanar. Em trob fullejant els reportatges de les festes aquestes d’estiu, plenes de gent rica o ho pareix, mudada, informal. I, també, molt de "chusquero" d’estiu. A un servidor ningú no el convida a cap festa d’aquestes. Mal negoci, convidar un sull -"un huraño", hagués dit l’exmilitar-, un home que no sap fer cas, que s’acaba barallant o discutint de mala manera amb els convidats. M’agradaria canviar la meva vida quotidiana de l’estiu, per una bona conversa. Però no. Estic condemnat als meus interlocutors de sempre. "Què, va bé tot?". "Tot és molt". Cada dia el mateix, no variam ni una coma, ni un decibel en l’entonació, l’amo en Toni "Barona" -que empeny un carretó d’aquests de clínica- i un servidor que baixa la costa, cap al forn a comprar una barra de pa d’un euro cinc. En faig una mossa i roseg la crosta fins que arrib al meu cafè. Avui m’ha tocat de company de tasser en Cosme "Llunari", gens bravejador: "Ho he fet amb dues-centes trenta-set dones, de franc, i amb dues mil, pagant." Ja veuen l’altària etèria dels meus contertulis. A les festes aquestes d’estiu deu ser diferent, un deu poder parlar de la lluna plena i aquestes coses. A la fi. Una amiga que, malgrat tot, encara m’estima, em cita a ca seva, una possesió del Llevant de Mallorca, divendres a vespre. "Res de nou" em diu, "faré un bufet per sopar". Què deuen donar als extraordinaris bufets de l’estiu a la jet, la jet botifarra o la jet sobrassada? Em pos camisa màniga llarga, un poc arremengada, això de màniga curta fa com a mossó, pens, i cap allà s’ha dit. La "mise-en-scène" era espectacular, i la gent, no ho diguem. Financers, escultors, dones separades, corresponsals de TV, exdiabètiques, filòsofs a sou, basques de Neguri, metges anònims, actors. Un d’aquests era un d’"El cor de la ciutat" de TV3; "és més lleig al natural", vaig dir a la veïnada. "Tu si que ho ets, lleig! I gras! I malsofrit!" I quan me n’anava, cridava fort: "Si ton pare és es lleu, i ta mare és sa freixura, que pot ser sa criatura!" Vaja, vaig dir, ja hi som. Rodolant vaig trobar un forat a una taula, un personatge misteriós, parlava de la "Dieta Grotowsky", adequada per a actors que havien de fer molt d’exercici: melsa, fetge, sang, dos ous i cervell. Una arcada contenguda quasi em fa vomitar. Per rematar-ho, una senyora d’edat enfloca a la concurrència: "Cervell! Nosaltres teníem un grupet, la confraria del cervell, que un pic cada mes menjàvem coses fetes de cervell. Cervell amb alvocat, cervell amb formatge dins dàtils, cervell escabetxat... la meva especialitat eren els canelons de cervell." Aquí ja no vaig poder pus i vaig esvergar una glopada agra damunt les estovalles de fil brodades de punt de creueta. Vaig fugir escapat, la fosca esper que em fes passar desapercebut, mentre es posava a ploure després d’un tro rotund. Els rostolls humits pudien. Banyats com havien quedat per la tempesta estiuenca, pareixia que el guaret fermentàs, per la calor i l’aigua, xop. A redols, però, arribava aquell perfum suau de terra banyada. Les cugules havien tombat; les calcigues s’havien ensenyorit dels bocins -els meu padrí em deia "si les vols arrabassar, sense que t’ortiguin, no has d’alenar quan les cullis"-; les cames-roges, de flors color de cel, que la llum del sol fa copar, ara es badaven amb l’inici de la claror del dia; les xeremies llargueres de les cebes, que havien granat, composaven una sintonia suau, amb tons lilencs, alterada només pel verd feridor de les vinyes i, esparsos, els ginjolers ("azufaifos", deia el subtinent). En arribar al poble, través el camí dels morers, de troncs antics, cada un amb la seva taca als peus que havia deixat la solada de mores trepitjada pels cotxes. Els tarongers de baix de la vila es mesclaven amb els gessamins i les dames de nit: la darrera estació fins arribar a ca nostra. Lluny dels canelons de cervell. En obrir la porta de la barrera, ja era tardet, sempre desbaratava el so dels ocells que havien fet el seu jaç a les branques dels tres magraners mollars. Fugien aletejant histèrics, com algú que li rompen un dels seus millors somnis. D’una nit d’estiu, evidentment.

Comentaris

que encara no s'acaba

julián margarit | 26/09/2004, 22:23

l'estiu encara dura, fins a finals d'oactubre pots anara a nadar
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb