Climent Picornell

POSTALS DE PALMA AMB LA RIERA I L'EMBAT Climent Picornell

jcmllonja | 25 Abril, 2013 00:42

Postals de Palma amb la Riera i l’embat

Climent Picornell

Un gorrió treballa una crosta de pa, més grossa que ell, que ha quedat aperduada d’un sopar de la nit passada a la plaça. Mentre no s’acosta ningú li pega estopejades amb el bec, quan algun vianant traspassa la distància de seguretat prova d’endur-se-la volant. Però pesa massa i li cau. No se fa massa lluny, vigilant el tros de pa generós que li ha tocat. I això passa durant més d’una hora. Faig temps per partir cap al conjunt arquitectònic que formen l’Escola Aplicada d’Arts i Oficis, la Biblioteca Provincial, l’antiga escola de Comerç, l’escola de Pràctiques i l’Institut Ramon Llull, projectat per l’arquitecte Gómez Acebo, l’any 1912 i on servidor hi va estudiar els dos batxillerats i el pre-universitari.

Ens havien convocat, a la comunitat universitària, a fer un minut de silenci en memòria de la nostra rectora la Dra. Montserrat Casas. Era a l’edifici ‘Sa Riera’, l’antiga Escola de Comerç, d’esquena al llit del torrent que tants de maldecaps ha donat a la Ciutat de Palma. En aquell edifici, un casalot oficial del segle passat, un servidor hi va tenir despatx quan era vicerector, un despatx decimonònic de parets altíssimes i amb una porta on amb ferro forjat unes lletres anunciaven el ‘Director’, dels temps en què hi havia allà els directors de l’Escola de Comerç,  fou seu del Rectorat i de la Facultat de Dret, abans de pujar al Campus de la carretera de Valldemossa. Quan era nin des de l’aula escalonada on fèiem el segons curs de batxillerat veia el jardinet i les finestres del que anys després seria el meu despatx. Coses de la vida.

L’endemà, dimarts, la Seu era plena per a donar l’adéu a la rectora, traspassada feia un dies. El rèquiem de Gabriel Fauré sonava. M’emociona el Libera me, Dòmine que record sempre amb la versió del baríton Dietrich Fischer-Dieskau. El cantava interiorment per no fer quedar malament els meus excompanys de la Coral de la Universitat, enfora veig el seu director, Joan Company, fent gestos alterosos perquè el pugui veure també l’organista enfilat a les altures. Era jove na Montserrat Casas, 57 anys, i li quedaven moltes coses per fer.

El dilluns però, acabat el minut de silenci, vaig partir ran ran del torrent de la Riera, pel llit actual, abans passava per dins la ciutat, pel que avui són la Rambla i el Born cap a la mar. Travessà Palma centenars d’anys, causant desastres amb les seves inundacions periòdiques. ‘Lo diluvi’ d’octubre de 1403 provocà prop de cinc-mil morts. Per aquesta raó una de les obres públiques que més han afectat l’urbanisme de Ciutat ha estat el seu desviament.  Ja el rei Jaume II el 1303 manà que fos modificat el curs de la Riera per tal que no entràs dins Palma (“...per ço que la ciutat ne seria pus sana e daria gran belesa e noblesa a la dita Ciutat”). Però no es feu fins a l’any 1613, en temps del virrei Coloma. Vàrem trobar, a l’arxiu de Simancas, el planells del seu nou disseny i ho publicàrem  A Ginard, J. Morata, J. M.  Seguí i un  servidor ( “... para la ejecución de dicha mudanza abrióse un  foso muy hondo desde detrás de los tintes  y por arriba del tirador de oficio de los perarires hasta dar al valle o foso del baluarte llamado del Sitjar...”) . Record encara, quan era nin, els corders treballaven dins la Riera, per davant el que era el Frontón Balear.

I pensava amb Manuel Ribas Piera que fa poc morí (1925-2013) i que proposà desviar la Riera, un altre pic, al Pla General d’Ordenació Urbana de Palma.  S’aprovà definitivament, 1973, tres anys després de la seva aprovació inicial, la qual cosa, sense suspensió de llicències, el desvirtuà en gran part. Al seu Pla proposava tres grans actuacions que ell anomenava ‘de envergadura però autofinançables’. Cobrir i unificar les estacions de tren; unir la Ciutat alta i la Ciutat baixa del nucli antic i un nou desviament de la Riera que seria conduïda cap al torrent Gros i terreys buits que deixaria es faria un parc que s’anomenaria la Falca Verda -per devers el cementeri- i més envant el llit es cobriria, es faria un aparcament soterrat i una via ràpida per damunt per accedir al centre de Palma.  No és va desviar la Riera,ves a saber com hagués reaccionat el teixit urbà a una macro-obra d’aquestes característiques-. Ribas Piera fou un bon urbanista, l’havia llegit com autor de l’ apèndix per a l’obra L’Urbanisme de Gaston Bardet –on ja esmentava el Regional Planning de la Catalunya republicana- . La seva estratègia del ‘zoning’ a l’estil de Le Corbusier, amb polígons mono-funcionals avui ens sembla desfasada. Feu un pla pensat i justificat al mil·límetre amb bons estudis previs –‘Monografias de análisis y proyecciones’- on hi col·laboraren entre altres Lluis Carreño i Bartomeu Barceló, i una cartografia excel·lent.

He seguint el torrent i he pres una estona el sol a la barana del pont que projectà Eusebi Estada, ben davall del tros de Baluard de Sant Pere que fou enderrocat un vespre amb bomba de calç i amb traïció. Retorn cap a ca nostra pensant per què els odis acumulats es perden pel camí, malgrat un no vulgui. No seria millor, continuu, mentir-se a un mateix, tal vegada aquesta contradicció ens protegeixi: la veritat genera monstres. Vaja, avui ha sortit el dia aforístic. Mentre, prop de mi camina una al·lota jove que fa una oloreta deliciosa. Em recorda l’olor del dia quan fuig, una mescla d’anís, de té, de canyella, de cafè.

Abans d’entrar trob el sense-casa que dorm als jardins de la Llonja. Cada dia empenguent els seus anys indefinits i el seu carretó carregat. Avui me diu, ben convençut: ‘Ho sé tot de la vida: els doblers mouen el món’. Al temps que una llàgrima calenta se li ajunta amb un sorell de moc transparent. Em fa por veure’m dins ell. El temor a la soledat. L’instint ineducat. Coix de pensament. En rodar clau m’envesteix l’oloreta que fa ca nostra. Pens en quan érem nins i ma mare, en entrar, sempre deia: ‘caseta mia, per pobra que sia’. Quimeres del passat? O del futur? Sent una rialla fresca que puja de la plaça i un lament del nin petit del veïnat i pens que la mescla de les dues coses és la justa. Per què mortificar-se amb ansietats diverses, causes de pors i actes interromputs? Quantes oportunitats perdudes per no res. En fi, el que vendrà, tanmateix, bo o dolent, com una ametla que se dreça. O com un somni que retorna d’aquesta terra de naufragis, Mallorca, habitada per passadors de pena. O al menys així era, un temps, quan tothom se coneixia. Es posa a bufar l’embat i sent ja la plenitud de les diades de l’estiu que s’acosta; l’ombra dels tamarells, el giscar de les xigales, el cap coronat d’algues, la salabror de la pell i la vida perdurable. Amén.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb